Portem anys de trinxeres, de lluites entre trinxeres i dins de la mateixa trinxera. Però ja fa un temps que veiem evidències de la voluntat i la necessitat d’alguns dels partits per sortir de la trinxera en què estan situats.
En els primers anys d’això que anomenem Procés independentista hi ha un primer moment on predominen aquelles lluites de trinxera a trinxeres. L’enfrontament entre qui es presenta com a independentista i a l’altre costat qui no ho és i hi està en contra. Hi ha qui no vol ser a cap de les trinxeres, però també pot rebre i donar…
Un cop que les diferents actuacions que havien de dur a construir la independència de Catalunya ja és evident que no es resoldran amb l’èxit que s’havia anunciat s’entra en una nova fase. Hi ha un segon moment en què les lluites entre trinxeres no desapareixen, però comencen a guanyar protagonisme els enfrontaments dins de la mateixa trinxera. L’evolució d’aquesta fase s’ha mostrat amb una agudització de les diferències, les tensions, els conflictes, principalment entre Junts i ERC.
Ni les diferències, ni les tensions, ni els enfrontaments, tampoc els atacs oberts, són una cosa nova. Però en aquesta fase han augmentat en quantitat i gravetat. La convivència en aquesta trinxera s’ha fet insostenible? Es fa difícil de dir, però sembla que la convivència es manté més pel que diran i per la dificultat de trobar alternatives clares. Quantes coses es fan pel que diran i perquè es voldria estar fent una altra, però no se sap com fer-la o amb qui…
Des del PSC s’ha insistit en la seva disponibilitat a pactar amb una gran determinació. El PSC fa a Catalunya allò que el PSOE ja va haver de fer per arribar a governar a Espanya, però vol anar més enllà i busca fer-ho havent sortit de la trinxera. El president Aragonès ha estat clar i contundent declarant que no comparteixen model de país amb el PSC.
Curiosament, o no, des de ja fa un temps Junts ha anat reconsiderant la seva posició amb el PSC. I si bé, a diferència d’ERC, a Madrid la lluita continuava ben animada a Catalunya s’anaven fent un altre tipus de moviments. Un dels moviments més sonats va ser l’acord de Junts i PSC a la Diputació de Barcelona. Es va explicar de diferents maneres, però enviava senyals molt clars. Els senyals van augmentar quan en l’inici d’aquest curs polític el debat sobre l’ampliació de l’Aeroport del Prat va centrar el debat polític i va fer emergir l’eix ecologista. Junts, a favor de l’ampliació, acordava amb PSOE/PSC i quedava molt lluny de la CUP que coincidia amb Comuns. ERC estava entre dos focs a la mateixa trinxera.
El debat sobre l’ampliació de l’Aeroport del Prat va ser una clara evidència de com l’eix nacional començava a perdre la capacitat de dominar el debat polític pel retorn d’altres eixos o l’emergència de nous. L’eix nacional era insuficient per resoldre tot el que calia tractar. Finalment, pel que fa a l’Aeroport, a un costat van quedar Junts i el PSOE/PSC i a l’altra ERC, CUP i Comuns. No són noves trinxeres, són moviments que mostren una necessitat de sortir i construir nous espais de trobada que no han estat massa presents els darrers anys…
La necessitat d’aprovar nous pressupostos per l’any vinent és més gran que en altres moments en els quals s’ha optat per prorrogar-los. L’arribada de nous recursos econòmics que els permet augmentar considerablement és un argument decisiu. En aquest escenari és possible que des dels diferents partits més directament implicats hi hagi una major determinació per negociar fort. Potser costa entendre què separa les posicions de Junts, ERC i CUP per no continuar amb el vot conjunt que va fer possible la investidura. Però no hauria de ser tan difícil si recordem que la CUP mai ha votat a favor dels pressupostos, només ho van fer amb una petita part dels seu grup parlamentari per assegurar l’1 d’octubre del 2017. Des d’aleshores hem tingut pressupostos prorrogats o aprovats el 2020 amb l’abstenció dels Comuns. La suposada majoria independentista no s’ha traslladat mai als pressupostos, ERC ha donat suport a Junts i Comuns va contribuir el darrer any amb l’abstenció. Pels de 2022 Junts dona suport a la presidència d’ERC i Comuns els fan possibles. Potser això ens hauria d’ajudar a pensar en el relat de la majoria independentista que es construeix obviant a massa coses…
Des dels Comuns fa temps que defensen la necessitat de fer una política que superi els blocs, les trinxeres. Ho han intentat des del govern de Barcelona amb acords amb PSC i ERC. Ho fan també amb els pressupostos ara. Això té com a contrapartida l’aprovació dels de l’Ajuntament que el grup municipal d’ERC a Barcelona no volia aprovar, no podem evitar pensar en la convocatòria electoral del 2023. ERC se suma a la política que superi blocs? Sembla que sí. Junts també voldria, però la seva relació amb el PSC encara sembla una mica complicada.
Sortir de les trinxeres, superar la política de blocs, hauria de ser una bona notícia. En una societat diversa i plural com la nostra ens hauria de permetre poder afrontar els grans reptes que tenim amb menys limitacions, amb menys atacs, amb una política menys destructiva. Ens hauria de portar a una política que sigui capaç d’assumir els conflictes i tractar-los de maneres constructives. Però haurem de veure si veritablement abandonem aquesta política de trinxeres i blocs. Haurem de veure les seqüeles que deixa. Haurem de veure com el partidisme i altres mals de la política continuen actuant. Potser, potser, si avancem en altres maneres de fer política aconseguirem també que greus problemes de la nostra societat siguin abordats com encara no s’ha fet. No deixa de repetir-se cada cop que tenim nous pressupostos que són els més socials de la història, però no oblidem que la pobresa no deixa d’augmentar (des d’abans de la pandèmia).
Catalunya Plural, 2024 
