Pobra Filomena! Tenia seixanta-sis anys. Vivia a la vora. Potser tornava a casa seva, al 23 de la riera de Bogatell, avui Rogent. Un tren l’atropellà a un lloc indeterminat de la Meridiana entre aquest carrer i Almenara Alta, on em trobo ara mateix indecís, amb el lateral de l’església flanquejant-me i uns edificis de diverses èpoques, sobretot de c. 1900 i alguns de 1936, m’han cridat sempre l’atenció per la diversitat de les seves façanes i perquè, a la cruïlla amb la Meridiana, es veu com tot l’immoble de la cantonada es construí a un nivell més baix, quelcom lògic, fruit de la gran reforma establerta durant el primer Franquisme i quallada al llarg dels anys seixanta.
En aquest punt del mapa ocorregué el xoc, fatal per a la Filomena aquella 25 d’octubre de 1912. Cinc anys abans, Antonio Pujol trobà deu bombes Orsini a la via fèrria, al costat del Rec Comtal, proper a Almenara Alta. No era el primer rescat efectuat en aquestes latituds, entre els torrents i el Rec, òptims com a magatzem d’explosius.
El 18 de desembre de 1925, junt a aquesta via que deu el seu nom als propietaris originals del terreny, els ducs d’Almenara Alta, la locomotora 4439 atropellà a la nena Marina López, resident al 131 de la Meridiana. La col·lisió es produí a poquíssimes passes de la seva llar.
Almenara Alta, com Puiggener, és molt tranquil·la. La gent dels alentorns l’empra com a drecera per assolir la gran avinguda, mentre els mecànics xerren i constitueixen un poderós focus d’energia. El disseny del conjunt és estrany, amb dues voreres ridícules, una amb rampa d’accés mitjançant una barana.
Com a molts altres racons, la sensació és aquella d’aquí mai passa res. El 1933, un escombriaire agredí amb un estri de feina, seria l’escombra?, a Esteban Torres, qui havia recollit uns papers d’un cubell. Aquell mateix any, vuit individus irromperen de cop i volta a un magatzem de pintures de Domingo Payá, amenaçaren al dependent i destrossaren tot el material. Anaven armats amb pistoles.
Històries anònimes, com un mirall d’on s’ubiquen. L’omnipresència del temple i la Meridiana les eclipsa més encara. Pocs s’hi fixen al pobre Almenara Alta, la vista anant vers les obres del Centre parroquial martinenc o l’illa excepcional del carrer de Muntanya, entre València i Meridiana.
Un cop, i això sí que és un misteri absolut, vaig somniar coincidir amb un amic mort durant la pandèmia, a la cruïlla amb la via ràpida, amb la lletjor del filferro, l’absis al fons. Fou molt surrealista. El vaig transcriure a un altre escrit, i aquest cop podia justificar-se per ser real i tenir tan vívida la memòria de la cruïlla, com si la nebulosa nocturna s’hagués fos amb un fragment quotidià mai succeït.
La disposició espacial i l’estructura urbanística, determinada aquí per Sant Martí i el Rec Comtal, genera un d’aquells caos perfectes de la zona, doncs, si abandonem Almenara Alta i circulem per la Meridiana, el següent carrer per a descendir cap al Clot serà el de la Sèquia Comtal, dividida per múltiples estranys a disseccionar sense cap mena de pressa.
No vull imaginar-me com seria l’entorn durant la dictadura, amb el pont del carrer Meridional amb Aragó a la vista, i el de Muntanya, enganxat a la nostra illa cap i amb la plaça del Doctor Serrat. Ambdós eren horrors, això sí, esmerçats a separar més el Clot i el Camp de l’Arpa, i encara més a menysprear fins al paroxisme l’arquitectura del perímetre, només realçada quan els retiraren i amb la nova reforma de la Meridiana.
En aquest tram, un cop es deixa enrere el comprés entre Glòries i Rogent, assistim cada setmana al pessic de comprovar com allò d’una Meridiana verda tampoc era una utopia. Com és comprensible, no tot és prodigiós, és més, potser hauria d’atendre’s més al vianant, però la regeneració, malgrat l’inevitable trànsit, podria ser un encert de pes, fins i tot, si en sabessin més d’Història, podrien rebatejar algun tros com rambleta del Clot, la de veritat, doncs aquesta seria la successora de l’existent durant el primer terç del segle XX.
Almenys, la pacificació relativa propicia fer més cas a detalls poc o res ocults, com la sèrie desigual pel que fa a l’alçada des de Rogent, porta d’accés al Camp de l’Arpa, fins al carrer València, al cantó Muntanya de la Meridiana. M’interessen només les finques del 119 al 129. La primera data de 1920; les següents de finals d’aquella dècada. La seva combinació és una escletxa del passat i les circumstàncies de la Meridiana, etiqueta com just el contrari per l’acumulació de blocs de pisos, d’il·lustre firma com la d’Oriol Bohigas, com a pantalles de la Sagrera i Sant Andreu.
El 119 és el més distingit en la seva simplicitat, blanc i fronterer, mentre el 121 és diminut, de planta, amb el 123 ornat amb una tribuna com motiu enigmàtic abans d’investigar; el 125 absent, amb la sospita d’un torrent fent de les seves. El 127-129 és hegemònic per la seva verticalitat, ambdós vistosos per la seva coronació i tancament de certa bellesa, en contrast amb els seus companys vers el carrer de València, ben útils per a observar les fases de l’entrellat del cantó muntanya d’una illa triangular per la influència del carrer Bofarull, abans de la seva mort en aquest sector per l’expansió de València, la riera de Bogatell, els raïls ferroviaris i la junció chiripitiflàutica de la Meridiana amb el carrer d’Aragó.
El 123 és una torre impròpia, qui sap si un caprici de Jaume Muns, encarregat a l’arquitecte Salvador Sellés, conscient de situar-se a vint metres del tren i per això mateix estalviar un dineral. Qui sap si aquest 123 de 1928 fou la conseqüència d’un episodi de crònica negra al mateix número. El dijous 4 de desembre de 1924, quan dos delinqüents lligaren a la Victòria Fabrés Roma, embutxacant-se joies valorades en dues mil pessetes. El marit, José Cantó, s’endugué un ensurt de mort. El record els pogué dur a un altre barri, lluny del malson.
Catalunya Plural, 2024 
