El ressorgir d’un personatge com “La Veneno” (2020), sèrie creada per “els Javis”, va ser un punt d’ inflexió en una aposta que Atresmedia ha fet pel contingut LGTBIQ+. En aquesta línia, es van atrevir a adaptar el format del famós programa “RuPaul”, on un grup de drags competeixen per ser la millor, i així va ser com en 2021 estrenaven “DragRace España”. Per a rematar, aquest Nadal hem pogut gaudir del musical, també d’Atresmedia, “una navidad con Samantha Hudson”, protagonitzat per la subversiva artista que es defineix a si mateixa com a “travesti de guàrdia les 24 hores”.
Tot això seria utòpic en la inclusió en l’audiovisual d’un col·lectiu tan invisibilitzat com és el LGTBIQ+, si bé són programes que han obert noves mirades i oportunitats, algun motiu ha conduït a Atresmedia al fet que tots aquests no puguin veure’s en obert en les seves cadenes més populars. Són continguts accessibles només sota pagament per internet. Inclusius, però no gaire. És el punt mitjà per a captar a un públic assedegat de representació, però alhora no arriscar-se a posar-lo en obert i escandalitzar a un sector del públic estàndard.
Això de les productores adoptant discursos dissidents sota risc zero —és a dir, apostant per tenir matisos transgressors però no disruptius i sempre des de la seva zona comoditat i privilegi— també es pot veure en altres aspectes: set milions d’euros s’ha gastat Netflix en “Las leyes de la frontera” (2021). Una pel·lícula d’aire quinqui basada en la novel·la homònima de Javier Cercas. En ella veiem a tres joves que es dediquen a fer el torete a Girona, en una Espanya en plena transició.
La pel·lícula fa amb el cinema quinqui el que Coachella va fer amb Woodstock, esbudellar la politització i emportar-se la part estètica, en aquest cas sota la moderna premissa de la “nostàlgia” tradicional espanyola per aquesta època. No és que la pel·lícula no sigui bona, és que el film rodat com a superproducció espanyola roba el context reivindicatiu que el cinema quinqui originari contenia en el seu subtext i es queda amb la forma —essent així l’estètica mateixa desposseïda de cap sentit—.
Obrer sembla, ric és
Fa tan sols un any van aparèixer unes sabatilles esportives de Lidl que es van tornar trendy. Les sabates, amb els colors corporatius de la cadena de supermercats i el logo d’aquesta, es van esgotar a tot arreu. Es podien trobar exemplars a la revenda rondant els tres centenars euros.
La indústria de la moda —i en general, les industries— han fet un esforç apoteòsic per absorbir qualsevol discurs o concepte que els faci generar diners. Encara que siguin conceptes contraris al seu propi estatus. En 2021 Ralph Lauren, marca d’alta gamma, va decidir que seria bona idea posar a la venda una sèrie de granotes de treball bruts, literalment els que portaria un pintor o un paleta, pel mòdic preu de 690 euros. Un intent de reapropiació que va acabar convertint-se en una declaració tàcita: som rics i ens sembla exòtic això de jugar a classe obrera. Tornem al mateix: arrencar qualsevol significat a una peça amb una càrrega simbòlica com és una granota de treball.
Raf Simons, prestigiós dissenyador de luxe, s’aliava fa uns tres anys amb Adidas per a treure una col·lecció de sabatilles esportives que en aquell moment estaven prop dels 500$. Balmain col·laborava en 2015 amb H&M per a treure una col·lecció mitjanament assequible. Aquesta estratègia és diferent, la de baixar els preus, però no en excés: col·laboracions que s’acosten al prêt-à-porter però a una distància segura. Algú s’hauria imaginat alguna vegada que Gucci dissenyaria xandalls i Balenciaga sabatilles esportives?
Atresmedia apostant a mig gas per temàtiques queer, donant petits espais a un col·lectiu que mai ha disposat d’ells —i esperem que els que els comencen a tenir-los, puguin contribuir a subvertir-lo tot una miqueta des de dins—, o Netflix “rescatant” a través de talonari i estètica un gènere tan castigat en el seu moment com va ser el quinqui. El streetwear, el que seria la moda del carrer que es pot veure diàriament entre les joventuts —i no tan joventuts— d’un barri qualsevol, van passar a ser explotades també pel cercle dominant. Quedar-se amb la imatge, amb el concepte, o bé amb l’estètica, però arrencar-li fins a l’últim àpex visceral del significat que això pogués tenir. Les indústries decideixen, i com sol passar, decideixen despolititzar alguna cosa per a poder dessagnar-ho.
Catalunya Plural, 2024 
