La primera trobada
Ens vam conèixer als Jardins de Sant Pau, un parc situat a l’epicentre del barri del Raval, a Barcelona. Localitzat entre Nou de la rambla i el carrer de Sant Pau. Al “parc verd”, com és conegut al barri, es poden veure avui persones que passegen els seus gossos, joves skaters, músics del liceu, i turistes despistats. Quatre anys enrere, quan nosaltres ens vam acostar per primera vegada, hi havia també xavals migrants i no migrants que van acabar al carrer després de passar per la tutela de la DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència). Al parc verd, es podien veure xavals inhalant cola, xeringues usades i altra parafernàlia de consum. També hi havia un campament de ferrovellers que vivien en tendes de campanya i gent sense sostre que s’havia instal·lat al que semblava pròpiament un assentament de desplaçats dins de la nostra Ciutat Refugi, com alguns la vulguin anomenar. Avui ja no hi són. Els Mossos es van encarregar d’expulsar-los a un altre punt no tan visible, sota l’excusa de la seguretat ciutadana.
I et vam veure, a l’entrada del parc, alt i prim, ens miraves amb els teus ulls verds suspicaços i desorbitats, probablement per l’avançada miopia. “I qui sou vosaltres?”- ens vas preguntar. “Som veïnes del barri, i ens agradaria poder compartir aquest Ramadà amb les persones musulmanes que viuen al carrer”. Al que tu ens vas respondre sense concessions “Al carrer tothom passa gana”. “I com et dius?”- preguntem nosaltres. “Em dic Moha durant el Ramadà i Escúchame durant la resta de l’any”.
Ens apropem decidides a tu, ja que des dels nostres prejudicis ens vas semblar la cara més amable del grup. Volíem trencar aquesta frontera que significava el parc per a nosaltres. Una mena de gueto marginat a l’imaginari col·lectiu que marcava les distàncies entre aquelles persones que l’habitaven i la resta de veïns. El nostre desig era fer una trobada sincera i horitzontal, a través de la celebració d’iftars comunitaris al mes de Ramadà.
Des del primer moment ens vas fer sentir d’alguna manera acollides i segures en un espai que no era el nostre i que, sens dubte i vist des de fora, resultava tremendament hostil. Sabem que no som les úniques, al carrer també t’havies guanyat el respecte, la confiança i l’amor de moltes persones que es trobaven al teu voltant tant en les mateixes circumstàncies, com en altres de més privilegiades. Doncs tenies una habilitat sorprenent per guanyar-te les persones allà on passaves, i això, tot cal dir-ho, malgrat la teva metxa curta. El teu caràcter, igual que tu, també era ben conegut per qualsevol que t’hagués tractat de prop.
El parc verd, un camp de refugiats
“Recordo el primer dia del Ramadà, ens hi vam plantar amb una taula coixa, que ens van prestar els ferrovellers, sobre la qual vam posar la sopa, els dàtils i el pa. Vam tornar a acostar-nos a tu perquè vinguessis a dinar. En veure la nostra taula, les poques mans i la quantitat de gent esperant el seu plat, ens vas dir: “Ni boig, això sembla un camp de refugiats”
La quotidianitat de la vida al barri ens va unir. Eres el veí que ens trobàvem cada dia tornant a casa, però fins aleshores havies estat invisible a les nostres vides. Eres una persona dolça, com el cafè que prenies sota aquell raig de sol a Nou de la rambla, asseguts a l’esglaó d’un portal qualsevol. La porta de fusta mig atrotinada, però robusta. Amb totes les marques que el temps ha deixat i que li atorguen aquest encant d’un recorregut viscut, d’una història. Recordem les converses amb tu, un aire fresc, tranquil·litat a les nostres paraules; ens parlaves del teu poble, al costat del mar, al Marroc, on volies tornar algun dia. Probablement, va ser en aquell moment que ens vas atrapar d’alguna manera. Aquest moment de xerrada distesa, de proximitat entre la teva realitat i la nostra, tant distants i alhora tant propers en la nostra quotidianitat.
La nostra presència conscient al parc anava escurçant aquesta distància que teníem al principi a la teva realitat desconeguda. Llunyana a nosaltres. El dia a dia, les relacions que vam crear i forjar al parc, i fins i tot els conflictes que vivíem allà dins ens anaven il·lustrant la veritat del carrer, la violència policial i la manipulació dels mitjans. Afortunadament se’ns van anar sumant més veïns i fins i tot entitats del barri que havien sentit o vist als mitjans el que fèiem. Tot i que cal dir que no tot el que va sortir als mitjans va ser positiu. Un dia, s’hi va acostar Javier Negre, periodista contractat per El Mundo, amb aires de director de cinema decidit a crear la seva escena. Vam ser testimonis quan va col·locar les càmeres davant de la cara dels nois i sense permís es va posar a gravar per crear un conflicte. Fins i tot va arribar al punt de pagar diners a alguns dels nois perquè elaboressin un relat a favor, aconseguint així crear propaganda electoral pel PP, perquè estàvem en campanya electoral a l’alcaldia de Barcelona.
El parc era parc i era frontera. Era una realitat paral·lela on la marginalitat de l’abandó institucional estava completament exposada als veïns, a la policia, a les camàres dels turistes, i fins i tot a qualsevol que volgués alimentar el discurs de rebuig i estigmatització.
Si no estàs trencat, et trenques al carrer
Vas tenir el tràgic honor de ser el primer d’una llarga llista de persones mortes al carrer, segons Arrels, concretament 69 persones, 17 de les quals, com va ser el teu cas, van morir directament a la intempèrie. Les dades sobre la problemàtica del sensellarisme a la ciutat de Barcelona són alarmants. Segons la fundació Arrels, hi ha 4.845 persones sense llar, de les quals 1.064 dormen al carrer a la ciutat de Barcelona.
La teva mort al carrer durant l’onada de fred va mostrar, un cop més, aquell espai entre la realitat que nosaltres vam conèixer amb tu al carrer i les narratives que van donar els mitjans. Un cop més es repetia el discurs culpabilitzador sobre les persones que es troben en situació de carrer. Es va posar el focus en si vas decidir anar o no en un moment donat a un recurs; però no es va parlar mai de la realitat d’aquests recursos, que nosaltres vam conèixer molt de prop al teu costat.
La xarxa de recursos que ofereix l’administració a les persones sense llar no està pensada per respondre a necessitats humanes. És ineficient. Els criteris d’accés i estada en aquesta xarxa han estat definits en un despatx, allunyats de les necessitats i la realitat de les persones que viuen al carrer. Si analitzem aquests recursos de prop ens adonem que no hi ha un interès genuí per donar resposta a un dret humà bàsic, l’habitatge, més aviat responen a una agenda política ben maquillada.
Recordem aquella nit, quan van obrir “l’alberg per a l’operació fred”. Et va costar resignar-te a deixar l’única cosa segura que tenies en aquell moment, el teu matalàs, per provar sort en la insegura alternativa que t’oferia l’administració. T’havies de desplaçar fins a l’altra punta de Barcelona per fer una cua que no t’assegurava una plaça. Només vas acceptar quan una de nosaltres es va comprometre a vigilar el teu lloc, el teu lloc de vida. I amb l’esperança de poder-hi accedir, vam anar cap allà mitja hora abans de l’obertura. Però com tu ja sabies, i malgrat que a nosaltres ens costava creure-ho, finalment no hi vas poder entrar. Igual que tu, hi havia una llarga cua de persones per només unes poques places de curta estada. Moltes es van quedar a la llista d’espera. Paradoxalment, per poder entrar havies de desplaçar-te i repetir aquesta gesta cada dia, si tenies la sort de tenir algú vigilant-te el teu lloc. Per nosaltres aquest va ser el moment més cru de desencís amb la xarxa de recursos públics. Si el temps i l’esforç de quatre persones no va aconseguir una plaça d’uns dies per a un moment extrem de fred, imaginem què pot aconseguir una sola persona en situació d’extrema vulnerabilitat: res.
En general, els criteris d’accés i de permanència en xarxes que atenen la problemàtica del sensellarisme resulten radicalment excloents. Les circumstàncies dels qui es troben en situació de carrer són diverses i complexes i requereixen intervencions, polítiques i recursos d’acord amb aquesta diversitat. Tanmateix, el sistema tracta les persones sense llar com un col·lectiu homogeni, quan aquest és divers, com la mateixa societat. En primer lloc, les polítiques estan dissenyades per a un perfil masculí, sense problemes de salut mental ni d’addicions; però al carrer hi ha persones consumidores, persones malaltes, n’hi ha que tenen mascotes, hi ha parelles, persones joves, dones… I moltes d’aquestes situacions no estan contemplades al model d’atenció institucional, més enllà d’escasos recursos puntuals.
A la xarxa de l’administració costa entrar-hi, però costa més mantenir-se, ja que un cop s’hi accedeix, un no pot cometre ni un error. Aquest model parteix d’una lògica hipòcrita on la persona usuària ha d’encaixar al recurs, en comptes de crear recursos que s’adaptin a les persones. Moltes vegades accedir a aquests recursos passa per deixar l’única xarxa que es té, l’únic company o un lloc segur. D’aquesta manera, la xarxa de recursos d’assistència a persones sense llar esdevé un desarrelament més.
El final evitable: la mort per fred
“Recordo la nostra última trobada a la cantonada, em vas abraçar i em vas dir “t’estimo molt la meva nena”, amb aquesta veu ronca i aquest accent marroquí que es resistia en les teves paraules malgrat els anys. Et vaig dir “jo també Moha”, amb presses per anar-me’n a treballar, sense donar a aquest moment l’espai que hagués merescut. Avui lamento no haver-li donat, no haver-te’l donat”
La teva història és la història de moltes persones que no hem arribat a conèixer. Volem que la teva veu se senti alt i arribi lluny. Per atendre la complexa situació del sensellarisme no serveixen les solucions temporals, ja que és un problema estructural. Calen mesures i solucions definitives i dignes; inversió i polítiques decidides per garantir recursos habitacionals adaptats a les circumstàncies de cada persona, i la dotació de professionals que disposin del temps i els mitjans per atendre dignament qualsevol persona que es trobe al carrer. Com diu Arrels, aconseguir que una persona deixi de viure al carrer no es fa de la nit al dia. No és un tema que es resolgui amb lacció policial, sinó amb atenció social i polítiques que garanteixin drets bàsics.
Ens envaeix una tristesa enorme per la teva mort evitable, indigna, no merescuda. La duresa de les circumstàncies de la teva pèrdua fan mal, i continuen ressonant a la nostra memòria, ja que són d’una injustícia desoladora. Entreveiem la teva llum, et vam veure florir i et vam veure equivocar-te. Admirem la teva força, la de mantenir-te lluminós en un context fosc. Vas lluitar fins al final, però les circumstàncies de la vida al carrer mai no són fàcils, i no es permeten les ensopegades. Tot i així, ens sentim agraïdes d’haver-nos trobat i d’haver caminat aquesta part del camí amb tu. Seguim trobant-te a faltar a cada pas i plorant avui una altra vegada la teva pèrdua. El teu llegat és la nostra memòria. Moha, t’honrarem, et celebrarem, lluitarem per visibilitzar les circumstàncies que van portar al teu final injust, seguirem explicant la teva història als qui no et van conèixer, i no mirarem cap a un altre costat. El que ens vas ensenyar no ho oblidarem mai, Escúchame: amic.
Catalunya Plural, 2024 
