Dies després de signar-se els acords de l’Havana, una mica més de 13.000 guerrillers de les FARC van donar el pas a la legalitat dirigint-se a les anomenades Zones Veredales Transitorias de Normalización (ZVTN), repartides per tot el país per concentrar-se i iniciar el trànsit a la vida civil. Uns 3.000 excombatents, segons el Govern, encara resideixen en aquestes àrees que, al cap de poc temps, van passar a anomenar-se Espais Territorials de Reincorporació (ETCR), una mena de ciutadelles prefabricades amb materials precaris en què agrupats van fer el desistiment de les seves armes i van reiniciar les vides.
L’arribada als ETCR va marcar, però, l’inici del tortuós camí cap a la pau per als exguerrillers, ple d’incompliments per part del govern que sí que va lliurar una renda bàsica als reincorporats i una assignació única de 2 milions pesos (uns 400 euros ) “No tenim programa d‟accés a terra ni d‟accés a l‟habitatge, tampoc programa d‟assistència i acompanyament a la població excombatent més vulnerable com adults grans i ferits de guerra. No hi ha voluntat per fer els ajustos normatius que requereix la reincorporació”, diu des de la seva oficina a Bogotà Pastor Alape, integrant de la direcció del partit Comuns creat per les FARC i responsable de la reincorporació pels excombatents al Consell Nacional de Reincorporació (CNR ).
Així, la gran majoria, uns 9.500, ja no són en aquests espais, però continuen vinculats al procés de pau. Se’n van anar buscant alternatives de vida, cansats d’esperar. Només uns 800 s’estima que van decidir reprendre les armes formant part de les anomenades dissidències o en altres grups armats al marge de la llei. Uns 3.500 dels exguerrillers que se’n van anar dels ETCR s’han anat reorganitzant en nous assentaments que van batejar com a Noves Àrees de Reincorporació (NAR) i que el govern no reconeix oficialment. Hi ha unes 93 distribuïdes en 17 regions del país, i des d’allà van crear en molts casos cooperatives per impulsar projectes productius. Segons l’últim de la Missió de Verificació de les Nacions Unides, a Colòmbia hi ha 155 cooperatives de reincorporats lligades a projectes productius, principalment agrícoles.
Gallines i peixos
El procés colombià se sosté en gran part pels esforços que la comunitat internacional està fent per defensar la pau a Colòmbia. Un exemple són els projectes que l’Associació catalana per la pau (ACP) i l’International Action Peace (IAP) amb el finançament de l’Agència Catalana de Cooperació (ACCD) i l’Agència Espanyola de Cooperació (AECID) fan amb excombatents de les FARC a través de diferents contraparts, incloses dues universitats del país en agrupació amb la Fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona. Són els únics projectes de l’Estat Espanyol que treballen directament amb exguerrillers en procés de reincorporació i tots dos s’executen a la convulsa regió del Cauca, al sud-occident de Colòmbia. Un és de producció d’ous i l’altre, piscícola, de producció de til·làpia vermella. Tots dos pretenen promoure la implementació de l’anomenada pau territorial mitjançant el suport a la reconciliació i la reincorporació socioeconòmica d’excombatents.
Deu mil gallines ponedores arribaran als NAR de dues veredas dels municipis caucans de Caldono i Santander de Qulichao al llarg dels propers dos anys. El projecte preveu beneficiar unes 30 famílies de persones reincorporades i altres tantes de la comunitat integrades en el projecte. “La idea és que n’arribin primer 5.000 i produeixin uns 4.500 ous diaris, unes 200 gallines per família que han de produir uns 180 ous diaris”, diu Luis Fernando Barrios, d’Ecosur, una de les contraparts del projecte. El treball es complementa amb un diplomat de l’Universitat del Valle amb els beneficiaris que cerca enfortir el paper de la dona i capacitar-los en temes de cooperativisme i economia social i solidària.
La implementació no serà fàcil. Al Cauca, la situació de seguretat és molt complicada i la violència ronda els excombatents. Les estructures armades presents al territori han enfocat les seves amenaces contra els exguerrillers. Fa uns mesos, set homes armats van treure Nelson Rodríguez de casa seva al NAR a Mandivà, una petita vereda de Santander de Quilichao, i el van assassinar.
A Mandivá la moral està molt baixa després de la mort de Nelson Rodríguez i les amenaces posteriors. Ingrid Paula Castro, membre també de COMAMCE va presenciar com se l’emportaven davant dels seus ulls per matar-lo. Plora quan ho recorda i s’angoixa per la impotència que va sentir de no poder fer res. “Ells no em van veure. Estava amb els meus dos nens al pis de dalt. A la meva vida de guerrillera havia sentit por però mai tant com ara a la vida civil”, diu. I carrega contra el procés de pau decebuda. “Ens deien que assumiríem una nova vida, que tindríem garanties de vida i que ens mantindríem tots junts treballant en projectes productius. Van cinc anys i mira’m, no tinc un habitatge digne i no tenim garanties de vida”.
Amb tot diu que no dóna el seu braç a torçar “Ara tenim el projecte de les gallines i ja havíem pensat on posar els galpons però ja prenem la decisió de no fer la inversió aquí perquè és un risc. Hem de trobar la manera d’ubicar la cooperativa a un altre lloc i que puguem seguir junts la gran majoria”.
El seu motor són els seus fills “Tinc l’esperança que algun dia les coses canviïn i els pugui criar on no hi hagi violència”. També la seva mare que viu a Buenaventura, al Pacífic, i amb qui es va poder retrobar després de la seva vida guerrillera. “Va ser molt bonic. Ella va plorar molt. Les bruixes li deien que era viva, però m’havien donat per morta i em van fer velori i tot”, diu rient.
A una hora i mitja de camí des de Mandivá, muntanya amunt en direcció al municipi de Caldono i dins del resguard indígena de Sant Llorenç, hi ha el NAR de la vereda del Venteadero. Allà les coses estan més tranquil·les i es preparen per rebre també unes 1.200 gallines de la primera fase del projecte amb una producció d’ous que ja tenen compromesa amb l’alcaldia de Caldono. El projecte beneficiarà aquí unes 10 famílies de reincorporats juntament amb altres famílies de la comunitat, totes integrades a la Cooperativa Cimapaz. “És bo incloure’ls perquè vegin que no estem treballant només com a reincorporats sinó també per a la comunitat en general. Crec que tenim una oportunitat i els somnis són grans”, diu . Jhon Fredy Caviche representant legal de la cooperativa i encarregat del NAR.
Caviche va tornar fa uns mesos al Venteadero, la mateixa vereda que el va veure néixer i de la que se’n va anar quan tenia 11 anys per entrar a les FARC. Alli va estar 15 anys en un front de la costa pacífica. Part del procés de reincorporació ho va fer a l’ETCR de Buenaventura fins que es va cansar. “Presentàvem projectes productius al govern i no ens n’aprovava cap, llavors un es cansa i ja millor vaig decidir tornar i buscar feina
Ja en direcció a Cali, al municipi de Miranda, hi ha el NAR de la finca L’Elvira on es reflecteix l’àrdua feina d’un grup de 32 exguerrillers que van decidir abandonar el proper ETCR de Monterredondo per, a través de la cooperativa CEPRODET, reorganitzar-se i establir-se en una terra cedida per deu anys dins una Zona de Reserva Camperola. Amb una certa visió comunitària, a L’Elvira funciona des de fa un any un projecte piscícola de Tilapia vermellaa que està funcionant molt bé i amb molt de valor afegit.
Fins arribar als peixos havien provat altres coses que no els havien funcionat. Van conrear fesols i iuca, però les terres en aquesta regió són de mera canya de sucre que un cop es deixa de cultivar, torna la terra molt improductiva. Alfredo Martínez i Sandra Talaga no sabien res de piscicultura. Aprenent se’ls van quedar molts peixos al camí, i avui són els que maneguen els peixos els peixos i fan ell tractament de l’aigua. La comercialització està funcionant molt bé i venen a molts mercats camperols. “Tenim un peix de qualitat d’uns 450 grams, que esbudellem, descamem i li donem una molt bona presentació. Ara, a més tenim quart fred i això ens permet poder conservar la tilàpia fins a vuit dies”, explica Martínez, reincorporat de la guerrilla de les FARC que feia tasques de milicià en zones urbanes.
El projecte piscícola compta amb quatre estanys amb capacitat per produir uns 120.000 peixos a l’any. La piscifactoria apunta a estar cada cop més tecnificada i té molt bones perspectives de créixer. “Estem pensant a invertir els beneficis a comprar terra perquè la gent tingui casa seva i el seu lot en propietat, i també fer un estader per a pesca esportiva”, ressalta. ¨
La universitat Pontifícia Javeriana de Colòmbia que també acompanya aquest projecte hi ha posat grans expectatives. “Aquest projecte que fem amb la cooperació catalana m’agrada molt i per això li donem suport. Perquè ho van gestionar els excombatents tant en la gestió internacional dels recursos, com en la presentació del projecte i en la implementació. Des de l’universitat és important acompanyar-lo, generar capacitats tècniques i estendre ponts i relacionaments”, assenyala Manuel Ramiro, director de l’institut d’estudis interculturals de la Javeriana
Per a Ramiro, els projectes productius de Mandivá, Caldono i Miranda tenen a més un plus i és que volen incidir en el procés de reconciliació dels excombatents amb les comunitats tenint en compte que l’acceptació dels reincorporats als territoris ha estat en general difícil. ”Hi havia molt mala informació i hem intentat explicar bé a la comunitat perquè els nois van decidir estar d’aquell costat de la muntanya, perquè després van deixar les armes i perquè van venir a treballar al territori. Aprendre a perdonar és el pas per entendre la pau. Els meus pares i jo ho vam fer. Al meu germà se’l va endur la guerrilla als 16 anys quan anava a l’escola amb les cosines. Avui quinze anys després és una persona donada per desapareguda”, explica Brigitte Pito que fa part de la cooperativa Cimapaz com a secretària general i treballa de la mà amb els excombatents.
També Carmen Estela Mesquizo, que no va ser guerrillera i és la vicepresidenta de CEPRODET, reconeix que al poble hi havia molta por i la relació amb els excombatents ha estat una mica tancada, però la percepció ha anat canviant. “Han començat a entendre que si hi ha una comunitat nova que aposta a la pau cal donar-li l’oportunitat. Quan vénen a la finca a comprar peix es queden sorpresos de com ha quedat l’espai amb els estanys i ells se senten al·legats que els visitin”, indica.
Els projectes de l’ACP i d’IAP a Colòmbia amb reincorporats són només un exemple de la llarga tradició de la cooperació catalana amb Colòmbia i de l’ampli compromís de les ONG i organitzacions socials d’aquí amb la pau en aquell país. També de l’Ajuntament de Barcelona i de l’Agència Catalana de Cooperació de la Generalitat que el consideren un país prioritari a les seves polítiques de cooperació. De fet, és segurament el país que més ajuda oficial al desenvolupament ha rebut en els darrers anys a través de diferents projectes i programes. Del 2017 al 2020, ambdues institucions han impulsat i estan desenvolupant allà prop de cent projectes i programes, 41 per part municipal i 49 per part autonòmica, a través majoritàriament de la convocatòria de subvencions als projectes d’ONG però també de cooperació directa amb institucions colombianes. La seva aportació econòmica en aquest temps ha estat de deu milions i mig d’euros, set per part de la Generalitat i tres i mig de l’Ajuntament. Aquest compromís amb els drets humans i la construcció de pau de Catalunya amb Colòmbia és gràcies en bona part a la tasca d‟incidència de la Taula Catalana per Colòmbia, una plataforma formada per 31 organitzacions que tenen els seus ulls posats a Colòmbia.
Catalunya Plural, 2024 
