Hi ha una feina que els ciutadans de Catalunya tenim davant nostre si volem assumir un compromís cívic general i, al meu parer urgent. Cal salvar la llengua, la cultura, la democràcia catalanes, però no d’amenaces imaginades o opressions superades: hem d’arrabassar el catalanisme als fanàtics i els eixelebrats.
Cal desbrossar el terreny comú de convivència d’amargor, revenja i odi; cal retornar l’ús normal i compartit de les llengües a cada ciutadà; cal impedir que un grup social, per majoritari que pugui ser, s’atribueixi en exclusiva la propietat de la nació; cal impedir que, majories i minories parlamentàries a banda, una part s’empari de les institucions que són de tots, inclòs el mateix Parlament i la Generalitat; cal sembrar lentament i pacient un estat d’ànim de concòrdia i cordialitat en totes les direccions; cal recuperar el sentit de convivència general, amable i si és possible alegre que fa que viure al país valgui la pena sense creure’s oprimits a causa d’una propaganda que inocula als caps i als cors una falsa consciència que encega les ments.
Aquests estats d’ànim estan tan estesos que sembla mentida que un país modern i avançat, a la vora de la Mediterrània, pugui estar sotmès a una sensibilitat tan sorprenent. Un podria pensar, atenent certs comentaris a la premsa, que és qüestió de determinades minories a les xarxes socials d’internet. Però només cal posar-se davant els ulls els resultats electorals i veure qui ocupa els llocs de comandament perquè en caigui la bena. Si votem així és que volem això. Lògicament, els capdavanters diuen que ho tornaran a fer.
La mala jeia, l’agror i la malícia que els entorns digitals denoten, van més enllà de la incultura o l’atabalament juvenil. Tenim un problema intergeneracional fruit d’un estat d’ànim compartit: el sentiment de frustració expressat com a ràbia impotent. S’esvaeix així el “fet diferencial”: som igual de miserables que tothom, vés. Perquè aquestes passions no ens vénen de fora sinó que surten de dins. I ara em pregunto: i si potser també venen de lluny?
No cal ser nacionalista per ser catalanista. Tampoc ser nacionalista comporta arribar a ser separatista. El menyspreu amb el qual certs catalans consideren Espanya i els que ells anomenen “unionistes” no afegeix cap qualitat patriòtica al catalanisme, però sí que parla amb claredat de la capacitat de certes circumstàncies morals, individuals i col·lectives. Cal negar el dret a la nacionalitat que un mateix tria a qui ho fa d’una manera diferent? Cal expulsar del mateix espai nacional a qui el considera de manera diversa? Encara no ens hem adonat que concebre la vida com a un enfrontament nacional ha provocat dues guerres mundials? Abans del 1939 aquestes maneres de fer es podien considerar polítiques; ara, i sobretot després de 1992, aquestes actituds són rotundament immorals. Perquè tant a Berlin com a Sarajevo hi havia rere aquestes actituds clares voluntat bèl·liques. Cal defensar no només el catalanisme sinó el país de qui pensa que la separació val la vida d’una sola persona. I una sola declaració d’un traficant d’informació ha merescut el crèdit dels qui creurien més factible la seva aspiració política si s’aguantés sobre el cadàver d’un innocent.
No totes les fallades del projecte catalanista, de fa dècades, són fruit de derrotes imposades, alguna en deu haver de pròpia. No totes les formes sociopolítiques i culturals amb les quals Catalunya ha volgut expressar la seva voluntat de ser són oportunes: alguna cosa hem d’haver fet malament. Però és que pensem contra tota lògica: figura que l’escolarització en català ha estat un gran èxit i alhora que la llengua corre perill de desaparèixer. La televisió pública en català ha estat un èxit popular per a la nostra cultura i ara resulta que l’audiència retrocedeix. Catalunya deu ser l’únic lloc del món on es pot xuclar i bufar a l’hora.
Cal revisar i replantejar el sentit i el concepte del que fins ara hem anomenat catalanisme. Perquè si el catalanisme ens ha dut fins aquí alguna cosa passa: passa que si el catalanisme ens fa creure que som millors i se’ns deu alguna cosa, si el resultat no només social sinó també moral és aquest, haurem de buscar algun plantejament que ens ajudi a discernir sobre les possibilitats de xuclar i bufar.
Ens cal una mirada tan conciliadora com crítica, i sobretot parlar molt clar. Aquest desori no l’adobaran els qui el volen repetir. La feina ens toca als “milloradors” i no als “empitjoradors”, segons la clarivident terminologia de Raimon Obiols. Hem de tornar a posar fil a l’agulla i continuar cosint allò que vam començar a embastar durant el franquisme. Som encara molts els qui a més de catalans de naixement som catalanistes per voluntat pròpia. Hem de rebutjar aquesta monstruositat de voler fer fora Paola lo Cascio o Giaime Pala amb la mateixa intenció que d’altres nacionalistes bramaven “Juden raus!” i “Rojos, a Moscú” (puix són compatriotes nostres, no hi ha estrangers dins la Unió Europea). Algunes criatures han titllat un servidor d'”inadaptat” tot ignorant que vaig trepitjar una comissaria per primera vegada als 14 anys, em titllen erròniament de “posco” quan si treiessin el “pos” l’encertarien.
Ens cal aprendre a recosir el país. Quan el franquisme vam saber marginar la influència d’uns extremistes amb uniforme i sense que ens haguéssim dut a una altra guerra sense cap dubte i ara hem de saber fer-ho amb uns altres exaltats, no per covards menys temeraris. Cal que aprenguem noves habilitats socials i potser ideològiques que ens permetin fer el que ja vam fer abans amb èxit. S’ha de deixar de banda el lliri a la mà, diuen des de les bases mateixes dels empitjoradors. Gràcies per la propina: cal que reclamem no només el lliri sinó la raó i la mà estesa del diàleg raonable i educat, sense abandonar ni un sol espai públic dels quals els empitjoradors ens volen foragitar.
Catalunya Plural, 2024 
