A vegades, la repetició produeix canvis al gust estètic sobre els indrets. Abans de començar a escriure, pensava en com vaig arribar fins aquests passatges, recordantcom gràcies a treballar la ràdio vaig creuar la Meridiana, quelcom essencial en tot aquest assumpte, doncs, per a no avorrir-me, variava les meves rutes de retorn.
Potser així fou com vaig veure el passatge de Pinyol, que tinc molt present des d’un xic abans de la pandèmia, quan el passeig per a no redundar al laberint es tornà més específic i punyeter, fixant-me més en algunes traces del meu rastre. Pinyol és màgic per la seva finitud i múltiples angles de percepció. S’insinua a la visió des de dalt de la Meridiana, als desapareguts terrenys del passatge Oliva. Creues en verd i la vista enfoca la travessia sempre amb lents més properes, descobrint-se tota la seva extensió i composició, els seus quatre metres d’ample i barrera del Rec Comtal. Ara, a més de ser un cul de sac, només és habitada a una de les seves cares, el diríem sense horitzó.
La seva bellesa radica a una sensació de temps congelat, amb els colors deslluïts de les façanes, una finestra tapiada òptima per a Instagram, i la seva perspectiva, impedida vers la Meridiana pel bloc, un altre fragment o opció a l’enfocament de Pinyol des de qualsevol angle.
Aquest fou el primer passatge de la trilogia a cridar-me l’atenció. Les finques de Ca Seguers segueixen agradant-me molt les de la seva vessant muntanya, dividides amb Pinyol pel Rec Comtal. La policromia de les seves façanes, junt l’aire de conjunt plantat al seu bell mig com si fossin un secret, sempre m’ha seduït. Les que xoquen o donen l’esquena a Mallorca són més tosques, si bé una conserva el nom de la dueña, Joaquina, una dona més a la nòmina de viles amb nom femení, ben escampades a tota la ciutat, no sé si per devoció marital, la més improbable idolatria a una amant o la meravellosa fantasia de ser el domini d’una de tantes coroneles dels barris.
Seguers encaixa molt bé, però d’aquella manera, amb Malet, aquest també limitat amb el Rec Comtal, amb sortida a Mallorca. Fins fa poc era el que menys m’atreia.
Tot allò explicat fins ara obeeix a una fàcil deducció. Pinyol és u, independitzat de la santíssima trinitat pel Rec, i Seguers conviu de veritat amb Malet. El rec Comtal té tots els asos a la màniga en aquesta configuració; la visita d’un sol document de l’Arxiu Municipal ens instal·la Malet com a diva de la funció. Anem a veure per què.
El 16 de març de 1924, Josep Maria Malet i Estruch sol·licità obrir un passatge a una illa de cases de la seva propietat, compresa entre Mallorca, Navas de Tolosa, Trinxant i el Rec Comtal. Demanava acceptar un passatge de sis metres d’amplada, comunicant-se des del Rec amb Mallorca.
El març de 1925 algú denuncià l’inici de les obres amb incompliment d’algun dels aspectes establerts. Al dossier hi ha un salt i anem cap enrere, no com els crancs, a una nota signada el 25 d’abril de 1924 per un arquitecte municipal, no aconsegueixo transcriure la firma, on es critica l’adjudicació per no enllaçar Mallorca amb Provença, la insalubritat i poca higiene de l’ample de carrer, i la seva situació, a trenta-u metres distància amb Navas de Tolosa, jutjant-se el projecte com una temptativa d’aprofitar més els terrenys de Malet, sense considerar en absolut l’interès públic.
Amb la consulta del cadastre o trepitjant el passatge ens podem cerciorar de com moltes dels seus habitatges són de la fi dels anys vint. Aquí hi ha altres preguntes al·lucinants. L’arquitecte municipal s’indigna per no connectar Mallorca amb Provença, i si es mira el mapa parcel·lari dels anys trenta és com si la Meridiana de l’actualitat fos una hipòtesi marginal entre el ferrocarril i el Rec, amb l’Eixample sempre hegemònic als criteris, amb el seu imperialisme triomfant durant els anys de la Dictadura de Primo, quan ambicionava copsar Llobregat i Besòs en un tres i no res. L’altra qüestió remet a com no es comenta res del passatge de Ca Seguers, segons el nomenclàtor així batejat per una fàbrica de blanquejar cera amb molts ruscs emmagatzemats. Des del meu parer, bastant únic per haver-me capficat prou al seu estudi, això faria interpretar com el seu segment de Trinxant fins a les viletes fóra on s’ubicava la blanquejadora.
Tot seguit un instant Germans Marx. La següent informació és del 28 de setembre de 1943: “Habida cuenta el tiempo transcurrido, pase a la Agrupación de Urbanismo y Valoraciones, con ruego de que se sirva a informar si llegó a verificarse la apertura del pasaje, de cuyo permiso solicitó apertura el señor Malet.”
Dos mesos després, un document constata l’existència del passatge des de temps enrere. El 26 de febrer de 1945, un informe rebutja la desaparició dels passatges, ja emparellant Malet i Sagués. Esgrimeix càlcul de profunditats edificables i probables perjudicis econòmics si tot derivés en expropiacions, suggerint limitar noves construccions, molt tolerades durant aquella dècada als interiors d’illa de l’Eixample. El 1946 empreses, la Companyia Barcelonesa d’Electrictat, i particulars amb interessos als passatges enviaren reclamacions entorn de la seva conservació provisional. Foren desestimades el 4 de febrer de 1947.
D’aquell moment hi ha moltes carpetes amb l’ordre d’efectuar la desaparició de passatges, com per exemple la majoria dels pertanyents a la frontera entre Camp de l’Arpa i el Guinardó, amb una sèrie dins d’aquestes pàgines. La permanència de Malet i Ca Seguers és com una anomalia.
La cirereta a tot això és una protesta de Rafael Boté Rosés, datada el 5 de març de 1947. El firmant dóna per a una novel·la. A l’hemeroteca el localitzem el 1933 com a propietari de la finca de Mallorca 633, a la illa de cases de Ca Seguers i Malet. La notícia és relativa a l’administració de l’immoble, que també ho era del número 4 del carrer Salinas, on el novembre de 1932 el Rus assassinà a la prestadora Teresa Domènech. Una novel·la dins la novel·la.
La de Boté i Rosés tan sols té un altre apunt de 1949. Viu al 58 del carrer Abat Odó de Sant Andreu i ha perdut una gossa mallorquina d’estatura mitjana. El 1947 gairebé plora en tinta per la imminent runa en cas d’obligar-lo a anar-se’n del seu habitatge, guanyada gràcies a les facilitats donades pel senyor Malet, propietari dels terrenys, fins al punt de donar nom a ambdós passatges, doncs Boté insisteix a habitar al número 20 del passatge Segués, abans Malet.
D’aquesta manera hi hauria la possibilitat de la faula d’un passatge en forma de T per a guanyar espai a l’espai i la deixadesa absoluta municipal durant dues convulses dècades, i quan aquestes conclogueren s’encetà una carrera brutal per a especular a la zona sense contemplacions, això sí, tot respectant els prohoms.
Per cert, Boté, per a donar més corbes al trencaclosques, era el propietari de Vila Joaquina.
Catalunya Plural, 2024 
