Estem en l’any 2022. Els cotxes encara no volen, les colònies a Mart són només un esbós en la ment d’un (geni?) grillat, i la fi de la fam, les guerres i la desigualtat, continuen sent el wishful thinking d’actors i actrius de primera fila. A Catalunya, però, el 2022 promet ser l’any on es comenci a invertir una tendència que arrosseguem des de fa ja molts anys. No direm que serà l’any del “despertar”, ja que això implicaria abraçar el llenguatge new age que posa cegament tota esperança en el futur, però certament sembla que hem deixat enrere una etapa. En una dècada s’ha passat de la il·lusió a la ràbia, de la ràbia a la desesperació, i de la desesperació al cinisme. Ara, a poc a poc, entrem en la (sana) etapa del realisme escèptic.
Enguany es compleix una dècada de la gran primera manifestació de l’onze de setembre, aquella que tenia com a lema “Catalunya, nou estat d’Europa”, i que va aglomerar vora de dos milions de catalans i catalanes a la Gran Via de Barcelona. Des de llavors, i fins a l’arribada de la pandèmia de la covid-19, tota l’energia mediàtica i gran part de l’energia libidinal d’aquest país ha girat al voltant del desig de la independència, construït en màquina electoral en allò anomenat “Procés”.
En la primera etapa de l’independentisme tota la fe es va posar en els polítics, projectant-los com a líders salvadors de l’Arcàdia Feliç. D’allà es va passar a considerar-los el mal del tots els problemes; els polítics es van convertir en traïdors. I, finalment, retornen al lloc on haurien d’estar, el de representants electes (treballadors públics) dels interessos de la ciutadania.
El bon polític, com deia Pla, ha de ser una persona una mica mediocre. Ha de pensar més en hospitals, impostos i carreteres, que no pas en macroprojectes i en la seva pròpia biografia. Aquest últim punt ha estat especialment sensible en la darrera dècada, protagonitzada, en gran part, per personatges amb l’ego tan petit que necessiten reivindicar-se constantment a cop de tuit.
Però la nova etapa del realisme escèptic ja es fa notar, per exemple, en els temes que aconsegueixen un lloc en l’agenda mediàtica. Que es comencin a publicar articles tan xocants com la publicada en el diari ARA per la periodista Núria Orriols, que informava com des del 2008 el Parlament de Catalunya s’han gastat 1,7 milions d’euros anuals en pagar a funcionaris que ja no exercien cap mena d’ofici, és una bona notícia. Que el debat de TV3 vagi més enllà de la discussió identitària i se centri en qüestions de real transversalitat, com ha fet el periodista Pere Rusiñol en desvelar la investigació policial que assenyala un possible cas de corrupció de la productora Triacom, a càrrec dels programes “El Gran Dictat” i “Fish and Chips”, és una bona notícia.
Perquè “fer país” sempre havia estat això: preocupar-se per la realitat del territori per a fer-lo menys corrupte, més eficient, més just, i més proper a les necessitats materials de la ciutadania. Després de deu anys d’amnèsia focalitzada, toca netejar els racons obscurs on durant tant de temps hi han crescut teranyines.
Catalunya Plural, 2024 
