La llibertat de premsa és necessària, però allò que ens construeix com a societat és la recerca de la veritat. I la primera no garanteix la segona; fins i tot pot ser un impediment per aconseguir-ho.
La premsa és lliure, els periodistes no. Això o una cosa molt semblant va dir en un documental sobre l’assassinat de Lumumba el director d’un diari belga. Traduït: els grans diaris van decidir amagar el que se sabia sobre la implicació de les més altes instàncies polítiques occidentals en aquell assassinat i cap periodista hauria pogut informar-ne lliurement.
La gran majoria dels diaris són propers a la dreta, ja que bona part del capital que requereix fundar-los i mantenir-los i bona part de la publicitat imprescindible per a la seva subsistència pertany a empreses interessades que no governi l’esquerra.
No hi ha autèntica llibertat de premsa quan els i les periodistes estan en situacions tan precàries que han d’acceptar gairebé qualsevol feina per sobreviure; es veuen obligats a adaptar-se, a contemporitzar, a eludir certs temes, o almenys a privilegiar-ne d’altres. A la premsa, el client no és el rei, mai ho ha estat; el rei és el propietari del negoci. O ho podem pensar altrament: el client no és qui compra o llegeix diaris, sinó qui paga perquè surtin les informacions que li interessen.
Un espectacle tristíssim que ens diu qui maneja la informació i amb quina falta d’escrúpols: la cadena de televisió que elimina els aplaudiments a polítiques d’esquerres i els substitueix per esbroncades. Informativament, no pot caure més baix ni el menyspreu a la veritat pot arribar més alt.
Fa uns dies, a la data simbòlica del 20-N mitjans d’esquerra reben un atac informàtic que bloqueja les noves subscripcions, mitjans que en gran part o en la seva totalitat prescindeixen de publicitat de grans empreses i necessiten aquestes subscripcions per sobreviure. En un sector dominat absolutament per la premsa conservadora ni tan sols es pot consentir aquesta escletxa d’informació que s’escapa del corró ideològic.
En una cadena privada es censuren els acudits sobre l’extrema dreta. En un diari mitjanament progressista van desapareixent els col·laboradors i les col·laboradores més crítics. Aquest mateix grup havia fet una campanya ferotge per acabar amb les noves formacions d’esquerra, i els seus directius havien deixat clar que no es donaria cabuda a cap notícia que les afavorís.
Tot mitjà té un biaix ideològic i també el tenim els qui hi treballem. Cal dir que la mentida deliberada i premeditada que practiquen alguns mitjans no es justifica per aquest biaix?
La premsa, igual que la justícia, que havia de ser un instrument de control del poder, s’ha convertit en còmplice a sou del poder, dels poders. En comptes d’informar, manipula; en lloc de la veritat, cerca l’ocultació. Els casos Villarejo, Gurtel i els suposats negocis de l’emèrit mostren com alguns diaris acorden amagar informacions i protegir els que estan darrere, en nom de vegades de l’interès general –fins i tot per preservar la democràcia–. És mentida; només preserven l’aparença de democràcia i els interessos propis.
La campanya orquestrada des de la política, la premsa, la policia i la judicatura contra Podemos i algun dels seus representants va demostrar, si calia, la ferocitat i la falta d’escrúpols amb què es persegueix qualsevol alternativa d’esquerres. Però una democràcia en què l’esquerra no pot guanyar, o per fer-ho s’ha de lligar de mans, no és una democràcia.
Un petit parèntesi, que no ho és del tot: fa anys vaig veure un partit de futbol del Barcelona amb amics fanàtics d’aquell equip; crec que era una semifinal de la Champions. El Barcelona anava guanyant i s’havia tancat al camp, pastava la pilota, l’amagava; el partit es va tornar insuportablement avorrit. Vaig comentar que estaria bé que l’equip contrari fes un gol per animar el matx. Em van respondre com si m’hagués tornat boig. També em va cridar l’atenció que s’enfadessin amb cada falta que xiulaven el Barcelona per òbvia que fos la infracció i, per contra, exigissin penals inexistents davant de la meta dels rivals. Vaig arribar a la conclusió que jo era l’únic a qui agradava el futbol. Ells només volien que el seu equip guanyés.
Amb la democràcia passa el mateix: molta gent vol que guanyi el seu partit encara que sigui fent trampes, expulsant si és possible membres de l’equip contrari, fingint faltes no comeses. I a la premsa tampoc no li agrada la democràcia; només vol guanyar el partit i celebrar amb els campions tramposos.
Aquests programes de televisió en què es falsegen les dades i es llancen acusacions falses. Aquest to moral del que revesteixen les seves mentides. Aquest trist espectacle d’ensabonadors. La Història mostra que quan de debò un canvi amenaça els interessos econòmics dels seus amos, defensaran la violència, les persecucions, l’eliminació dels adversaris. Els somriures telegènics es tornaran ganyotes ferotges.
De vegades em domina el desànim. No em sembla possible aconseguir una societat més justa si la informació i la propaganda –que sovint és el mateix– estan en mans dels que defensen els seus privilegis, a les mans de les grans fortunes amagades en paradisos fiscals. En mans de monarques que prediquen l’honradesa a les seves locucions moralitzants, mentre s’enriqueixen amb comissions il·legals. A les de bancs que es beneficien del narcotràfic, l’evasió fiscal i els dipòsits de dictadors i que alhora són els principals accionistes de premsa.
Defensar la llibertat de premsa, en abstracte, ha deixat de tenir sentit. El que hem de defensar és la informació veraç i la llibertat de les i els periodistes.
Vés-te’n a Cuba –o a Veneçuela, que està més de moda–, me’n dirà algun, alguna. Si és així, no m’esteu entenent. Sé que pretendre controlar la premsa fins i tot des de la ideologia més justa tampoc no porta a la veritat; si no hi ha pluralitat, la informació es torna consigna, s’amaguen els errors, les faltes comeses pel nostre equip. Però és cínic conformar-se amb la falsa pluralitat en què vivim. Amb aquesta falsa democràcia, per tant.
Disculpeu aquesta llista d’obvietats. Però és que de vegades les he de recordar una a una per no creure’m aquest país de fantasia que em volen vendre, perquè no se m’oblidi qui són aquelles persones que la nostra premsa tracta com a benefactores i triomfadores, quan són les que es dediquen a arreglar tots els combats i emportar-se a casa els diners de les apostes.
Catalunya Plural, 2024 
