Aquest és el segon gag que ha aixecat polseguera en poc menys de dos mesos, després que TV3 retirés de la graella l’episodi on tenia lloc un diàleg entre els dos protagonistes en el qual s’imaginaven què els agradaria fer en el cas que fossin molt rics i on un d’ells responia: “que me la xupés la Letícia Ortiz”. El gag en qüestió, titllat (amb raó) com a masclista, va propiciar un interessant debat entre en Peyu i el director de TV3, Vicent Sanchis, sobre les competències de l’editor en l’emissió de continguts en una televisió pública.
El debat es polititza de tal manera que queda reduït en un pobre enfrontament entre bàndols polítics. És conegut que tant en Jair com en Peyu són independentistes que rebutgen la via del diàleg d’ERC: qui varen ser dels pocs que van recolzar-los després que mitja Catalunya se’ls tirés al damunt? Doncs principalment la gent de Junts per Catalunya, com en Francesc Dalmases o en Josep Rull. Suport estratègic, que ningú en tingui cap dubte.
Cal distingir entre censura i línia editorial. Altra vegada es posa sobre la taula l’etern debat sobre els límits de l’humor, un debat que explicita el camí pendent que ens queda per recórrer abans d’arribar a la conclusió que, un servidor, creu que s’ha d’arribar: no hi ha cap límit de l’humor. L’humor és un art, i com a tal ha d’estar emparat del tot per la llibertat d’expressió.
El terreny de l’humor ha de ser el mateix que el de la ficció. A ningú se li passaria pel cap censurar la llista de Schindler per fer apologia del nazisme, per molts que alguns dels seus personatges siguin nazis. El mateix passa amb l’humor: qui parla són personatges interpretant un paper. Cal excloure d’una vegada per totes el debat (legal) sobre els límits de l’humor, i, per tant, cal relativitzar el valor que li donem al sentiment subjectiu de sentir-se ofès. Tota querella presentada que pretengués erosionar aquest dret, com la que ha presentat l’associació “Hablamos Español” contra el programa per uns suposats delictes d’odi, hauria de ser immediatament rebutjada pel jutjat de guàrdia de torn.
Un altre tema és confondre la línia editorial d’un mitjà amb la censura o la llibertat d’expressió. De nou, qui confon aquesta línia ho fa sovint de manera cínica, intentant fer anar l’aigua al seu molí. És evident que algú ha de decidir què es publica i què no es publica en un mitjà. TV3 no és Forocoches. És una entitat pública que vetlla, o ha de vetllar, per la qualitat dels seus continguts.Si en lloc del gag sobre la Letícia haguessin rodat una escena pornogràfica ningú hauria sortit a defensar-los sota el pretext que se’ls estava censurant. La censura real és aquella que s’aplica contra la voluntat de l’editor, no quan l’editor aplica els seus criteris – encertats o erronis – sobre què és o no publicable.
Queda, per últim, analitzar què diu el discurs humorístic dels dos còmics catalans i la seva relació amb la catalanitat. Perquè l’humor és un discurs com un altre, i com a tal és analitzable. Considero que l’humor de BricoHeroes, exemplificat a través d’aquests dos gags, representa allò que podríem anomenar “catalanitat fràgil”.
La catalanitat fràgil consisteix a divulgar un sentiment d’identitat català, molt sovint vinculat a un determinat independentisme (però no necessàriament), que requereix la humiliació d’allò “espanyol” per donar-se sentit a si mateix. És un sentiment força estès a Catalunya que empetiteix Catalunya. La catalanitat fràgil no és capaç de treure l’orgull del fet de ser i sentir-se català de manera aïllada i necessita un antagonista per alçar-se com a moralment superior.
Dit d’una altra manera: és un discurs incapaç de dir, si això és el que es creu, que els catalans som treballadors i diligents sense dir que els espanyols són mandrosos i negligents. Aquesta dependència evidencia, al meu entendre, l’acomplexament sobre el qual es basa gran part de l’independentisme avui dia.
Un discurs que, per altra banda, és prolífic i exitós ja que acompleix una funció per a tota aquella gent frustrada pel procés independentista. És un premi de consolació que ve en la forma del següent missatge: “no tenim el que volem, però sabem que som millors que altres”. És la catalanitat fràgil.
Tot això em recorda a aquell cèlebre passatge de Nietzsche a Així parlà Zaratustra sobre les tres transformacions, on el filòsof planteja l’evolució de l’home al voltant de tres figures metafòriques: el camell, el lleó, i el nen. El camell representaria l’esperit gregari i obedient que carrega les fatigues de l’amo sense queixes. Aquesta figura hauria deixat pas al lleó, que volent trencar amb el paradigma prevalent, lluita per destruir els valors sobre els quals se sostenia tal ordre.
Per últim el lleó deixaria pas al nen, tercera i última transformació de l’esperit. El nen, a diferència del lleó, té una capacitat creativa que li permet imaginar-se un escenari sense haver de pensar ni en el camell ni en el lleó. El nen té la capacitat de generar uns nous valors no sotmesos als anteriors.
La suposada irreverència de l’humor de BricoHeroes no hauria aconseguit arribar a aquest punt. S’ha quedat amb la figura del lleó, i aquest s’ha adoptat com a emblema d’una determinada catalanitat (fràgil) que existeix en la mesura en què pot mossegar, però que a diferència de la creativitat del nen, és incapaç d’imaginar-se per compte propi.
Catalunya Plural, 2024 
