Si gastes molta sola de sabata, podràs detectar abans les rareses del camí. A l’alçada de Clot amb Muntanya, es com si desaparegués el primer, engolit per un tram anòmal del carrer d’Aragó, a una nova prova més de la impostura dels carrers de l’Eixample al vell nucli de Sant Martí de Provençals, quelcom d’altra banda detectable a artèries com Mallorca, devoradora del desaparegut carrer de Núria, Rosselló o València, només mencionant-ne unes poques.
Estupefacte davant el panorama, miro enrere un moment pel pur vici de no deixa res sense tancar Al nostre estudi sobre aquest tros molt concret del carrer del Clot, era ben fàcil apreciar el salt d’immobles de principi del segle XX i els monstres del passat recent. La bellesa es veu interrompuda vàries ocasions, la darrera al 143. Ara els números 139-141 són un bloc horripilant. Els seus límits corresponen als tallers Aragall i Compañía, un clàssic del barri amb debut al carrer de Soler i Rovirosa, traslladant-se al del Clot el 1947 per a prosseguir amb la instal·lació de gasògens de disseny propi, reparar automòbils i realitzar la reparació de la flota de camions d’empreses de la rodalia, com Fibracolor o Gaseosas la Perfección. El 1949 esdevingueren agència Gord, i els anys cinquanta s’introduïren al món de les curses de cotxes.
Més tard, el 1953, ampliaren mires tot assolint el seu somni mitjançant la fabricació d’una motocicleta, empenta clau per a fundar la Mymsa, Motores y Motos S.A., llegendària pels amants de les dues rodes i establerta a Torres i Bages.
El carrer de Gabriel i Galán, em fascina al ser una espècie de figurant menyspreat cap a la Meridiana, i tres quarts del mateix es dóna amb el carrer de la Muntanya, almenys sl seu sector de Clot envers l’aneguet lleig de les sortides i entrades a Barcelona. Muntanya té una lògica lineal al Camp de l’Arpa, mentre aquí es nota massa com tot és supervivència de la única illa autèntica situada en aquesta avinguda en ple procés de remodelació. Aquest oasi és d’una indocumentació escandalosa, i un a vegades tendeix a pensar si és per un desig de carregar-se’l més avui que demà, doncs figura al PGM om parcs i jardins per a comunicar el seu futur verd amb la plaça del Doctor Serrat, al costat muntanya. Abans, l’àgora i la iconoclàstia de Muntanya es filaven per un dels tres ponts demencials erigits per a creuar la Meridiana, vigents de 1964 a 1993.
El més greu és aquesta frustració de trencar-me el cap a la recerca de pistes sobre aquest espai ben particular, a on tornaré des de l’obsessió. Tot i així, crec haver pujat massa, perquè partírem de l’anul·lació del carrer del Clot per culpa del carrer Aragó, fins a la Meridiana, on totes les rutes convergeixen, disfressat d’una rambla sense cap ni peus entre dos carrils pletòrics de trànsit.
Alguns l’anomenen la rambleta del Clot, una obscenitat si es recorda com durant el primer terç del Nou-Cents hi hagué un passeig amb aquest nom des del carrer de Joan I fins al de la Sèquia Comtal, junt al tren i aniquilat per la Meridiana.
La rambleta destaca per la doble parella de pajaritas de Ramon Acín, al meu entendre un alfa i omega on no s’aprofundeix gaire a la seva metàfora de la defensa dels drets humans, i una pèrgola de 1991, obra d’Alfons Soldevila, en sintonia amb d’altres aportacions semblants de l’època preolímpica, fins i tot podríem comparar-la amb l’arbrada de Miralles a l’avinguda Icària.
La pobre pèrgola canta més que molt, constituint-se com un surrealisme més d’aquesta cruïlla al·lucinant, i potser al·lucinada. Ningú parlà d’ella quan l’inauguraren, i gairebé ninguna la cita als documents, exiliada de la modernitat malgrat voler brindar-la per a realçar el carrer Aragó. En realitat, no en feia alta, o sí, al ser conseqüència d’enllaços ferroviaris i l’estació del Clot, de 1972.
La pèrgola del dimoni adora jutjar-se com una dissimuladora de la lletjor d’Aragó. Aquest es carregà a la dècada dels setanta el carrer de Marconi, baixada de la plaça de l’Església, a l’actualitat de Canonge Rodó, fins el carrer de les Escoles.
El temple és la nostra meta d’avui. Per a plantar-me a la seva porta opto per a entomar el carrer del Ter, on sempre m’he fixat al seu número 14, en essència per anunciar-me la seva data, 1886. A la seva vora, triomfaren durant dècades els laboratoris Sokatarg, més catalans que el pa amb tomàquet malgrat l’aire noruec, invenció del seu propietari, Joan Gratacós, invertint el seu cognom. Us recomano navegar pels cartells del seus productes, sensacionals.
Just enmig del carrer de Ter, giro a l’esquerra i m’endinso al carrer de Puiggener, nom del gran propietari del terreny, marqués de Castellrius i Baró de Santa Pau i Orís. Aquest carreronet és una delícia de silenci i una heterodoxa més del ball, tan curta com per mancar de sentit, sempre la camino sol, als alentorns de grans vies com Aragó i la Meridiana.
L’explicació és elemental, estimat Watson, i mostra com Barcelona no ha respectat la configuració urbanística de Sant Martí de Provençals, quelcom més demostrable en aquest cas ubicant-nos just al rovell de l’ou de la seva centralitat. A vista d’ocell, no distem res del carrer del Clot, si bé la importància és del temple. Agraeixo, com sempre, a @Meridiana2021 el conspirar plegats en aquests ets i uts, aquí coronats amb el nom de l’arquitecte de l’església, Nil Tusquets de Cabirol, amb un germà fotogràf rescatat fa poc més d’un any Als Encants. La parròquia data de 1943, doncs la seva antecessora fou cremada durant la Guerra Civil, així com l’estàtua del Canonge Rodó, mossèn reconegut per la seva dedicació a pobres i nens.
Aquí gairebé podríem afirmar assistir a la falsedat suprema perquè res és genuí al tenir com a funció reemplaçar. L’església arrasada, on segons alguns testimonis els capellans disparaven el juliol de 1936, duia la firma de Pere Falqués, arquitecte municipal de San Martí, amb Ca la Vila, seu de l’Ajuntament de Sant Martí, i el mercat del Clot al seu currículum, extensíssim.
De 1883 a 1902 els vilatans degueren imaginar-la com la seva Sagrada Família. A les fotos d’aleshores atordeix pel buit dels seus voltants. La nova no convida, mig amagada, i el mateix succeeix amb el grup escultòric del Canonge Rodó, de 1956 per a substituir el de 1919, ambdues de Frederic Marés, sacrosant sacerdot a la postguerra de la segona còpia d’estàtues barcelonines.
La plaça abans era tancada, excepte pel seu enllaç amb el carrer de Marconi, més idònia per a la comunicació. És una víctima més d’aquest xoc de personalitats a través de l’imperialisme de Barcelona, omnipresent en aquesta parcel·la del recorregut.
L’església convivia, i per això la mansana gaudeix de tantes singularitats, amb el Rec Comtal. La vista dubta. Si descendeixo envers el carrer del Clot, agafaré una quadrícula d’ADN no trastocat, mentre si ascendeixo, la Meridiana em separarà d’un altre. Línies rectes contra laberints insinuats, batalles de la confusió, com a mínim resolta en aquests petits apunts.
Catalunya Plural, 2024 
