Al llarg de 2022 es compliran quatre anys de Barcelones a Catalunya Plural. Vaig començar per un profund desig de deixar d’escriure sobre el Procés i parlar de qüestions veritablement importants. La ciutat ho és fins el paroxisme. Per això aquí opto per abordar cada entrega amb transversalitats temàtiques. Qui sap si hi passaré tota la vida, en realitat aquesta és la idea per a redescobrir la capital catalana i donar valor a totes les Barcelones que ostenta.
Moltes d’elles no tenien Història fins ara entre la desídia municipal i el triomf del parc temàtic, encara no eradicat amb la Pandèmia, doncs molts dels nostres governants, entre d’altres molts socialistes i ex-convergents, tenen tan poca alçada de mires com per a considerar només el model urbà endegat al seu moment per Oriol Bohigas i Pasqual Maragall, sens dubte emblemàtic i clau per a la projecció internacional de Barcelona, a més de molt perniciós pels barris, on no n’hi ha prou amb llaminadures cosmètiques per a esmenar tants anys de negligència amb els marges.
La setmana passada vaig omplir la crònica de sang i accidents. Aquest cop, motiu del prolegomen, els esdeveniments semblen volen brillar per la seva absència, així com les dades.
Ens trobem, com gairebé sempre, a una frontera, aquesta no tan invisible. Des de les pajarites de Ramon Acín veig els blocs de la Meridiana compresos entre el 119 i el 129.
El primer, més conegut com el número 2 del carrer Rogent, bé podria ser una porta d’ingrés al Camp de l’Arpa, una identitat reforçada després de la mort de Franco, quan l’associació de veïns, avui ben servil a l’Ajuntament, irrompé, i amb el nom ja mostrava una diferència.
Això no fou pas així durant decennis, i no parlo de la separació amb el Clot pels ponts de la Meridiana, sinó més aviat de com els ciutadans enfocaven la matèria. El 119 de la Meridiana, sempre tan impol·lut, bell per la total manca de decoració, és de 1920. Al llarg d’aquella dècada polèmica i dictatorial, la més fonamental per a la boja expansió de Barcelona, el 2 de Rogent era un 13 rue del Percebe, com testimonien alguns anuncis. El 1925 s’hi ven el gel sà Joaquima; el 1927 el nen de set anys Joaquim Miralles es fracturà el radi esquerre just davant del seu domicili; pel 1929 un xofer resident a l’immoble s’oferia als breus per a ser contractat, qui sap si era amic del seu veí, necessitat d’un aprenent de pastisser d’entre catorze i setze anys el 1931. Un any després, amb la República encara tendra, l’inquilí del primer tercer declarava al diari tenir carrera i voler casar-se amb una senyoreta o una vídua distingida.
És una llàstima no conèixer l’autor de la finca, si bé el pas del temps, i així ho notificarem, resoldrà en qualsevol instant el dubte. El 121 i el 123 de la Meridiana, construïts el 1928, atresoren al seu origen una barbaritat d’hipòtesis per a donar amb un relat més o menys coherent, però com les peces no encaixen us explicaré coses sobre un tal Jaume Muns Sans, qui protestà a mitjans dels anys cinquanta per la reforma d’aquesta via ràpida, amb tota probabilitat per a por a veure perjudicades les seves propietats.
No he pogut esbrinar gaire d’ell, si bé pogué ser un nen amb afició al ball de disfresses de la sala Novedades, on el 1910 es vestí de musclo i el 1912 de Joan d’Àustria. També pogué ser un violador, perdonat per la seva víctima el 1930, i si m’apuren un contractista de Calaf, reaparegut a la tinta impresa quan La casa de los neumáticos, a Balmes 107, li adjudicà un joc.
Jaume Muns potser es vinculà amb una família del mateix cognom, amb tradició de negoci als mercats de la Boqueria i, més tard, el Clot. Aquesta darrera hipòtesi xoca pels segons cognoms, i la única certesa és pensar sobre Muns encara tenia una mentalitat de principi de segle pel que fa a la vivenda, doncs tant el 121 com el 123 beuen d’una horitzontalitat baixeta, la darrera amb tribuna, gairebé un anacronisme els anys 20. L’arquitecte responsable d’aquestes rareses, detectables a altres punts més o menys proper, fou Salvador Sellés, llicenciat l’any 1900, un dels debutants en admirar a Gaudí, crític amb el Modernisme massa ornamental i cap de l’Agrupació d’extensió i reforma del consistori barceloní.
Aquí Sellés, amb un llegat força notori a Cadaqués, on intervingué una època perquè no podia firmar a Barcelona, complí amb professionalitat impecable. Confesso la meva desorientació durant mesos, sempre esvaïda amb la investigació, a causa de la tribuna, com si fos un crit de protesta contra les tendències noucentistes, imponents al 127 i 129, amb el 125 adés i ara a una nebulosa del no res, qui sap si condicionat per alguna dèria del torrent de Bogatell.
Les dues verticalitats per a tancar aquest decàleg numèric s’han col·legiat amb les seves companyes de l’entorn per a dificultar-me la feina. El propietari era Josep Paytubi Pou, de qui només podem aportar una queixa per una assumpte relacionat amb l’Escorxador i el matrimoni de la seva germana Maria Salomé amb l’advocat Seseras Batlle, víctima d’un atemptat pistolerista el juliol de 1923 i comediògraf amb cert ressò durant la postguerra.
Ambdós blocs duen la rúbrica de Joaquim Coderch i Mir, i clar, avui la genealogia ha volgut volar-me el cap. Coderech és arquitectura en majúscules, si bé res apunta a una relació de parentesc amb José Antonio, tan essencial a l’arquitectura barcelonina de la segona meitat del segle XX.
El 127 i el 129 són molt estimulants per la seva data, 1930, i alçada, com si volguessin expressar un canvi de rumb en contraposició amb el seu veïnat de la Meridiana envers Rogent.
Coderch tenia trenta-cinc anys. El 1934 un número extra de la Gaseta Municipal el cita com ajudant arquitectònic. Després de la guerra ho serà d’Hisenda, i els anys cinquanta ens regalarà la casa Guitó del passeig de l’Exposició, una de les meves anomalies preferides per les seves columnes xurrigueresques de totxo, supervivents a d’altres latituds, com a Torrent de les Flors o al carrer de Rosalía de Castro amb Castillejos, al Baix Guinardó. Les seves rellueixen més, pintades de verd.
La manca d’informes d’aquesta desena Meridiana augmenta més la incertesa al voltant d’on anar. La seva urbanització entre els anys vint i trenta obeeix a unes coordinades lògiques i comuns a tota Barcelona. La seva excepció radica a l’espai, restes d’un passat ben llunya en aquesta confluència entre l’imperialisme de l’Eixample, la indefinició amb l’aneguet lleig de Cerdà i les sendes de Sant Martí, Enamorats i Bofarull, encara ficant-se a la quadrícula. Amb tanta agitació tan sols se’m acut anar més enrere, amb la facilitat de mirar vers una cruïlla màgica, on durant anys un pioner fotògraf tingué el seu estudi.
Catalunya Plural, 2024 
