El 1985, Edicions 62 va editar un llibre de 300 pàgines titulat “Reconstrucció de Barcelona” l’autor del qual era Oriol Bohigas. A la portada apareixia una escultura deteriorada: li faltava un braç, part d’un pit i el seu altre braç apareixia marcat per diverses esquerdes. És fàcil imaginar el simbolisme que el dissenyador havia volgut imprimir a aquella portada: una Barcelona mutilada, fracturada, deteriorada.
Aquest llibre és tot un tractat de com l’arquitecte, mort la nit del 30 de novembre del 2021 als 95 anys, entenia la ciutat de Barcelona. Que, al cap i a la fi, equival a dir que és com entenia “la” ciutat. El llibre és tota una declaració de principis i reflecteix (amb poques excepcions) la transformació que viuria a partir d’aquell moment. Una transformació que va executar com a Delegat d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona entre el 1980 i el 1984, primer amb Narcís Serra i després amb Pasqual Maragall com a alcaldes.
Perquè Bohigas va ser sens dubte l’artífex d’aquesta Barcelona que avui coneixem. I ho va ser encara abans de conèixer que seria designada per organitzar uns Jocs Olímpics que van fer possible dur a terme la transformació urbana més gran en els últims cent anys, des de la implantació del Plà Cerdà i la creació de l’Eixample.
Per això és important insistir a la data de publicació: 1985, un any abans que Barcelona aconseguís la injecció econòmica i l’impuls necessaris per fer realitat la transformació. El pensament de Bohigas sobre la ciutat no és improvisat, ve de lluny i s’expressa amb determinació i contundència. Tanta contundència que titula el darrer capítol com a “Exabruptes”. Un títol que no decep gens, molt d’acord amb la seva personalitat tan avesada a la polèmica.
El paper dels moviments veïnals
Més enllà d’unes primeres línies amb consideracions teòriques sobre urbanisme i planificació urbana, Bohigas anuncia quina és la idea de Barcelona: la ciutat vista des del barri. Un pensament que va incorporar Pasqual Maragall al seu projecte quan va encunyar la frase “La Barcelona de les Barcelones”.
Hi ha dues maneres d’entendre la ciutat, diu Bohigas. Com “un gran sistema coherent i racional, on domina una mena de metafísica de la totalitat o entendre-la des d’aquella peça relativament autònoma que és el barri”. I tot seguit aclareix quina és la seva: “Des de les formes que han de permetre primordialment la millora de les condicions de vida de l’usuari més immediat”.
Al contrari d’altres professionals i polítics instal·lats en una certa suficiència, Bohigas valora positivament el paper de les associacions veïnals durant el franquisme i la transició. I per això considera “molt satisfactori veure coincidir en una mateixa línia les reivindicacions populars, les propostes científiques i professionals i el pensament filosòfic i social”.
I concedeix a aquests moviments -que els poders públics es van entossudir, sense èxit, a silenciar- la condició de visionaris per la seva manera d’enfrontar-se, per exemple, a les vies ràpides. La frase de Bohigas és tot un elogi quan subratlla que els moviments veïnals van percebre abans que ningú que les vies ràpides eren “línies de destrucció dels barris consolidats i unes barreres per a la possible integració física i social dels barris nous”.
Monumentalitzar la perifèria
Tot el municipi ha de ser “ciutat”, defensava l’arquitecte. I subratllava la paraula “ciutat” amb unes cometes. Una frase que és l’avantsala d’una altra constatació: “Els espais públics dels barris nous i l’arquitectura que els envolta i que els hauria de configurar no ha tingut mai caràcter urbà. Per tant, cal reordenar, urbanitzar aquests espais –“monumentalitzar-los”, en el sentit que ha adquirit aquest terme en les propostes més progressives d’urbanisme-.
“Monumentalitzar” va ser una paraula que es va estendre profusament durant els primers compassos dels mandats de Narcís Serra i Pasqual Maragall. “Monumentalitzar la perifèria” era el concepte. La plaça Sòller, a Nou Barris, va encarnar aquesta idea de ciutat. Era la segona plaça més gran de Barcelona, només superada per la plaça de Catalunya, i s’hi va instal·lar “Homenatge a la Mediterrània”, una obra formada per diferents tipus de marbre signada per Xavier Corberó. Seria la primera de moltes altres que després es veurien als barris de Barcelona. Abans d’això semblava com si els barris no fossin un lloc apropiat per plantar obres d’art.
La seva aposta pels arquitectes joves i innovadors i el concepte de l’urbanisme modern van convertir Barcelona en una referència mundial, un model de reconstrucció urbana.
La ciutat inacabada
Aquest concepte de “monumentalitzar” no es referia només a col·locar peces artístiques, sinó a concedir als barris “la qualitat urbana que mai no han tingut”. I aquesta qualitat urbana, aquest impuls públic a la millora dels barris, té els seus riscos, advertia Bohigas abans que s’estengués el concepte de “gentrificació”.
L’arquitecte alertava sobre el risc que la millora als barris impliqués l’expulsió dels veïns de sempre i que es convertís en un nou instrument d’especulació. Per això insistia que tota iniciativa urbanística s’ha de fer “respectant la massa d’habitants que en aquell moment ocupa el barri”. Una filosofia que també s’havia d’aplicar a la rehabilitació del que ell anomenava “barris vells”.
De la mà de Bohigas, Barcelona recupera la façana marítima, plena de tones de runa, perquè s’hi dipositaven als anys seixanta i setanta els residus procedents de les incomptables obres realitzades en una ciutat sotmesa a l’especulació.
Iniciatives aparentment senzilles -i vist en perspectiva, absolutament lògiques- com la de restituir les façanes de l’Eixample a la seva concepció original, suprimint afegits i reconstruint elements, van donar com a resultat una ciutat visualment neta, ordenada, sens dubte bonica. Una manera de re valoritzar el magnífic patrimoni modernista de la ciutat, encara abans que Barcelona se situés al mapa gràcies als Jocs Olímpics. L’Ajuntament va ser inflexible en aquesta política de descontaminació visual, tant que quan algú es resistia a retirar algun element enviava les brigades municipals i després passava la factura.
Amb el model de ciutat també es va encunyar el terme “places dures”, objecte d’un viu debat ciutadà i diana de les crítiques de bona part de la premsa. Res de molt diferent del que ara passa amb l’urbanisme tàctic impulsat per l’Ajuntament d’Ada Colau.
Bohigas tenia clar on calia actuar: a la Ciutat Vella per regenerar-la; a l’Eixample per ordenar-lo i preservar el patrimoni, i als barris. Feia especial atenció a dues àrees que encara avui, en alguns punts, estan en procés de “reconstrucció”, per utilitzar el seu propi llenguatge: la façana al mar, amb la recuperació de les platges, i la façana de muntanya, amb la definició de Collserola com a pulmó verd metropolità i l’establiment de la Carretera de les Aigües com a “límit” de la ciutat. I també establia dos nous “centres”: l’entorn de la Plaça de les Glòries (des de l’antiga Estació de França fins a la pròpia plaça) i la concreció dels voltants de l’estació de Sants i l’eix Numància-Tarragona fins a la Plaça de Espanya.
“Continuar la lluita i cremar les disfresses”
Però on Bohigas treu tot el seu geni (es pot aplicar la doble accepció de la paraula, si es vol) és al final del llibre, al capítol que titula “Exabruptes”. El primer apartat és prou explícit i porta l’enunciat de “No hi ha res de pitjor que la gent de bé quan s’equivoca”. Aquí llança la seva primera andanada, dirigida a “una capa social –constituïda per intel·lectuals de dretes i botiguers d’esquerres- que, com ja és tradicional a la història de Catalunya, enyora una falsa tradició que, sota els vestits del classicisme, sustenta la reacció, el conformisme i l’absència de cultura –o potser la por a la cultura- i es desviu per aquella tradició”.
No es queda enrere en la seva rotunditat quan decideix defensar “la modernitat, l’actitud agressiva i progressiva de la cultura”, que considera que no és una lluita acabada. “La modernitat -sosté Bohigas- té els enemics de sempre: els reaccionaris, els vells estaments socials, els intel·lectuals d’obsessions localistes aclaparats per la seva ineficàcia cultural, els arnats acadèmics i els polítics que han esdevingut acadèmics del fracàs”.
Bohigas no temia ningú. Lluny d’acovardir-se davant les crítiques, defensava amb vehemència que “caldrà continuar la lluita i cremar totes les disfresses”. I assenyalava directament: “Que se sàpiga que els que avui no accepten l’obra de Tàpies al passeig Picasso no són els pares de la pàtria ni els defensors dels bons costums, sinó els fills d’aquells burgesos que van veure passar per Barcelona tot el impressionisme, tot el cubisme, tot el surrealisme, sense comprar ni una obra ni tan sols, i obrint les portes de l’exili a Picasso, Miró, Gargallo o González”.
Aquest Bohigas genial, combatiu, sovint provocador, segur de les seves conviccions i defensor fins a la fi de la seva manera d’entendre la ciutat, va ser l’arquitecte, l’urbanista, el pensador que va canviar Barcelona.
Catalunya Plural, 2024 
