«Veus la insígnia? Mira-la bé. És el contorn d’Espanya. I les sigles MAE en vermell, groc i morat. Significa ‘Mujeres Antifascistas Españolas’. ¡Aquesta no la va tenir tothom!», exclama orgullosa Julia Delgado (Madrid, 1923) al seu domicili cubà. És una de les quatre protagonistes de Matrioskas, las niñas de la guerra, el documental d’Helena Bengoetxea que es va estrenar al festival Zinebi de Bilbao. La seva cinta és, a falta d’homenatges oficials, una mena de reconeixement a unes dones heroiques que van deixar el seu país, es van criar a la Unió Soviètica, van sobreviure a dues guerres i van mantenir intactes els seus ideals polítics.
Bengoetxea explica que Teresa Alonso (Donosti, 1925) no surt mai al carrer sense la seva xapa amb la bandera republicana. Avui viu a Barcelona. Sent nena va assistir al bombardeig de Gernika abans de ser evacuada, durant la guerra civil, juntament amb 35.000 nens més. «Els que van anar a Rússia eren gairebé tots fills de militants del Partit Comunista –precisa Bengoetxea–. Hi va haver molts nens de la guerra enviats a altres països: a França, Anglaterra, Mèxic, Dinamarca, Bèlgica i Suïssa». Fins i tot a l’adolescència Teresa va viure en una llar per a nens espanyols a Ucraïna. Durant la guerra mundial va ser traslladada i va sobreviure al setge de Leningrad. Allí ajudava a neutralitzar les bombes incendiàries dels nazis amb bidons de sorra. Va treballar recuperant cadàvers, milers d’ells, per portar-los a les fosses comunes. I sense expressar-ho obertament, al documental dóna entendre com es va poder alliberar de morir d’inanició en aquells dies.
Araceli Ruiz (Palència, 1924) mostra a Bengoetxea les seves fotos de Cuba. «Mira, tots homes. Jo sóc l’única dona». Allí va treballar com a traductora dels assessors militars soviètics durant la crisi dels míssils. No va tornar a casa seva, a Gijón, fins al 1980. Tenia molta feina a l’URSS i no ho volia deixar. Ni tornar mentre Franco visqués».
En la mateixa situació laboral hi havia Alicia Casanoba (Barakaldo, 1925). Metgessa especialista en pneumologia, es va presentar voluntària per traslladar-se a Cuba els primers anys de la Revolució. Allí va arribar a dirigir diversos hospitals i va contribuir a eradicar la tuberculosi de l’illa a mitjans dels anys seixanta. «Què hauria passat si tornes a Espanya?», li pregunta Bengoetxea. «Doncs que no hagués arribat al que vaig arribar», contesta Alicia amb una lucidesa desarmant.
Teresa va viure aquesta experiència limitadora en carn pròpia. Ella sí que va tornar, a la dècada de 1950, quan Franco va permetre el retorn dels nens de la guerra. La seva formació, obtinguda a l’URSS, era de pèrit, experta en electricitat, però només va poder treballar de telefonista a un hotel de Barcelona. En certa ocasió un músic soviètic s’hi va allotjar i quan el director la va veure parlant en rus amb ell va rebaixar encara més la seva categoria. No sabia que estava donant feina a una comunista. I a sobre divorciada. A partir d’aquell dia va ser cambrera de pis. Havia de fer els llits de genolls perquè la seva esquena va quedar malmesa en una explosió durant el setge de Leningrad. «I a més a més ningú no llogava un pis. Vivia amb la filla en un portal, sota una escala», ens explica la directora de Matrioskas. «Hem estat oblidades però que se sàpiga pel que hem passat. Per als que vénen al darrere, perquè es pot repetir», diu Teresa a la pel·lícula.
A ella, després de passar per tantes vicissituds, no li va estranyar que molts d’aquells nens que van tornar se’n tornessin a marxar a l’URSS. Van veure l’Espanya de Franco, aquella que el NO-DO enquadrava sense cap mena de vergonya «al món lliure», i van marxar per on havien vingut. Va ser com l’heroic salt del Mur de Berlín, però al revés cap a l’Est. És lògic que a molts patriotes espanyols, educats als relats oficials (el franquista i el hollywoodenc), els exploti el cap amb històries com aquestes.
«Viure dues guerres i un exili és un drama. I això és el que van viure aquestes nenes. Els nens també, és clar, però jo tenia molt clar que volia explicar la història de les dones, mostrar aquesta memòria en forma de genealogia femenina», explica Bengoetxea. «Elles, malgrat la tragèdia, d’haver de deixar les seves famílies, d’anar a un altre país, d’haver d’aprendre un altre idioma, de viure una altra guerra, malgrat tot això, es pot dir que fins i tot van tenir sort. Perquè si arriben a quedar-se aquí, ni haurien estudiat ni haurien aconseguit desenvolupar una carrera professional. Aquí, per fer qualsevol cosa calia comptar amb el permís del marit, del pare o del germà. Una cosa de bojos».
Feministes a la pràctica
El convuls segle XX va convertir aquestes dones, paradoxalment, en allò que són, en feministes no adscrites a cap onada. Feministes abans de qualsevol teoria feminista «Jo ho tinc molt clar», assegura Bengoetxea. «Que elles no es defineixin com a feministes no significa que no ho siguin, com ha passat amb moltíssimes dones al llarg de la Història», afegeix. I subratlla un matís per entendre això en la seva dimensió veritable: «Elles parlen d’aquests esdeveniments històrics perquè els van viure en primera persona, exactament igual que els homes. Però, a més a més, parlen d’altres coses. Parlen de la maternitat, de les relacions de parella, de la seva feina i de les dificultats que hi van tenir pel fet de ser dones… En definitiva, de coses que avui segueixen passant».
La seva manera de parlar d’aquells anys tràgics també és diferent. La guerra civil va ser, durant dècades, un tabú a la majoria de llars espanyoles. L’excusa era viure en pau i tirar endavant. Així que sobre allò es va estendre un mantell de silenci. Però això no val per a elles. «És que són més obertes, perquè han estat educades així i perquè no hi van viure –explica la directora–. Elles van emprendre un exili polític amb 12 anys i sabien perfectament què va passar: un cop d’Estat, una guerra i una dictadura. I van viure una altra realitat. I encara més: per a elles el seu país és l’Espanya de la República. Encara que aquest país, el país ideal de la memòria, no existeix».
Helena Bengoetxea fa un paral·lelisme entre la loquacitat de què fan gala Araceli, Teresa, Alicia i Julia i el silenci que ha marcat tantes famílies espanyoles que van viure la dictadura: «A Navarra, d’on sóc jo, no hi va haver front de guerra. El general Mola i els carlins van aconseguir el territori els primers dies de la contesa. No hi va haver guerra com a tal. El que sí que hi va haver va ser una repressió terrible. Van assassinar gairebé 4.000 persones. I, és clar, aquí sí que no se’n parla. Hi ha pobles on les famílies dels botxins i les famílies de les víctimes es coneixen, i això no s’ha solucionat mai».
‘Matrioskas’, una feina a contrarellotge
Per pura llei de vida, el rodatge de Matrioskas va ser una carrera contrarellotge. Els seus protagonistes, que superen amb escreix els noranta anys, convertien el temps en una cosa preciosa. Qui posa Helena Bengoetxea a la pista d’aquestes dones n’és una contemporània, Isabel Álvarez Morán, una altra d’aquelles nenes de la guerra. La va conèixer a Cuba el 2016, mentre realitzava un màster de Documental Creatiu a l’Escola de Cinema i Televisió de Sant Antoni dels Banys. Isabel va formar part del grup de 200 voluntaris espanyols que a principis de la dècada de 1960 va canviar l’URSS per Cuba per ajudar la revolució naixent. També participaria a Matrioskas, però el seu estat de salut es va deteriorar ràpidament i no va poder ser.
Sobre Bengoetxea penjava, doncs, l’espasa del temps. Tot i això, treure un rodatge endavant és una cosa especialment lenta. Aconseguir el finançament i els permisos no va ser una tasca fàcil ni àgil, cosa que va provocar canvis inevitables en el projecte original. I a aquestes dificultats se li va sumar la pandèmia, que va restringir la capacitat de l’equip per desplaçar-se a Cuba i a Rússia. Amb tot, el resultat és un documental commovedor que fa justícia a unes dones que mereixien un homenatge.
Així com cada any, a Europa, s’homenatja els herois de la Primera i la Segona Guerra Mundial, Espanya podia haver fet el mateix amb els seus. Però no ha estat així. Ni amb els homes i les dones que van lluitar contra els nazis ni amb els reprimits i assassinats durant la dictadura franquista. «Bé, a mi no m’estranya», diu Bengoetxea. «Saps quina és la diferència? Que la Resistència francesa va guanyar la guerra. Aquí els republicans la van perdre. Vam tenir 40 anys de dictadura i el que va venir després: que el franquisme es va quedar a les institucions. Tenim una democràcia formal? Doncs suposo que sí… però amb un rei que hi va posar un dictador i que no es qüestiona. I amb un partit que es diu ‘socialista’, que va governar des del 1982, durant 14 anys, i que va fer ben poc per tota aquesta gent».
Aquest retardisme de la nostra memòria històrica és un tema que li fa mal especialment: «No s’ha fet una valoració justa del que van significar el PCE i el PSOE als governs de la República. Sé que el PCE d’avui no és el PCE d’aleshores, però encara és més greu això del PSOE. Hi ha morts a les cunetes que són seus i no han fet res ». Aquest desencís arriba fins a la mateixa Transició: «La recuperació de la memòria històrica s’ha fet tard i malament. I això parlant de la guerra civil. Si parlem d’altres recuperacions posteriors, de la repressió dels anys seixanta i setanta, apagueu i anem. A veure si prospera la diligència contra Martín Villa a Argentina. ¿Però de quina democràcia estem parlant si t’has d’anar fins a l’Argentina perquè jutgin aquest senyor?».
Maleïts comunistes
Si molts països europeus van gaudir d’un Estat del benestar i avui treuen pit per les seves democràcies liberals, va ser gràcies a l’esforç i la sang vessada pels comunistes, molts espanyols. I encara avui, al Congrés dels Diputats, se segueix usant el terme «comunista» com a insult. «Tampoc no m’estranya. És una altra conseqüència lògica del desenvolupament de la nostra història», afirma la directora.
En qualsevol cas, els protagonistes, que sempre van mantenir vives les aspiracions republicanes i la utopia comunista, no són dones obtuses. «Tenen molt clars els errors i els horrors comesos a la Unió Soviètica», explica Bengoetxea. «Teresa m’explicava que quan va anar a Moscou el 2017, a l’homenatge que van donar als nens de la guerra pel 80è aniversari de la seva arribada, va anar a la Plaça Roja per veure la tomba de Stalin. I va anar-hi per renyar-lo! I Araceli, que té una manera d’expressar-se molt serena i molt racional, diu que el millor que va fer l’URSS va ser treure els presos polítics dels gulags, perquè Stalin va ser un pocavergonya. T’ho diuen així. Poden continuar tenint els mateixos ideals i creure en una utopia comunista, però saben que, a la pràctica, el que es va vendre com a comunisme no va ser tal».
«Si molts cubans van morir a Espanya lluitant per la República, per què jo no podia lluitar aquí?», es pregunta Julia al documental. «Per això vaig venir. Havia d’ajudar. I no em vaig sentir mai estrangera. Jo sempre em vaig sentir cubana».
A prop dels 100 anys, Julia afirma que no té por de la mort. Simplement no hi pensa. Després de viure dues guerres, de sentir com li queien les bombes a sobre, i havent sortit d’allò pel seu propi peu, opina que ja és tard per tenir por. Així i tot, Bengoetxea la interroga:
–Tu a què tens por, Júlia?
–A què he de tenir por? Als feixistes.
Catalunya Plural, 2024 
