La matèria objecte d’estudi no resulta nova i la justificació de la seva regulació troba un ric argumentari a favor des de diverses i enfrontades escoles polítiques. Davant d’aquesta primera temptativa, i atesa la tendència reguladora vista al Canadà, el Paraguai, diversos estats dels EUA o el futur alemany, fem servir aquests paràgrafs per ampliar l’horitzó productiu que la regulació del cànnabis -parant atenció al cànem- pot arribar a desplegar.
La proposició de llei, malgrat mostrar al títol la seva presumpta naturalesa integral, no ha aconseguit identificar les possibilitats que el Cannabis, en totes les seves varietats, pot arribar a desenvolupar. A l’argumentació de la proposició es va al·legar que “creiem que regular l’ús medicinal no és suficient”. Doncs bé: aquesta proposta del seu ús no medicinal tampoc no ho és. Al cànem industrial se l’esmenta de manera definitòria sense desplegar cap regulació ni directriu. El mateix passa tant en la proposta d’ERC com d’Unidas Podemos, encara que aquesta última exposi les externalitats positives del seu cultiu, a més d’esmentar subsectors industrials on es mostra una projecció més gran.
Les diverses possibilitats que ofereix la planta van molt més enllà del consum específic de la floració femenina de la mateixa (“cabdells”), on es troben amb més intensitat els més de 60 cannabinoides (entre ells el THC, CBD, CBN, CBC , etc). La diferència més reconeixible entre marihuana i cànem és el contingut més gran de THC en la primera -i el seu corresponent efecte psicoactiu-, davant d’un menor CBD i viceversa. Aquests compostos químics, en interacció amb el sistema endocannabinoide humà, generen diverses respostes en els processos fisiològics. L’estudi d’aquestes relacions possibilita l’avenç de la medicina clínica i el desenvolupament de la indústria farmacèutica. De la planta del cànem es valoren principalment les seves fibres (tija), i llavors.
L’interès agroindustrial del cànem resideix en la reformulació productiva que podrien executar sectors com la construcció, el tèxtil, el paper, l’alimentari i el farmacèutic. De tal manera, els usos, aplicacions i mercats a què s’enfronta el cànem i la marihuana respectivament són totalment diferents. La demanda amb què els interessos agroindustrials del cànem interactuen, experimenten un increment en tant que s’engloben a la nova onada de productes ecològics i mediambientalment sostenibles. La introducció formal d’aquests productes sota aquesta categoria requeriria complir amb les certificacions corresponents; encara que de facto la matèria primera ja suposi una sobreidentificació cap a la qual una proporció de la demanda més sensible tendeixi a acudir. Atendre aquestes demandes significa interpretar i canalitzar el mercat.
La introducció del cànem als camps ja és una realitat, recuperant sense saber-ho un cultiu històric que va experimentar una extensa cadena de valor i regulació, amb majúscula intensitat al segle XVIII, en tant que suposava una necessitat estratègica per a les polítiques imperials europees (subministrament) a la indústria militar, a més d’ús civil. Del 2015 al 2020, només a Catalunya, s’ha produït un increment de 6 a 467 hectàrees. La finalitat d’aquestes plantacions és diversa, encara que s’hi inclogui la possibilitat d’encobrir plantacions de marihuana. Catalunya és la comunitat autònoma amb més superfície emprada (510 per al total de l’estat). A nivell europeu, França és el principal actor, arribant a disposar de 20.000 hectàrees en rendiment sota diverses xarxes de producció i comercialització.
Així doncs, davant d’una oportunitat de mercat incipient, més encara en context de crisi econòmica i climàtica, resulta interessant desenvolupar estratègies que s’adaptin a les necessitats productives, entre les quals destaca la recuperació d’un sector agrari sòlid i sostenible, així com impulsar subsectors industrials com els esmentats, on la construcció, el paperer i alimentari, ja gaudeixen de relativa presència. Aquest exercici marca un desenvolupament endogen que integra les potencialitats dels inputs existents alhora que pretén enfortir via indústria el teixit productiu davant de xocs externs. Paral·lel a això, aquest desenvolupament sostenible ha de ser conjugat en funció de la mitigació del canvi climàtic.
La producció agrícola del cànem absorbeix altes quantitats de diòxid de carboni, habilita manufactures compostes per biomaterials en substitució dels sintètics oferint rigidesa i durabilitat, i pot arribar a generar una emissió negativa de diòxid de carboni des de la seva aplicació a la construcció (el formigó de cànem possibilita l’aïllament tèrmic i acústic). Alhora, el cànem facilita la rehabilitació de terres en desús i la millora del substrat; sent recomanable fins i tot com a cultiu de rotació.
És possible integrar aquestes consideracions ecològiques en una anàlisi econòmica? Les característiques descrites prèviament generen que des del primer estadi de la cadena de valor, dins d’una anàlisi agroecològica, el balanç pogués ser més fàcilment positiu. Tal lògica és desenvolupada per les teories socioecològiques, on es conceptualitza al metabolisme social. Aquest mateix fa referència a l’evolució de la interacció entre l’entorn i els grups humans, en què les variables cobren una dimensió energètica i l’eficiència pugui ser avaluada en termes globals i no únicament segons el parcial rendiment mercantil. Sota aquesta línia i des del pla teòric, les propostes polítiques i econòmiques s’han d’agermanar amb aquests estudis. Així, doncs, des d’aquest prisma de defensa de transformació productiva i transició ecològica, el judici sobre una proposta que no desenvolupi aquests aspectes sempre serà insuficient.
Per al cas concret del cànem a Espanya, actualment es requereix la inscripció al REGEPA (Registre d’Explotacions Agràries) per al qual s’ha de lliurar, juntament amb la documentació que possibiliti la traçabilitat, la certificació emesa per les empreses distribuïdores que les llavors estiguin autoritzades. Per elaborar productes amb base de cannabinoides es requereix autorització de l’AEMPS (Associació Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris). Tot i que un dels fins del cultiu sigui la recol·lecció de llavors, aquestes no poden ser emprades per a la sembra atès que l’adaptació de la planta pot modificar-ne les característiques genètiques, així com els nivells de THC. Aquest mateix es troba a 0, 3% després de la recent modificació realitzada al Parlament Europeu en el marc de la PAC 2023-2027 a l’octubre del 2020 (prèviament estava en 0,2% des del 1999). Aquest canvi evidencia el canvi progressiu de paradigma que s’està gestant.
El legislador nacional, però, ha de prendre iniciativa per traçar estratègies agroindustrials oferint seguretat jurídica, iniciativa i agilitat per a la presa en marxa de projectes vinculats a l’agrosostenible. El pobre marc institucional ha generat pèrdues com el tancament i el trasllat a França el 2008 de l’empresa pionera del sector a Espanya, Agrofibra -amb cultius de cànem a les comarques de Berguedà, Solsonès, Bages i Osona-. Exemple d’una bona feina, és la creació el 2020 del Pol Tecnològic del Cànem a Extremadura en què l’administració pública (via CTAEX) està involucrada. En la mateixa línia, esmentem la fundació del hub del cànnabis per part de la UPC juntament amb l’empresa Valenveras el març d’aquest any. Davant d’una oportunitat com la present, la propera Llei Integral del Cannabis no haurà d’ignorar la gestació i el creixement dels subsectors agrícoles i industrials del cànem.
Samuel García és membre de l’ Espai 08
Catalunya Plural, 2024 
