Gabriel Boric Font serà el President de Xile, després de disputar-se la segona volta contra el candidat del Partit Republicà José Antonio Kast, un pinochetista adaptat als temps que va aconseguir obtenir més vots que Boric en primera volta. El candidat d’Aprovo Dignitat va obtenir un 55,87% dels suports per un 44,13% del dretà Kast. Gairebé un milió de vots va separar a tots dos contendents; un avantatge que gairebé ningú esperava i que, per descomptat, no havien anticipat les enquestes.
La importància de la cita era evident i així ho van percebre els ciutadans: la participació va augmentar un 8,3% en relació a la primera jornada de votació. El 55,63% dels xilens i xilenes van exercir el seu dret a sufragi, la dada més alta en una elecció presidencial des que en 2010 es va establir el vot voluntari. Sens dubte, l’augment de la participació va jugar un paper clau en la victòria de les esquerres.
A nivell territorial, Boric va posar les bases de l’ampli marge de la seva victòria amb un resultat contundent a la Regió Metropolitana de Santiago de Xile, on va obtenir un 60,33% dels suports per només un 39,67% del seu rival. En el vot exterior (71,03%) i a les regions d’Atacama (65,47%), Coquimbo (63,28%), Valparaíso (59,31%) o Antofagasta (59,76%) –entre d’altres- el marge de la seva victòria també va ser destacable.
Aquest important resultat electoral de l’esquerra xilena l’hem de llegir en tres dimensions diferents. D’una banda, en clau nacional xilena -amb especial rellevància en termes històrics-, d’una altra, en tot allò relacionat amb la dimensió social i ideològica i, finalment, en clau estrictament de canvi regional.
Xile ratifica el procés obert el 2019
L’esclat social xilè, que va començar el 2019, ha marcat la política d’aquell país des de llavors. Les mobilitzacions ciutadanes han empès a més d’un canvi de gabinet ministerial, però també han estat el motor del plebiscit constitucional que va donar pas a les eleccions a convencionals constituents. Dit amb altres paraules: el poble als carrers va obligar Sebastián Piñera a iniciar un procés constituent per redactar una nova constitució. Aquest procés s’ha trobat amb un 2021 plenament electoral. La victòria de l’esquerra en les eleccions presidencials ha estat simplement l’última etapa d’un llarg túnel d’eleccions a Xile (constituents al maig, parlamentàries i primera volta al novembre i el ballotage al desembre). Encara que la dreta seguirà tenint un important pes en la cambra de diputats, l’esperit de l’esclat social ha sobreviscut al cicle electoral i a la desafecció ciutadana amb la política.
Després de fer-se pública la victòria de Boric, les xarxes socials es van inundar amb referències a la victòria del “No” al plebiscit nacional de 1988 -i la fi de la dictadura pinochetista- o amb frases i imatges de Salvador Allende. I és que Xile ha estat el banc de proves del món neoliberal des dels llunyans anys 70; la millor definició possible de pati de darrere. Amb una esquerra moderada -molt moderada- i una dreta forta, el sistema de partits xilè mai es va plantejar qüestionar la constitució aprovada per la dictadura el 1980. La victòria d’Aprovo Dignitat també es pot llegir en termes de final del bipartidisme i de crítica ciutadana al turnisme vergonyós que ha representat el Bachelet – Piñera – Bachelet – Piñera. Xile ha estat governada des de 2006 per aquest sistema de bipartidisme bipersonal que es trenca en el dia d’avui. No deixa de ser positiu, també, que les forces de l’antiga concertació acompanyin i donin suport al nou govern; i especialment que Michelle Bachelet anunciés que votaria a Gabriel Boric. Un nou temps per a Xile.
La derrota de Kast: un símptoma d’esgotament
José Antonio Kast no ha inventat res. Ha agafat el llibre gran del trumpisme i ha traslladat, una a una, les seves propostes i la seva ideologia al panorama polític xilè. Si a Argentina, sota el lideratge de Milei, aquesta nova dreta obtenia rèdits a través del vernís llibertari i de la televisiva estètica rockera, la fórmula xilena havia de ser liderada per un home d’ordre, de família i de Pinochet. L’experiència Bolsonaro sembla esgotar el seu recorregut a la regió si tenim en compte les baixes opcions de victòria del brasiler per 2022 o si analitzem el resultat final de Kast a Xile. En qualsevol cas, no deixa de ser alarmant que un 44,13% dels xilens i xilenes optin per una opció clarament regressiva i amb la mirada posada en el passat. Serà tasca dels governants dirigir-se a majories ciutadanes capaces de deixar enrere les propostes extremes dels partidaris de José Antonio Kast.
En aquest sentit, cal esperar que la dreta xilena tradicional -els partits que formen part de Xile Podem Més- minoritzin les propostes extremes i plantegin una oposició constructiva al marge del populisme i del traç gruixut del conservadorisme social que abanderava Kast. I és que la dreta xilena va donar suport en ple al candidat més ultra de la història recent del país, coneixedora de les seves pròpies debilitats -i característiques- han permès el sorgiment i èxit d’una candidatura d’aquestes característiques.
En uns anys podrem saber si la dreta populista llatinoamericana va perdre a Xile una batalla clau -si no definitiva- en la seva gradual pèrdua d’influència després de la derrota de Trump el 2020.
Amèrica Llatina: una nova dècada progressista?
La dècada progressista és el mite comú de l’esquerra llatinoamericana. Kirchner, Mújica, Chávez, Correa, Morales i Lula. Líders que encara són rellevants en l’actualitat política als seus països. Aquesta coincidència temporal va impulsar projectes d’integració regional (UNASUR, MERCOSUR o CELAC) i va reduir les desigualtats socials existents a la regió. L’erosió d’aquests lideratges i l’esgotament d’algunes de les seves propostes van donar pas a canvis de govern. Aquests processos de canvi es van realitzar a esquenes del Pacífic sud-americà: exceptuant a Equador, a Colòmbia els governs de dreta van ser successius i a Perú majoritaris. El cas xilè, amb el turnisme al que ja hem fet referència, mai es va caracteritzar per l’aposta ideològica dels seus veïns sud-americans.
En aquesta etapa, a diferència del cicle anterior, l’Equador de Lasso serà l’excepció. Perú i Xile tindran governs d’esquerra -a l’esquerra de la socialdemocràcia- i Colòmbia espera eleccions presidencials el 2022. El Pacífic sud-americà seria el primer pas; a continuació, vindrà el gran gegant regional: Brasil, que escollirà entre Lula i Bolsonaro.
2022 pot conformar un nou mapa polític regional que posi les bases per a una nova etapa progressista que inclogui a les 4 grans potències regionals: Mèxic, Colòmbia, Brasil i Argentina. En aquest gir, el resultat de Boric representa una victòria cultural, ja que recupera per a l’actualitat a referents històrics comuns. Qui no s’emociona veient a una gran quantitat de persones cantant El pueblo unido jamás serà vencido de Quilapayún?
Catalunya Plural, 2024 
