Torna a ser 25N, dia Internacional d’Eliminació de la Violència contra la Dona. Toca repassar les dades i explicar casos de dones supervivents per denunciar aquesta xacra. Però aquest dia passarà i fins que arribi el proper, les violències no deixaran de créixer. Només com a dada: durant els primers 12 mesos d’ençà que va acabar l’estat d’alarma, a Catalunya hi va haver 345 casos de violència de gènere. Un 24% més que el període anterior. Una altra dada, aquesta més recent: Les violacions a casa nostra s’han incrementat en un 44% el darrer any. Això vol dir que cada dia se’n denuncien tres, però segurament se’n produeixen moltes més.
Si pensem en violacions, segurament, se’ns vindrà al cap l’agressió a una noia de setze anys a Igualada la nit de la castanyada. No fa ni un mes. L’agressió va ser molt violenta i la jove va haver de ser hospitalitzada a l’UCI degut a la gravetat de les seves ferides. La condemna social a aquests fets no es va fer esperar: manifestacions arreu del país i altres mostres de suport a la víctima que, sembla ser -o almenys fins que no s’iniciï el procediment judicial- no haurà de lluitar perquè se la cregui. La condemna va ser tan unànime que a xarxes van començar a ploure piulades, tot afirmant que “s’ha de penjar els violadors de la plaça del poble”.
Deixant de banda la resposta punitivista, aquest cas de la violació a Igualada va ser molt mediàtic i la resposta va ser de suport. Però, per què no hi ha la mateixa unanimitat en casos igual o més mediàtics, com podria ser el de la Juana Rivas? Aquesta dona, després d’obtenir la custòdia dels seus fills, se’ls va endur d’Itàlia, on vivien juntament amb el seu pare, abans de separar-se. Aquest la va denunciar per endur-se les criatures i, tot i que Rivas havia denunciat la seva ex parella per maltractes, la justícia va donar la raó al pare. Els nens tornaven amb un presumpte agressor i gran part de la societat només podia veure una dona que havia segrestat els fills.
Fer ús de les criatures -l’anomenada violència vicària- és una tàctica més estesa cada vegada en l’àmbit de les violències de gènere. Així ho va constatar el Col·legi d’Advocats de Barcelona, en una informació que va ser publicada per Catalunya Ràdio. Per què la societat accepta -cada vegada més- la violència de gènere que passa pels cops o la vexació sexual, però no reconeix la violència psicològica o vicària? “Hem arribat a un punt en què qualsevol agressió que impliqui violència física és condemnada, però les agressions més subtils com els comentaris o les discriminacions no són tan denunciades perquè hi ha un pacte entre cavallers. A un home li costa més parar els peus a un amic perquè això el significaria i posaria en dubte la seva masculinitat”, apunta Raquel Gómez, psicòloga de l’Espai Lila del Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats (CJAS).
Posem el focus on toca
La lluita feminista ha fet molt per la deconstrucció de la societat en els darrers anys, però encara hi ha falles al discurs, tals com les que ens duen a posar més el focus en la víctima que en l’agressor. Si tornem als casos anteriors, s’ha parlat molt de si la Juana Rivas va fer bé o no i de la demanda que tenia interposada per endur-se als seus fills, però poc es va parlar del fet que la seva ex parella també tenia una denúncia per mals tractes. I en els casos de violació passa el mateix: de la jove d’Igualada sabem si era o no bona estudiant, la seva edat, que va sortir de festa i que va sortir de la discoteca amb un noi. Però l’important no és això: “explicant tots aquests detalls i donant aquest enfocament, l’únic que fem és reforçar la narrativa patriarcal. Si posem el focus en la víctima i la tractem com un cas aïllat, estem obviant que la violència de gènere és un mal sistèmic i estructural”, assegura Gómez.
Explicant d’aquesta manera la violència masclista, guanya el discurs de la por. “Jo m’esforço per no pensar-hi. Em vesteixo com vull i m’emborratxo fins que em ve de gust i tinc molt clar que això no és motiu perquè em passi res. Però després em descobreixo tapant-me l’escot si torno sola a casa o demanant les meves amigues que m’avisin quan arribin”, explica la Vanessa. Té 35 anys i assegura que “la por no es passa mai. Encara que no m’hagin violat ni agredit mai per ser dona, el patiment també és violència masclista”, assegura. Diu que no ha estat agredida mai, però passats uns pocs segons d’afirmar-ho, rectifica i diu: “com que no? Clar que he estat agredida. Cada cop que m’han tocat el cul pel carrer o de festa, m’han agredit!”.
La Vanessa fa servir l’expressió “cada cop” i no “aquella vegada que”, perquè efectivament les violències contra les dones al carrer són reiterades. Així ho demostra l’estudi realitzat per Safer Cities for Girls, que va preguntar diverses noies d’entre 15 i 25 anys de Barcelona, Sevilla i Madrid, sobre les seves experiències. El 84% de les joves barcelonines preguntades es va reconèixer com a víctima d’assetjament i el 15% d’aquestes va relatar experiències que implicaven contacte físic. Però no cal que hi hagi tocaments perquè una agressió sigui greu o tingui un impacte emocional en una dona. I és que hi ha agressions verbals o basades en l’actitud que poden ser igual de nocives que un tocament de cul. “Un home s’estava masturbant mentre ens mirava a la meva amiga de 15 anys i a mi”, va relatar una jove a l’estudi.
La lògica dictaria que l’important no és què feia aquella noia, sinó que hi havia un home masturbant-se. La lògica dicta, doncs, que en lloc de parlar de les víctimes hem parlar més dels agressors. “Hem de començar a treballar les masculinitats. Estic convençuda que, per tal que el feminisme aconsegueixi la transformació social, ha d’interpel·lar els homes”, va assegurar en una entrevista a aquest mitjà la Laura Pérez Castaño, tinenta d’alcaldia i directora de l’àrea de Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona. De fet, és per aquest motiu que el consistori ha estrenat enguany el servei Plural, un espai dedicat a homes que volen deconstruir les seves masculinitats i treballar-se en cas que hagin comés agressions.
Violències invisibles
“Hi ha narratives i violències més invisibles que sustenten el sistema patriarcal i fan possible que es donin altres agressions més brutals”, assegura la psicòloga. “Ens pensem que castigant el violador s’acaba el problema, però el mal és sistèmic”, afegeix. Així, comptabilitzar les violències masclistes no és només anar a mirar les dades: per començar, perquè hi ha moltes agressions que, per por, no es denuncien. I també perquè hi ha moltes altres violències que, tot i no estar recollides al codi penal, també són violències. “Gaslighting, mansplaining, sexting…”. La Vanessa enumera tot d’anglicismes que relaten experiències de violència viscudes de manera quotidiana.
El Gaslighting, per exemple, que consisteix en manipular la víctima fins el punt que dubti de la seva percepció, judici o memòria. “L’ubiquem molt en el món de la parella, però els meus caps o amics m’ho fan. Segurament no volen fer-me mal, simplement és que no volen reconèixer que s’han equivocat. Però el cas és que m’ho fan a mi, però a un altre home no li fan”, explica la jove. Aquests maltractes acaben tenint una petjada forta en la vida de les dones, des d’allò més imperceptible a allò més evident. “Un dia em vaig posar a plorar i vaig passar la nit sense dormir per entregar un informe a la feina, pensant que allò no donava la talla. Però va resultar que, no només estava bé, sinó que em van acabar felicitant”, diu la Vanessa, explicant un clar exemple de la síndrome de la impostora.
? Aquests són els vulcanòlegs que hem entrevistat aquesta setmana a @plantabaixatv3. Tots sis, eminències, i divulgadors excel·lents. N’hem après moltes coses. Però… us crida l’atenció alguna cosa?
Efectivament, tots són homes. Per què? ?? FIL pic.twitter.com/Cwe38zcadS
— Xavi Rossinyol (@XaviRossinyol) September 23, 2021
Aquesta és una conseqüència de les violències viscudes per les dones i que es tradueix en què no se sentin vàlides ni mereixedores d’ocupar espais de decisió o de repercussió pública. Així ho explicava el periodista Xavier Rossinyol en un fil de Twitter en què exposava la dificultat per trobar vulcanòlogues que opinessin sobre el volcà de La Palma. “No em veig amb cor d’intervenir en directe a la televisió, diria coses que no toquen, no vull fer prediccions. Les meves companyes et diran el mateix”, va dir una de les expertes que, segons el periodista, “tenia un currículum excel·lent”.
Així doncs, el 25N va molt més enllà de la lluita per evitar la violència física, les violacions, la misogínia, les agressions i pallisses a dones cis, lesbianes i trans pel simple fet de ser dones. El 25N va d’eradicar totes les violències, les que es veuen i les que no. Va de deixar de posar el focus en què han violat una noia perquè va sortir de festa; de que els homes siguin capaços d’aturar un amic que fa un comentari fora de lloc i va de que aquest home no sigui vexat per no seguir una masculinitat no normativa; va de que la Vanessa surti de casa sense haver-se de tapar l’escot; va de que ens preguntin més i de que diguem que sí. El 25N hauria de deixar de ser l’excusa per parlar de violències només durant el 25N i aprendre que no només fan mal els cops.
Catalunya Plural, 2024 
