Entre els anys 70 i 80 al colegio público Diego de Velázquez, al barri de la Verneda, no arribava ni al 25% el número d’alumnes catalanoparlants a les aules. De fet, al meu grup les alumnes que a casa parlàvem català es podien comptar amb els dits d’una mà, i dic a casa perquè literalment era així. A les activitats extraescolars, piscina, bàsquet i a l’esplai es reproduïa el mateix que a l’escola.
La immersió lingüística ens va agafar tard al meu grup. Crec recordar que fèiem vuitè d’EGB quan es va iniciar als primers centres i vam acabar aquesta etapa sense haver sentit parlar català a la senyoreta Desi, el senyor Ginés ni al Juan, el mestre d’Educació física, entre d’altres.
Trenta anys més tard, en una d’aquelles trobades amb companys de classe- aquells amb qui, sempre en castellà, tantes festes d’aniversari i hores de pati havíem compartit- el català i el castellà fluïen a les converses barrejats amb tota normalitat. Parlàvem de les famílies, dels pobles on molts hem anat a viure, del barri, de les nostres carreres, feines, l’atur. Del què segur no vam parlar, va ser de cap percentatge, de cap imposició, de cap sensació de renunciar als orígens de les nostres famílies, perquè durant els anys vuitanta ningú va posar en qüestió la necessitat que els fills i filles de tantes famílies com les dels meus companys de classe i de barri poguessin rebre l’educació en llengua catalana. De fet, molts pares i mares veien en la immersió lingüística a les escoles una eina, que ells no podien oferir-los, per avançar en la seva educació i un futur amb més i millors oportunitats. I això, tret de molt poques excepcions, també passa avui. Posat en context, del més d’un milió i mig d’alumnes només hi ha hagut 80 demandes d’escolarització en castellà i des de 2005, coincidint amb els inicis de l’associació Ciutadans de Catalunya, plataforma del que seria ara, encara, és Ciutadans.
Ni la nostra generació ni les generacions que ara seuen a les aules de les escoles catalanes sabíem ni volen saber de percentatges i la sentència del TSJC queda molt lluny de la realitat de l’ús real avui del català i el castellà a les escoles, els patis, les extraescolars, i les festes d’aniversari. És una sentència que, a part de cega amb el que realment passa als centres educatius, es fonamenta en la LOE, un marc legislatiu superat. Per tant, la seva aplicació suposaria un atac a la democràcia representada al Parlament d’on va sortir la LEC i al Congreso, on la nova llei d’Educació, la LOMLOE va substituir la llei Wert, aquella que volia espanyolitzar els nens catalans. Fer executar, per tant, la sentència a instància del Ministerio d’Educación posaria en contradicció la pròpia Ministra. Si la fa complir prenent la LOE com a referència, estaria reconeixent la validesa de la derogada llei Wert i menystenint la LOMLOE aprovada el 2020 durant el Govern socialista.
L’educació en llengua catalana és un dret per a tota aquella persona que faci de Catalunya la seva llar. El model educatiu català s’ha construït a partir de grans consensos, que més enllà de la ideologia, han tingut com a objectiu la defensa de la llengua pròpia del nostre petit tros de món. Un model, que com han explicat aquests dies el president de la Generalitat i el conseller d’Educació, és exitós, però sobretot és garantia d’igualtat d’oportunitats. Ni més ni menys, però molt important alhora, perquè la memòria d’una societat són les persones, les seves accions i les seves paraules. I la memòria de Catalunya no n’és una excepció.
Per cert, si busqueu l’escola Diego de Velázquez no la trobareu. Després de diferents canvis d’ús educatiu fruit de les variacions socials i demogràfiques del barri, avui el centre és l’Institut Salvador Seguí.
Catalunya Plural, 2024 
