Feridoom Aryan va ser, al seu dia, un jove periodista afganès que va poder documentar com la primera generació de noies podia anar a l’escola. Va treballar durant quinze anys per a diferents organitzacions internacionals com a periodista, però amb la retirada de les tropes americanes i europees de l’Afganistan, i la tornada al poder dels talibans, va haver de fugir del país amb la família. No va ser gens fàcil, però després d’unes setmanes de màxima tensió va aconseguir fugir al Pakistan. D’allà, Espanya li va concedir un salconduit per volar a Madrid. Avui ell i la seva família viuen al CEAR (Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat), a l’espera que els concedeixin l’estatut de refugiats polítics.
Moltes gràcies per accedir a l’entrevista. Hi ha moltes coses que li vull preguntar, però m’agradaria començar per conèixer els seus orígens.
Vaig néixer l’u de març del 1986 al Pakistan, quan la meva família es va exiliar per primera vegada al Pakistan. Encara que els meus pares són afganesos, jo vaig néixer allà sent una de les primeres famílies que vivien als camps de refugiats.
Expliqui’m algun record d’infància creixent en un camp de refugiats al Pakistan
Érem una família gran, vivíem amb els oncles i les ties, nebots, nebodes, etc. Érem al voltant de quaranta. Per part de la família de la meva mare, pertanyem a una família de terratinents i posseiem molts terrenys a l’Afganistan, així que els primers anys al Pakistan puc dir que vivíem còmodament. Teníem cotxe, televisió, i la gent venia a casa nostra, anés a menjar o simplement a passar l’estona. Tot i això, a causa de la nostra condició d’exili, alguna gent ens deia “refugiats” de manera despectiva, i jo, de nen, no lidiava gaire bé amb això. Amb el pas dels anys, els estalvis que poguéssim haver tingut es van anar esvaint. Vam passar de ser una família que convidava a qui ho necessitava a poder menjar només una vegada al dia.
Què van fer llavors?
El meu pare va decidir que ens havíem de mudar a la ciutat, on seria més fàcil poder trobar una feina, també per als meus germans. En tornar de l’escola, amb 13 o 14 anys, ajudava el meu pare a la feina. Era una vida dura, però així i tot érem uns afortunats, ja que el meu pare creia fermament a proveir-nos d’una educació. Ell deia que amb “el menjar podem passar amb poca, però que l’educació l’havíem de tenir tota”. A poc a poc va convèncer tota la meva família i gent propera de la necessitat d’educar-nos. Ell mereix molt de crèdit per tot el que va fer.
A causa de la situació en què vas créixer vull preguntar-li pel rol de les institucions internacionals en el context d’ajuda humanitària: recorda veure’s envoltat de treballadors internacionals? Era alguna cosa present a la seva vida?
No al camp de refugiats, però amb el temps he anat recordant que part de la roba, del gra i del blat de moro que arribaven formava part de l’ajuda humanitària dels Estats Units. Eren els temps en què l’Afganistan estava sota la batuta de la Unió Soviètica, amb un govern marioneta al terreny. Alhora va ser una època de forta puixança religiosa amb la influència provinent d’Aràbia Saudita, de salafistes i wahabites que van contribuir a convertir en fanàtics la nova generació de joves.
En part també promogut pels Estats Units, que per combatre l’ateisme soviètic…
Per descomptat, sí. Passats els anys, quan vaig començar a llegir sobre la història em vaig adonar que Zia-ul-Haq, el dictador que va governar el Pakistan durant una dècada (1976-1988), conjuntament amb els serveis d’intel·ligència britànics i americans, van construir al voltant de 20.000 Madrases (escoles religioses) per tot el país. Nosaltres perquè econòmicament ens podíem sostenir, però molta gent pobra no tenia cap altra alternativa que enviar els seus fills a les Madrases, on molts van créixer convertint-se en fanàtics religiosos. Això va canviar la manera pashtun de viure. Abans que aquest canvi passés els pashtun creien en la música, en viure la vida feliçment, encara que fos amb poc.
En quin moment va desenvolupar el seu interès pel periodisme?
Amb 16 o 17 molts periodistes viatjaven als camps de refugiats per conèixer la situació allà. Jo parlava anglès, urdú, fashtian, pashto, i vaig començar a treballar per a algun d’ells, i així vaig començar a generar un interès cap al periodisme. En acabar els meus estudis, l’any 2006, vaig tornar a l’Afganistan, on em vaig graduar en periodisme i vaig començar a treballar per a diferents organitzacions.
I des del 2006 ja es queda a l’Afganistan. Què em pot explicar d’aquells primers anys que ja viu permanentment al país?
Vaig créixer amb ressentiment cap als països de l’oest. Aquesta era – i és – la psique general al Pakistan. Com he explicat, hi ha un context religiós que també empeny cap a aquest odi o ressentiment. Quan vaig tornar a l’Afganistan i vaig començar a treballar amb organitzacions occidentals la meva mentalitat va canviar una mica. Però no cap als militars. Sovint sentim les bombes caure a pobles propers, i aquesta ha estat la ironia de la invasió, ja que la democràcia es va limitar exclusivament a les ciutats. Per a les dones, els homes i les nenes, però de les ciutats. Aquest va ser un pensament que va anar cristal·litzant quan vaig entrar a treballar per a les Nacions Unides (UN-Habitat) com a Communication Officer i vaig viatjar per tot el país visitant escoles i centres educatius, a cobrir les seves històries i intentar exposar històries il·lusionants per al nostre futur.
Vaig créixer amb ressentiment cap als països de l’oest. Aquesta era – i és – la psique general al Pakistan
Quines altres coses va aprendre als seus viatges cap a les zones rurals?
Vaig veure de primera mà com algunes famílies, si se’ls hi acumulaven les sequeres, havien de vendre les seves filles per poder alimentar-se. Vaig veure grangers suïcidar-se. Vaig entendre com la gent d’aquest país estima la seva terra, i com molts d’ells estan disposats a morir per defensar-la.
Abans que entri a preguntar-li pels esdeveniments d’agost d’aquest any amb la retirada de les tropes americanes i europees de l’Afganistan, vull demanar-li si em pot fer un petit retrat de la composició social del país, ja que considero que la informació que tenim al menys a Espanya és poca i sovint prové de fonts que desconeixen la realitat del país.
Cal comprendre bé que entre els talibans i les forces antigovern cal dividir-les en diferents categories: d’una banda aquells que es mouen pel fervor religiós, que lluitaran contra qualsevol força d’ocupació, siguin britànics, soviètics, o americans. També hi han els oportunistes, que es vendran al millor postor. I després hi ha gent pobra o molt pobra, que els ofereixen 300 o 400 dòlars perquè s’uneixin a les forces. I aquesta gent no té cap altra alternativa per alimentar la família. Després hi ha gent que treballa al seu camp, que eren alienes a totes aquestes polítiques, i que anaven subsistint. Molta d’aquesta gent va morir als bombardejos dels americans. Pares, fills, filles que encara es pregunten: “Què hem fet nosaltres per merèixer això?” El darrer dels grups seria la màfia internacional que, amb connexions al país, el context caòtic per traficar amb drogues, amb armes, amb humans, etc.
Vaig entendre com la gent d’aquest país estima la seva terra, i com molts d’ells estan disposats a morir per defensar-la
Aleshores, el relat occidental que la invasió militar hauria contribuït a millorar la condició de vida dels i les afganeses…
Aquesta és l’altra part de la història. Malgrat tot, els afganesos estarem eternament agraïts als sacrificis d’Espanya i altres països occidentals, incloent-hi els Estats Units, ja que certament el nivell educatiu i el nivell sanitari va millorar, i molta gent bona va venir al país. Però, sobretot, hi ha hagut molt agraïment de part d’aquelles nenes que han pogut créixer i ser metgesses, profesores, enginyeres, agents de policia. Això ha canviat el país per bé. Però el que va ser un error de càlcul va ser que no es va treballar amb tots els afganesos i afganeses. Es van promocionar algunes cares, sovint amb relació a les diferents ambaixades, perquè poguessin sortir per les notícies. Però la major part de la gent que habitava a les zones rurals van ser ignorades. Per què aquesta gent havia de creure en la democràcia si ni sabien què era perquè ningú es va esforçar a explica’ls-hi?
La doble moral…
Sí. Molt sovint els diners que entraven a l’Afganistan eren reciclats de tornada en forma d’alts salaris, a través de la compra de materials per a occident…això va ser part del projecte americà des d’un inici. Es van cometre molts errors que encara es cometen perquè el problema de l’Afganistan no és humanitari sinó polític.
El problema de l’Afganistan no és humanitari sinó polític
Tots els canvis que destaca com a positius…On es troben ara amb la tornada al poder dels talibans?
Molts dels canvis positius estan fent marxa enrere. Ningú no venia a les seves filles ni als seus ronyons fa quinze anys per poder comprar menjar per a la seva família. Ara torna a passar. Les nenes no estaven tancades a la presó de casa seva. Després d’una despesa que supera el trilió de dòlars i de tots els sacrificis fets, sento com si hagués estat per res.
Parli’m d’aquells dies d’agost quan va començar la retirada de les tropes. Quan va prendre la decisió de marxar del país amb la família?
Els talibans van arribar a Kabul el 15 d’agost. Jo era a la feina, quan va venir l’equip de seguretat i ens va fer evacuar. Recordo estar conduint i veure tothom corrent en totes direccions. Era un caos absolut, i vaig saber immediatament que tot estava perdut. Vaig pensar en la meva família, els meus fills: “Què els passarà? Vindrà algú a treure’m del cotxe i em matarà? Hi ha gent dins de casa meva?” Tenia molta por. Només volia arribar a casa i veure la meva família. La xarxa telefònica no funcionava. Volia trucar a la meva dona, però no vaig poder. En un moment vaig decidir simplement baixar del cotxe, i em vaig posar a córrer cap a casa. La carretera estava saturada i no es podia avançar. Quan vaig arribar a casa la meva dona estava plorant i cridant i el meu fill Heraab em deia: “Pare, què està passant?” En aquell moment et passen tots els escenaris possibles pel cap.
Van poder dormir aquella nit?
Va ser la nit més llarga de la meva vida. Ho vaig escriure a Facebook, i molts dels meus amics van respondre que també ho era per a ells. La nit no s’acabava. Em vaig passar la nit caminant per casa, i el meu fill anava darrere meu. Picarien a la meva porta en algun moment? Em traurien a rastres i se m’endurien? Què els passaria als meus fills? Tot això i més em passava pel cap. Els dos dies següents me’ls vaig passar trucant a tots els meus amics i contactes, pensant ja com sortir del país. Tots tenien por, però em miraven d’animar.
Les úniques imatges que ens van arribar d’aquells dies i les posteriors van ser les de l’aeroport col·lapsat
El 21 d’agost vaig rebre la informació d’un amic que ens havíem de dirigir a l’aeroport. Em va dir: “feu la maleta però no us porteu gaires coses perquè és un caos. Només allò essencial”. Em vaig posar de genolls, vaig mirar el meu fill als ulls i li vaig dir: “anem a l’aeroport, ens hem d’anar del país”. I va dir: “No…I què passa amb l’avi, els oncles… què passa amb ells? Li vaig respondre que ara per ara la vida del seu pare i la seva mare estaven en perill. Que faríem tot el possible per ajudar-los, però que ara ens havíem d’anar.
…
Li vaig dir que en arribar escoltaria el soroll de les bales volant, que veuria gent llançant-nos gas lacrimogen. Que potser ens pegarien, però que no tingués por, que jo el protegiria. Això pensava, perquè quan hi vam arribar va ser totalment diferent. Era extremadament estressant, molt pitjor del que em vaig imaginar. Vam passar unes set hores al cotxe, però no vam poder arribar a l’aeroport, així que vam tornar a casa. Cap a les dues de la matinada vaig rebre una trucada d’un amic americà dient-me que havíem de tornar a l’aeroport, que ens havia aconseguit un salconduit per marxar a través del campament de Baran. Però en arribar a l’aeroport un grup de talibans armats impedien l’entrada a centenars de persones. Ens vam quedar a 300 metres de la porta, asseguts, esperant a entrar, mentre els talibans ens pegaven amb cables i ens cridaven: “On és el vostre amo ara?”
I amb un fill de dos anys…
Sí, vam haver de tornar una altra vegada a casa. Els meus fills ploraven. La meva dona no està bé de l’esquena i l’estaven colpejant. No podíem alletar el nen. En tornar a casa vaig parlar amb uns amics i em van dir que cremés tot document o feina que hagués fet com a periodista. Vaig cremar tot registre, tota història que acreditava que havia treballat com a periodista durant quinze anys. Mirava algun dels reportatges que havia fet: sobre l’arquitectura rural del meu país, un reportatge de les primeres nenes que van anar a escola… ja no podré dir mai a ningú: eh, mira això que vaig fer fa vint anys…!
Li deu haver deixat una gran sensació de buit.
Quan, ja a Espanya, a l’entrevista per demanar la condició d’asil amb la Policia Nacional em deien: “Pot provar que ha treballat de periodista durant aquests anys?” Jo els deia que no, que ho havia quedat tot. “D’acord, però necessitem proves”, em responien. I jo pensava: Com ho puc demostrar ara? Tinc proves de com ho vaig cremar tot, però això no val… Però també entenc que és el procediment que ha de fer.
En tornar a casa vaig parlar amb uns amics i em van dir que cremés tot document o feina que hagués fet com a periodista
Expliqui’m, doncs, com va arribar al Pakistan abans de poder venir a Espanya.
Vam provar d’anar a l’aeroport fins a tres vegades, la tercera el 23 d’agost. El govern d’Espanya em va fer un document per entrar a l’aeroport…
Disculpa que l’interrompi: Perquè Espanya i no un altre país? Qui us va contactar?
Jo vaig enviar correus electrònics a tothom que coneixia a diferents països: Estats Units, França, Alemanya, Portugal…però el salconduit d’Espanya va arribar primer, i jo estic molt feliç per això. Em van dir que en arribar a l’aeroport devia portar una bufanda de colors vermell i groc i sacsejar-la a l’aire perquè em veiessin. Però en arribar a l’aeroport va ser impossible que em veiessin. Hi havia massa gent, i vam haver de tornar a casa. L’endemà ho vam tornar a intentar. Ens van dir que havíem de pujar a un bus que ens tornaria a portar a l’aeroport. Però aquesta vegada estàvem molt esperançats i feliços.
Què va passar llavors?
Ens vam acomiadar de tota la família i vam pujar al bus, que era dels finals de setanta, sense aire condicionat, i ple de gent. Vam passar al voltant de vint-i-dues hores a l’autobús sense manera de baixar. En arribar-hi, dos busos locals s’havien avançat i havien pagat diners als talibans, però al final no van deixar entrar ningú i ens van fer fora d’allà, estant una altra vegada a les portes.
Què li deien des d’Espanya?
Després de diverses trucades, passades unes hores, ens van dir que tornéssim a l’aeroport. Així ho vam fer. Però al cap de poc temps vam rebre notícies que ISIS estava planejant un gran atac a l’aeroport, i els espanyols ens van dir que era millor tornar a casa. Després de més d’un dia a l’autobús, sense aigua i sense menjar, vam tornar a casa.
El següent intent no seria gairebé fins a un mes més tard
Sí, el 18 de setembre. Gairebé un mes sense sortir de casa, mirant a cada cantonada quan ho feia, depenent d’amics i familiars perquè ens portessin menjar…
Els talibans no el van localitzar durant tot aquest temps?
No, durant aquest temps els talibans estaven massa ocupats saquejant i robant i gestionant els seus conflictes interns. Però això no vol dir que no tingués por cada dia que va passar.
Aleshores, el 18 de setembre…
Uns amics d’Alemanya, República Txeca i Itàlia van aconseguir finançar-nos un vol al Pakistan, que aleshores costava unes deu vegades més del preu ordinari, uns 15.000 dòlars per bitllet. Aquesta vegada sí, vam aconseguim ficar-nos dins un avió i sortir del país.
Però no era el final del trajecte.
Quan vam arribar al Pakistan els bancs havien col·lapsat. Jo portava 600 dòlars amb mi, però no hi havia manera de treure diners. Hi havia molta tensió i no sabíem com sobreviuriem. Un amic portuguès em va dir que havia aconseguit posar-nos a la llista de l’ambaixada portuguesa per portar-nos a la península, però els dos intents que vaig fer van ser un fracàs.
Després, finalment, va ser l’ambaixada espanyola qui els va obrir la porta.
Per la meva sort uns dies després, la Mònica Moya, una arquitecta espanyola, em va dir que hi havia un polític català al Pakistan que es deia Ruben Wagensberg, i que si podia havia d’intentar reunir-me amb ell. Li vaig dir que per descomptat, i així ho vaig fer. Li vaig explicar la meva història i el va commoure. Va començar a fer trucades, entre d’altres a Laura Borrás, presidenta del Parlament de Catalunya, però també a l’ambaixada espanyola. Al cap de dos dies la meva família era a l’ambaixada espanyola a l’Afganistan, i ens van prendre les empremtes dactilars per poder fer els papers. Li estaré eternament agraït a Rubén Wagensberg, que a banda de totes les gestions, va començar a recaptar fons perquè poguéssim pagar el bitllet d’avió a Espanya. Cosa que al final no va fer falta, perquè l’ambaixada ens ho va poder facilitar.
Després de tota l’odissea, de dies de tensió extrema…arriba a Madrid. Què diu llavors al seu fill de set anys sobre la vida els espera d’ara endavant?
Abans d’agafar el vol cap a Madrid, ja a l’aeroport, el meu fill es va posar a córrer amunt i avall. Estava molt feliç. Nosaltres ens podíem relaxar per primera vegada en molt de temps, i crec que ho notava a les nostres cares. Arribem a Madrid i dormim en un hotel.
I de Madrid a Barcelona.
Vam parlar amb la gent de l’ambaixada i els vam dir que volíem anar a Barcelona, on teníem alguns amics. Érem nous, no coneixem l’idioma i necessitàvem suport emocional. I una altra vegada en Ruben va venir al nostre rescat, i ens va facilitar el trasllat.
Ara viu a Barcelona, on s’allotja provisionalment al CEAR (Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat) en espera de la resolució de la seva condició de refugiat. Com està anant el procés?
No és gens fàcil. El primer dia ens van donar unes instruccions a seguir per arribar al centre d´acollida, però vam haver de preguntar a la gent del carrer. Estic molt agraït a la gent de Barcelona, que són extremadament educats i ens van ajudar desinteressadament. No ho dic per dir: he estat a altres països europeus i no és el mateix. La gent agafava el mòbil i ens guiava pel camí.
Estic molt agraït a la gent de Barcelona, que són extremadament educats i ens van ajudar desinteressadament
Amb quines altres traves s’ha anat trobant?
He hagut de gastar pocs diners que em quedaven d’estalvis en taxis. Anar al metge també va ser difícil. El meu fill es va posar malalt, i sense parlar l’idioma em va costar molt de comunicar-me amb el doctor. Però gradualment ens anem adaptant. I els amics que tenim ens ajuden molt.
Sense poder treballar, com es pot costejar el dia a dia?
Aquí al CEAR ens donen 150€ per passar el mes, però 40€ s’han de destinar a transport. No n’hi ha prou per sustentar una família ni molt menys.
150€ al mes per persona o per a tots quatre?
Per a tots quatre.
Això no és res…
50€ per a mi, 50€ per a la meva dona, 20€ per al meu fill petit, 20€ per al meu fill gran i els 40€ restants per agafar el metro. És molt complicat, però entenc que així és com funciona el sistema. Que no és que només sigui el nostre cas, sinó que són milers de persones les que passen pel mateix. I malgrat això, des del més profund del meu cor puc dir que estic molt agraït. No només el sistema, Catalunya i la seva gent, sinó també totes i cadascuna de les persones que es van desviar del camí per ajudar-nos. Mentalment hem sobreviscut gràcies a gent com la Sònia Calvó, que em va convidar a anar amb la seva parella a jugar a futbol. O la Mònica, que ens va portar a veure per primera vegada uns castellers. O la Carolina, que ens va portar al Museu de la Ciència; en Jordi, que em va convidar a veure una pel·lícula al cinema amb ell. Tot això ens està ajudant.
Està en contacte amb la seva gent a l’Afghanistan i al Pakistan?
Sí, és clar. La meva família encara està esperant al Pakistan. Parlo amb joves periodistes a qui vaig formar, amics que van treballar amb mi. Alguns d’ells, al principi, em deien de broma: “Feridoom, ens has abandonat, però estem contents per tu”. Ara, però, em pregunten si puc fer alguna cosa per ajudar-los. Jo els dic que puc pressionar, que puc fer exactament això que estic fent…però que sóc un refugiat, no sóc ningú. Però ho continuaré intentant, doncs si encara que sigui només uns quants poden escapar gràcies a mi, podré mantenir el cap alt en un futur.
Com a periodista, els seus amics deuen estar altament buscats pel règim actual.
Tres quartes parts dels meus amics han estat assassinats. Trets de casa a punta d’escopeta directament. He vist vídeos de com torturaven i mataven un jove periodista que vaig formar. Després de veure’l no vaig poder dormir ni menjar tot el dia. I em sento responsable de la seva mort, perquè jo el vaig motivar perquè es convertís en periodista.
Estan rebent suport psicològic per part del CEAR?
Sí, i ens hi està ajudant. Especialment a mi, ja que el meu pare va morir en un accident ara fa un any i ara sóc aquí, pensant en la meva família. La meva dona encara no hi vol anar.
Acabem ja, i he de preguntar-li pel futur.
Últimament me’n recordo del meu pare. Ell era el director d’una escola, però va passar moltes hores col·locant totxos i cavant forats per construir banys per als nous centres. Un director que cavava forats i col·locava totxos. Vaig recordar això al arribar aquí: “Qui em contractarà aquí com a periodista?
Jo tenia somnis, i també la meva dona. Ella va ser la primera metgessa a graduar-se després del col·lapse dels talibans el 2001. Què serà de tots aquests somnis? Tinc por que quedin destrossats. Però espero que la gent s’adoni del nostre potencial i que ens doni una oportunitat. Potser començar amb poc, però recuperar aquesta sensació d’estar perseguint els somnis. Però sobretot vull que el meu fill deixi de dibuixar homes morts, bombes, foc i gent disparant. Vull que ell també pugui somiar convertir-se en un metge, en un músic, en un casteller.
Catalunya Plural, 2024 
