“Vaig notar una punxada a l’ull esquerre, però no li vaig donar més importància i vaig seguir treballant. Però més tard vaig seguir notant alguna molèstia i vaig demanar hora a urgències al Masnou, on vivia. Quan em va veure l’oftalmòleg em va dir que havia d’anar corrents a Barcelona, perquè tenia un despreniment de retina. La mútua em va adreçar a un prestigiós centre, però era divendres a la tarda i no hi havia cap retinòleg, i llavors la intervenció la van programar per dilluns”. A Pilar Fernández li van aplicar una vitrectomia posterior per via parsplana el dilluns 14 de gener de 2008.
Han passat gairebé catorze anys, però Pilar Fernández pot explicar amb detall tot el que va passar aquell dia i els següents. L’endemà de l’operació veia edificis que queien per l’ull dolent mentre que pel bo tenia visió doble. La van tornar a intervenir aquella setmana. Però quan va tornar a obrir els ulls els edificis seguien ensorrant-se. Llavors va estar més d’un mes immobilitzada, mirant cap per avall les 24 hores del dia. I una nova intervenció. I res. “És aleshores quan el metge em diu que s’havia creat un forat macular de 9 mil·límetres a l’ull; no em va dir que tenia l’ull perdut, sinó que seguirien treballant-hi, però ja vam entendre, el meu marit i jo, que la cosa no tenia remei”, recorda Pilar. La reunió va tenir lloc amb un testimoni amb bata blanca que ni es va presentar. “Allò ens va escamar, però no prou”, comenta Pilar.
Jo no entenia res, m’havien assegurat que quedaria millor que abans! Encara que això no era possible, perquè jo tenia una visió del 100%”, explica. La confiança de la pacient amb els metges i el centre que li va intervenir l’ull no es va trencar del tot aleshores. Seguia visitant-se al mateix centre, i confiant que trobarien la manera de recuperar visió. “Llavors un dia el metge em diu que tinc cataractes dels dos ulls i que m’he d’operar un altre cop, però dels dos. Però per què? Si jo pel dret hi veia perfectament!”. L’1 de setembre d’aquell any se li practica una facoemulsificació i implant de lent intraocular en bossa capsular.
L’operació de cataractes de l’ull dret va ser un nou desastre, ja que va quedar també afectat amb un nou forat macular. Més proves, més visites, més intervencions. Però res. Aquell any 2008 acabaria passant pel quiròfan del prestigiós centre oftalmològic en set ocasions, i no va ser fins al final que es va decidir a demanar una segona opinió. El va atendre un doctor d’un hospital públic. Explica Pilar que “em va examinar i em va dir tres coses: ‘però que t’han fet!’, ‘no ho entenc’ i ‘no s’hi pot fer absolutament res’”. Llavors va demanar una tercera opinió. I una quarta. I una cinquena. I una sisena… “Tots deien el mateix: no entenem per què ha passat el que ha passat”. Però una cosa és el que li deien verbalment, i una altra, molt més prudent, el que posaven per escrit. “Un d’aquests metges em va dir que el fet que un retinòleg m’hagués volgut operar de cataractes només s’explicava perquè no volia que un altre metge fes aquesta operació i veiés el que havia passat amb l’altre ull”, afegeix.
L’1 de juny de 2010 el Departament de Salut reconeixia la ceguera legal dels dos ulls de Pilar Fernández Franco. Ara té un 0% de visió a l’ull esquerre i un 2% al dret. Només veu ombres, assegura.
La via judicial
Òbviament, el centre té nom, i els doctors que la van intervenir i visitar, noms i cognoms, però no apareixen en aquest reportatge. Aquesta no és la seva història, sinó la de la Pilar. I sobretot no surten perquè la justícia –que se suposa que és tan cega com la Pilar– els va exonerar de tota responsabilitat. La pacient va demandar els metges, la clínica i la mútua. I va perdre, amb costes. O sigui que no només no en va treure res (reclamava una indemnització de 310.000 euros, segons el càlcul que li va fer l’advocat), sinó que encara va haver de pagar. Malgrat la pèrdua dels dos ulls per causes diferents, l’assumpte judicialment està dat i beneït: no hi va haver mala praxi. O, si n’hi va haver, no es va poder demostrar.
A la sentència, la jutge de primera instància s’agafa a la jurisprudència per determinar que un metge no està obligat a curar, sinó a fer tot el que estigui a les seves mans per curar, i que en aquest cas s’havien posat tots els mitjans disponibles. El resultat havia estat ceguera, però no intervenir hauria tingut el mateix resultat, afirmaven els demandats. Els pèrits presentats per la defensa, dos oftalmòlegs experts en retina, van ser determinants per arribar a la conclusió que no s’havia pogut fer res més del que es va fer. El pèrit que presentava l’acusació, un metge especialista en medicina del treball, no va tenir cap pes… O potser sí, perquè en el seu informe afirma que es tractava d’una intervenció molt complexa i que podia tenir complicacions greus, i subratllava que els temps entre els diagnòstics i les intervencions havien estat correctes i que la pacient havia firmat el consentiment informat. Gairebé semblava de la part contrària.
Pilar està convençuda que l’advocat la va deixar a l’estacada, ja que tenia molt informes mèdics i no els va aportar. “A mi no em van deixar obrir la boca; vaig ser tonta, quan em van dir que no podria parlar hauria d’haver dit que no volia aquell judici”, es lamenta. “Una setmana després –afegeix Pilar– vaig rebre una trucada anònima dient-me que no apel·lés perquè el meu advocat estava comprat. De fet, ell m’havia donat el mateix consell. Llavors li vaig trucar per explicar-li el que m’havien dit i que era un poca vergonya, i em va respondre que no em cregués tot el que es diu. Hi ha gent molt dolenta, aquest senyor sabia tot el mal que m’havien fet i li va importar un rave”.
Evidentment, Pilar havia firmat el consentiment informat. El de la intervenció de gener de 2008, i el de tota la resta d’intervencions que li van seguir. “Què havia de fer? Si em diuen que he de firmar perquè m’operin, jo firmo”, comenta. En cap lloc el formulari no consta que una de les possibles conseqüències de l’operació sigui perdre la visió, però el redactat és prou ambigu perquè no faci falta. La pacient accepta que ha estat informada pel metge de tots els “efectes beneficiosos i efectes indesitjables”, i que renuncia a formular cap reclamació “per la no obtenció del resultat desitjat”.
Efectes secundaris
La demanda contra els facultatius i el centre es presenta el 2014, i la sentència és de 2016. Per què va esperar tant de temps? En bona part, per allò que les desgràcies mai venen soles. El procés d’acceptació i d’adaptació a la nova vida va ser molt dur. De fer una vida normal a ser depenent absolutament per tot. “Vaig estar un any anant a l’ONCE, però quan tu ja has viscut una vida veient això és molt difícil, no t’hi pots adaptar mai. Jo no puc fer vint passes sola, necessito ajuda per vestir-me, per dutxar-me, per passejar; només soc una mica autònoma a casa, i així i tot ensopego, caic, m’equivoco al posar les coses, al vestir-me, i ni puc anar a comprar ni cuino, només escolto música i una mica la tele”.
Aquest escenari va desembocar en un quadre d’ansietat amb ànim depressiu, i la necessitat de medicar-se amb ansiolítics i antidepressius. “Ho he passat molt malament, et trobes que no pots fer res, i no deixes de pensar que no has fet cap mal a ningú perquè t’hagin deixat així. Li deia al meu marit que no volia viure, però el veia patir, a ell i al meu fill, i vaig deixar de dir-ho”, recorda.
A finals de 2012, un dia es va marejar. Estava blanca. La van portar a l’Hospital de Terrassa, perquè aleshores ja s’havien mudat a Sant Quirze del Vallès, en un pis proper al del seu fill, i allà li van diagnosticar anèmia i pòlips d’estómac i duodè. En tenia tants que els metges van considerar que seria inútil extirpar-los tots, perquè es reproduirien, i que valia més arrencar l’estómac sencer. “El metge em va dir que els pòlips podien ser conseqüència dels mateixos nervis que estava passant”, comenta Pilar. El 28 de gener de 2013 li van practicar una gastrectomia total amb reconstrucció amb Y de Roux. Al contrari que les altres, aquesta intervenció sí que va anar bé, perquè, segons diu, no tothom la sobreviu. Des d’aleshores menja poc i necessita l’ajuda d’una pastilla per digerir.
Han passat molts anys, però tot el tràngol no està digerit. Diu Pilar Fernández que “el que més m’ha molestat és que mai ningú s’hagi disculpat ni reconegut un error. Tots ens podem equivocar, oi? Però aquell metge, amb la seva prepotència, em va dir que ell no s’equivocava mai. Com pot dir algú que no s’equivoca mai?”.
“Només les meves netes em treuen les penes”, assegura Pilar, que somriu quan explica com la petita li va explicar durant les últimes festes de Nadal que havia demanat a Papà Noel i als Reis Mags que ella pogués veure una miqueta. “Oi que ja hi veus una miqueta, àvia?”, li preguntava el 6 de gener. I ella li responia que sí, que creia que una miqueta més sí que hi veia.
Catalunya Plural, 2024 
