Una de les intencions d’aquestes Barcelones consisteix a aconseguir una empatia de la visió mitjançant el passeig. Moltes vegades penso en com les persones van pel carrer sense res mirar, excepte les pantalles dels seus telèfons. Això, a més de generar una veritable millora de l’espècie a la seva habilitat per a sortejar els seus semblants, converteix l’espai en un no res esfereïdor, sobretot si atenem a tots els detalls silenciosos del nostre voltant.
Avui em trobo, ja ho vaig advertir, a una cruïlla molt arquetípica, fruit de l’estratificació, més aviat la cronologia, de les urbanitzacions. Clot, València, Navas. La primera es coneix als documents de principi de segle encara com a Carretera de Ribes, la segona ens duria a l’imperialisme de l’Eixample, si bé ja figura inserida a la zona cap a 1890, tallada a altres punts; la tercera ensuma a anys 30, sobretot en aquests alentorns, on gairebé invisibles per l’arbrada, es concentren molts blocs racionalistes per a obrers, fruit del benefici de la santa família Vedruna, una secundària de luxe d’aquestes darreres setmanes.
La meva intriga com a passejant sorgí per la confluència de Clot i València, simbolitzada per una espècie d’estrany annex, com si fos una d’aquelles cases vaixell de Sebastián Bonet Ayet, quelcom improbable per una qüestió de dades.
Davant aquesta tessitura, només quedava rascar una mica a les hemeroteques per a sortir de dubtes, i la recerca ha sigut ben profitosa per una sèrie de detalls amb valor per a definir el temps on es formà tot aquest entrellat més enllà, si bé no tant, de les fàbriques.
La finca de València 676-678, la del peculiar afegit mig naval, té una altra façana a Clot 163; fou encarregada, quan res hi havia, per Trinitat Nolasco al mestre d’obres Ramon Ribera i Rodríguez.
Per desgràcia, Trinitat, a saber si vídua, roman al suprem anonimat històric, no així el constructor, amb un habitatge pròxim al 155 de Clot, fonamental perquè el seu frontispici conté un element decoratiu ben útil per a traçar la cartografia del seu autor pel vell Sant Martí. Aquesta rosassa, per a anomenar-la d’alguna manera, amb una molt subtil creu era una de les seves marques de la casa, detectable a dos habitatges unifamiliars de Clot 110-112, així com a d’altres al carrer Muntanya del Camp de l’Arpa, on també deixà la seva petjada a la cantonada de Nació amb Ruiz de Padrón, estenent-se el seu influx fins al cafè de l’Òpera, potser la seva obra més cèlebre.
Pel que fa a mi, però no puc pas asseverar-ho per no haver-ho documentat, intueixo a la seva llarguíssima trajectòria altres moviments previs. Un, a Provença amb Xifré, data de 1891 i podria ser un exemple de protomodernisme, així com dos immobles més, aquests més allunyats, al carrer de Llull i al de Badajoz.
Ribera Rodríguez mereixeria més atenció. La tindrà tard o d’hora, però, com sol passar, les pistes m’ofereixen una història més aviat inesperada en aquest angle de la ciutat. Els números del 157 al 161 pertanyien als germans Juan i Segismundo Obradors. Contractaren a Salvador Puiggrós, un arquitecte pel qual professo enorme simpatia per ser el creador, com a mínim, de la porta d’accés del passatge de Ministral, una de les perles més ben amagades de Barcelona, potser la més singular de les seves travessies.
Entre 1910 i 1916 erigí tres edificis pels germans, dedicats en cos i ànima a la seva feina de contractistes. Joan, en nom de la Sociedad Obradors &C, veié denegat el permís per a instal·lar un forn de cocció contínua de totxos a uns terrenys a la vora de la carretera de Ribes amb la Gran via, en essència perquè la cruïlla ocupava un tram de la plaça de les Glòries, durant decennis una indecisió permanent, potser encara ho és avui, de les polítiques municipals, qui sap si pel somni mai complert de convertir-la en centre urbà.
El segon lustre de la dècada dels 10 del Nou-Cents a Barcelona estigué condicionat a tots els nivells per l’efecte de la Primera Guerra Mundial. El món empresarial aprofità la bonança fins a 1917 per a incrementar guanys, sens cap mena de repercussió a les butxaques dels treballadors. 1919, amb la vaga de la Canadenca i la consecució de les vuit hores de jornada laboral gràcies a la força de la CNT, fou l’apogeu envers el drama, ja que la Patronal no acceptà la derrota i, recolzada pel poder, desfermà encarà més una Guerra Civil urbana contra la classe obrera, que tampoc es quedà de braços plegats.
La matinada del dimecres 16 de juliol de 1919, Segismundo Obradors Gaig, de trenta-quatre anys, pare de dues criatures, es dirigia al seu domicili del carrer de Marconi, enllaç desaparegut, reemplaçat per una plaça dins de la rambleta cap a la Meridiana, amb la de les Escoles. De cop i volta, a la plaça de l’Església, irromperen un parell de pistolers, disparant-li dos trets a frec de roba, causant-li la mort de manera instantània.
Els Obradors no es deslliuraren de l’esperit de l’època. Ignoro si en foren causants, com tants altres: no ho hauríem de descartar. Els pisos de lloguer del carrer del Clot eren una altra operació més del seu petit imperi, demostrable a la necrològica de 1963 d’un altre membre del clan, Eudaldo Obradors, vicepresident de la primera mútua regional d’accidents laborals i màxim responsable del gremi sindical de rajolers de Barcelona.
El tros del carrer del Clot comprés entre Navas i Muntanya és un espectacle per l’alternança de l’antic i el modern, notant-se com abans l’anivellament era un altre, com si juguéssim a un trencaclosques cap a la seva recomposició, heroics per fixar-nos amb calma a tantes joies menyspreades no tan sols per la desconcentració contemporània, sinó fins i tot per la irrisòria amplada del carrer, doncs aquí els cotxes són l’hegemonia.
Catalunya Plural, 2024 
