Moltes setmanes, després d’escriure el lliurament de l’anterior, m’entra una espècie d’urgència fotogràfica, una excusa com qualsevol altra per a reincidir a la vista del lloc a investigar i millorar les meves apreciacions, malgrat això sempre imperfectes, causant-me una espècie d’etern retorn, plàcid perquè m’agrada, insidiós perquè, fins i tot quan passen mesos després de les conclusions, els meus ulls cerquen detalls i la ment no deixa de formular-se preguntes entorn als indrets.
Aquest tram del carrer del Clot, entre València i Muntanya, sempre m’ha generat una fascinació molt particular, potser per la ruptura abrupta del carrer per la rambleta del carrer Aragó, potser, si bé ambdues opcions són vàlides, per aquesta mescla curiosa del seu costat muntanya, amb els edificis en desacord pel transcórrer del temps, tan inclement a nivell estètic fins i tot afegint remuntes a perles modernistes de notable valor edilici.
Tot el perímetre exhibeix el poder dels germans Obradors, quelcom continuat als números 145 i 147, amb la mateixa autoria del 159, corresponent, com anticipàrem dijous passat, a Josep Graner. No el vaig mencionar gaire amb tota la intenció del món.
Al llarg d’aquests anys de passejar Barcelona he forjat una especial relació amb aquest mestre d’obra, un dels grans secundaris de luxe de l’arquitectura catalana de finals del segle XIX i principi del XX. En algun moment, aviso als navegants, pot confondre’s per cognom amb Josep Granell, a qui reconeixeran formes més ondulants que les del nostre protagonista, impressionant al seu recorregut pels carrers de la capital catalana amb obres tan cèlebres com la Casa Fajol del carrer Llançà, decorada amb la seva mítica papallona, la torre Garreta del carrer Campoamor d’Horta, les naus del carrer d’Ortigosa, la Cosme Toda del 84 de Viladomat, la Ricard Mestres de la plaça del Sol, identificable a l’actualitat per les seves finestres rosades, o la meravellosa Cristalleria Planell del carrer Anglesola de Les Corts, flamant després de recuperar-se d’una catastròfica ruina.
Graner degué ser un d’aquells homes fiables per al comú dels pagadors, potser no tant com Enric Sagnier, però amb el mateix nivell d’altres bèsties ocultes com Domènec Boada, per citar un de tants germans d’armes caiguts a l’anonimat per la simplificació de la Història urbana, més procliu a ingressar diners amb marques per a prescindir de tot l’immens bagatge d’una època irrepetible.
Els Obradors tampoc degueren tenir grans pretensions estilístiques per a les façanes d’aquestes vivendes a llogar. Ho demostra com és de senzilla la seva composició, destacable per alguns elements arquetípics per a donar ritme al conjunt i realitzar un treball més esmerçat al número 143, de dimensions més reduïdes i pertanyent, així ho testifiquen els escassos documents, a un tal José Selles, amb tota probabilitat o un enginyer, partícip de la creació del Funicular de Montjuic per a l’Exposició Internacional de 1929, o un agent comercial col·legiat, mort a finals de gener de 1934.
Els altres Sellés de la llista sonen menys versemblants entre un sacerdot i un escombraire de Sabadell apunyalat per un company després d’una picabaralla. El més significatiu radica en l’únic document de Clot 143, una caseta de planta i pis ben coqueta i conservada com es degut, on veiem com un tal Jaume Ral i Escofet actua en nom seu per a reparar la vorera, actuació repetida pel firmant a molts altres racons barcelonins, quelcom normal si cerquem una mica a l’hemeroteca, localitzant-lo com a President de la Unió de fabricants de mosaics hidràulics el 1929, un dels anys més enfeinats de la seva vida, coronant-lo amb la fundació de la Liga de Actuación Constitucional, formació amb aspiracions de garantir la seguretat de la pàtria, la pau social i el benestar laboral.
Mentre cercava dades no vaig pensar dedicar tot aquest espai a Ral i Escofet, però quelcom em diu com la seva aparició als papers té punts corruptes, consuetudinaris i sí, freqüents als ets i uts d’aquells instant.
La seva trajectòria anterior no és la de un mer representant. La vinculació amb l’univers de les rajoles hidràuliques tenia origen familiar. La seu de l’empresa es trobava al 52 del carrer de Blanco a Sants. Tot i així, el seu atzarós periple sentimental resulta més crucial per a comprendre la transcendència del personatge. El 1921 enviudà per primer cop quan morí Montserrat Fargas Casanovas amb només vint-i-cinc primaveres, i aquí els cognoms ens transporten a una excepcional parella amb moltíssimes propietats, estenent-se del Baix Guinardó fins, el nom fa la cosa, La Font d’en Fargues.
Ral i Escofet es recuperà ben aviat del cop, fins a contreure segones núpcies amb Eulàlia Torres i Vives, filla d’Isidre Torres, qui sap, a vegades amb la intuïció no n’hi ha prou, si hereva de la fàbrica hidràulica del seu pare, ubicada com qui no vol la cosa al carrer de Blanco 52. L’amor, o la conxorxa empresarial, es trencà la darrera setmana de gener de 1928, quan ella, just set anys després de la seva antecessora, expirà.
Ral enviudà per segona vegada, sense esmicolar-se el seu prestigi al sector ni al món català de la República, on arribà a ser vocal del Consell de Treball de la Generalitat. La Guerra Civil tampoc afectà, com a mínim, a la seva fortuna. Morí el 30 de maig de 1949 al seu domicili del 102 de passeig de Gràcia, just enfront del restaurant La Punyalada, inesgotable font de comentaris per les tertúlies celebrades al seu interior, on assistiren plomes immortals com les de Josep Pla o Santiago Rusiñol.
En aquest tros del carrer del Clot els fantasmes són invisibles i es diverteixen tot confonent-nos, com si allò més rellevant fos accessori a d’altres informacions molt puntuals i útils per a retratar tota una era, més enllà dels ensurts cronològics dels immobles.
Un cop abandonem el 143 de Graner hem de caminar fins el 135 per a estalviar-nos horror, debut d’una sèrie de blocs de pisos fins el 131. No he pogut esbrinar el seu autor, i és una llàstima, doncs contenen minúcies significants amb molt de pes, des de la plaqueta de la numeració, encara amb picades d’ull del Vuit-Cents, fins el gairebé nul rastre dels seus probables propietaris. Un d’ells, Joan Admetlla, fou advocat, morí el 1938 amb setanta-sis anys, tingué una ferreteria i el domini del 135, així com Matilde Gobern ostentà el del 131, a més de ser membre durant els anys republicans de Palestra, una organització ideada pel feixista català Batista i Roca, amb bust al seu homònim carrer de Les Corts, per a combinar ensinistrament esportiu i doctrina nacionalista, ben en consonància amb les tendències europees d’aquelles dècades.
D’altra banda, quan acaben aquestes finques amb aspecte residencial per a empleats de les rodalies, intueixo a la llunyania la primera parella de les pajaritas de l’anarquista Ramon Acín, escapades de la seva llar per a volar i donar un petó als familiars. L’artista morí afusellat pels rebels a la seva Osca natal. Ell, no només als peus, és magnífic per a mostrar-nos la ruta a seguir.
Catalunya Plural, 2024 
