El segle XX estarà marcat per l’establiment un dels majors invents d’organització social recents: l’Estat de Benestar, una sèrie d’institucions i polítiques que donen a l’Estat una doble funció: protegir social i econòmicament a la ciutadania dels riscos de les economies capitalistes garantint al mateix temps la reproducció del capital a través de la provisió de béns públics imprescindibles per la reproducció social. Per assolir aquests objectius, l’Estat de Benestar es sol conceptualitzar com una sèrie de despeses i transferències en base a drets adquirits per la ciutadania. Aquí hem presenciat històricament una progressió en el reconeixement de drets socials. A Espanya i Catalunya, malgrat el context d’austeritat i contenció de la despesa pública des dels anys 90, motivats pels dogmes neoliberals dominants, ha vist grans progressos en diferents àrees de despesa en les darreres dècades, ja sigui amb la consolidació de la sanitat pública i universal, la universalització de l’etapa educativa de tres a sis anys o l’arribada de la Llei de dependència al 2006.
No obstant, tenim menys tradició en la conceptualització de l’Estat de Benestar en la seva altra variant, la regulació. Com explica en aquest article el politòleg David Levi-Faur, la regulació juga un paper fonamental en assolir objectius socials de protecció i equitat. I afegiria que no només directament a través de polítiques socials, també indirectament afectant l’estructura econòmica, podent diversificar-la i democratitzar-la. Malauradament, l’emergència de la regulació dins de l’Estat s’ha entès com una retirada del rol directe de de l’Estat de Benestar en la provisió de protecció per a prioritzar l’expansió de mercats. Sota les visions neoliberals, l’Estat regulador venia a donar més pes al mercat, incloent-hi externalitzacions de serveis públics per abaratir costos o la creació de col·laboracions publico-privades amb el gran capital privat que molts cops ha suposat privatitzar guanys i socialitzar pèrdues. En contra d’aquesta visió negativa en vers el que pot suposar un Estat regulador, cal reclamar una visió positiva que ens serveixi veure les seves possibilitats per assolir objectius socials en un ventall ampli de sectors econòmics, entenent l’Estat de Benestar com una configuració amplia de polítiques que s’apliquen també a sectors que no han estat tradicionalment associats amb ell.
La pandèmia de la Covid-19, mentre mostra la vulnerabilitat i la precarietat dels nostres sistemes de protecció social i sanitari, pot tenir també un efecte positiu en la futura evolució de l’Estat de Benestar, tant pel cantó de la despesa com en la regulació. Les seves conseqüències – en forma restriccions sanitàries i socials, la paralització de les cadenes de producció global, i la intervenció pública per a cobrir necessitats noves – han fet avançar el protagonisme de l’Estat, no només en la política social però també en altres àmbits, inclosa la industria. Entre l’opinió pública i experts/es en economia es cada vegada més comú trobar articles – inclús en mitjans més liberals que han abanderat les polítiques d’austeritat – que aventuren el retorn de l’Estat, mencionen la planificació central per adreçar la crisi climàtica, o demanen més protecció per la gran massa de treballadors/es precàries.
No obstant, després de 40 anys de consens neoliberal, el canvi, si es produeix, serà lent i no sabem cap a on anirà en els pròxims anys. Com explica Susan Watkins, en comparació amb els fons de recuperació dels EUA, la despesa dels fons Next Generation, amb la primera partida aprovada recentment per Espanya, es troba encara molt allunyats de l’Europa federal i fiscal que pot blindar els Estats de Benestar nacionals, sobretot en front reptes socials i riscos com són la globalització financera i la crisi climàtica. De fet, malgrat el recent respir fiscal pels estats membre arran la crisi de la Covid-19, tard o d’hora els consensos de les elits europees poden tornar cegament a la disciplina fiscal. I inclús si tinguéssim un Estat amb total sobirania fiscal, la híper-mobilitat del capital en un món global dificulten la capacitat de maniobra dels Estats, subjectes a nous acords i coordinació internacional mentre es mantingui l’ordre existent de relacions de producció.
En un context de limitada despesa a Europa, i donant per fet que cal empentar per una major inversió pública en moltes àrees trasquilades per les retallades, l’Estat de Benestar regulador obre noves oportunitats no contemplades abans (de fet, en el marc dels fons Next Generation guanyen a la Comissió Euorpea suport propostes de protecció en el mercat laboral). Regulació de preus, una major capacitat de control i inspecció, o la contractació pública i la cessió de bens públics per l’empenta i facilitació en el desenvolupament de projectes comunitaris descentralitzats i democràtics arrelats a les realitats locals, són totes eines de l’Estat de Benestar regulador que la Covid-19 ha ajudat a posar en el debat públic. Veiem alguns exemples.
En l’àmbit sanitari, la regulació del preu de les mascaretes durant la primera onada de la pandèmia, malgrat no ser gratuïtes, va posar en valor l’administració que ens protegeix de l’especulació i el poder de mercat, garantit l’accés a béns bàsics quan no hi ha un sistema productiu local capaç de satisfer les necessitats de la seva població a un preu raonable. Una major regulació dels preus de medicaments i altres productes sanitaris serà un aspecte clau davant una industria farmacèutica i biomèdica amb un poder i influència creixent en la sanitat pública. Per un altre cantó, la intervenció en residències de gent gran, malgrat la manca de recursos i arribar-hi tard, ens va mostrar la necessitat de posar ordre i augmentar la inspecció i el control en un sistema de dependència altament mercantilitzat i precari. En la contractació pública, hi ha marge per imposar regulacions a requereixin d’una major inversió i garantia de condicions laborals dignes a les treballadores, al igual que introduir nous models de cura no institucionalitzats. En el mercat laboral, l’augment del salari mínim interprofessional és ben benvingut en un context de debilitat de les forces sindicals, sobretot en aquells sectors de serveis amb baixa implantació, com passa justament en dependència.
En matèria d’habitatge la recent llei de regulació de lloguers a Catalunya ha permès, a un cost públic mínim, donar un respir a les llogateres asfixiades pels preus desorbitats imposats per les classes rendistes. I si bé la inversió massiva en habitatge públic de lloguer és també urgent, les col·laboracions públic-comunitàries de cessió del sol a iniciatives l’economia social i solidària obren la porta a noves formes d’expansió dels béns comuns. El risc d’aquestes pràctiques està en generar exclusió, i cal que la participació en aquest tipus d’iniciatives sigui d’accés universal a tota la població. En el sector energètic també s’ha posat sobre la taula la idea de regular preus i reduir els voluminosos marges de beneficis de l’oligopoli energètic. Com en l’habitatge, aquí també calen les col·laboracions amb productors i comercialitzadores locals que apostin per l’expansió de renovables a uns preus assequibles, i on els beneficis i el poder de decisió recaiguin en la ciutadania. Substituir els oligopolis energètics per una estructura descentralitzada i de proximitat pot fer augmentar la resiliència, democratitzar l’accés i disminuir la dependència a productes energètics importats, sobretot de països de governs autoritaris. Ara bé, quan parlem de cedir i descentralitzar la producció i provisió de bens, tant en l’àmbit energètic com d’habitatge, el límit no només serà les oportunitats de col·laboració que ofereix l’administració, sinó també la capacitat de l’economia social i solidària i petits productors d’absorbir les seves demandes. Evitar un creixement veloç i massa depenent de l’administració pública és una barrera en aquest tipus de col·laboracions.
Com hem vist, l’Estat té un paper fonamental en l’àmbit de la regulació que permet només millorar el benestar de la ciutadania i redirigir serveis a qui més ho necessiten, però també per a democratitzar i re-equilibrar les relacions de poder. Per suposat, en una economia de mercat cal aplicar-les amb cura i sota anàlisis tècnics previs sobre resultats esperats. A més, si bé és cert que es poden aplicar a un cost per les arques públiques molt baix, és fonamental invertir en inspecció i control per a evitar males pràctiques. Malauradament, el dèficit a Espanya en aquest últim àmbit és gran, on l’avenç en legislació i regulació no ve acompanyada molts cops amb els mitjans per fer les polítiques efectives.
Per últim cal afegir que avançar en regulacions pel bé comú no és un camí fàcil, especialment on hi ha interessos corporatius forts. Si el dogma neoliberal va suposar una reducció del rol públic en la despesa y el control (la desregulació financera de la crisi de 2008 sent un dels resultats), també ha influït de forma profunda les lleis internacionals, europees i nacionals, que solen situar la lliure competència, els interessos dels inversors i la propietat privada com a màxima per sobre d’objectius socials. Un exemple d’això són els tribunals d’arbitratge internacionals, que es converteixen en garants dels interessos mercantils i la protecció del gran capital, on els Estats es troben barreres en indemnitzacions milionàries si perjudiquen els interessos de les multinacionals.
Per tant, l’avenç de regulacions socials en sectors amb interessos econòmics forts passarà necessàriament per modificar lleis a diferents escales de govern, inclòs l’àmbit internacional, i introduir nous instruments institucionals. Aquí exemples poden ser una major involucració d’organs com l’ONU o la introducció de nous de termes com ecocidi. En definitiva, eines que permetin defensar els béns públics, els objectius socials i el planeta en un present on malauradament els mercats dominen les nostres vides, i així protegir-nos millor de les seves conseqüències negatives.
David Palomera és membre de l’Espai 08
Catalunya Plural, 2024 
