“Arribo a Madrid. Pel camí, he vist el senyor Cambó que ocupava la cabina del costat de la que jo tenia reservada al vagó llit. Hem creuat unes paraules. Li he fet observar que havia fet un mal pas en provocar el recurs del govern contra una llei del Parlament català. Segons ell, aquesta és la manera millor d’acabar d’un cop amb un problema que fa massa temps que dura. El tribunal dirà la darrera paraula i ja no se’n tornarà a parlar.” (HURTADO, A. Abans del sis d’octubre. 2008. Quaderns crema).
Així s’expressa Amadeu Hurtado en el dietari que va escriure entre maig i setembre de 1934, mentre defensava davant el Tribunal de Garanties Constitucionals la llei de contractes de Conreu aprovada pel Parlament de Catalunya i denunciada per la patronal dels terratinents de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI) i la Lliga Catalana. Només era qüestió de temps que el govern de Ricardo Samper interposés recurs a la llei, i entrés en el fangar de la judicialització d’una qüestió política.
Un cop més la Lliga Regionalista, esperonada pels bons resultats aconseguits a les eleccions legislatives del 19 de novembre 1933, la mort del president Macià a finals d’any i l’oportunitat de consolidar les expectatives electorals a les següents eleccions municipals, va optar per seguir una estratègia absentista a les sessions del parlament de Catalunya i deslleial amb el nou govern de la Generalitat presidit per Lluís Companys.
La dreta catalanista mai van digerir la pèrdua de l’hegemonia del catalanisme en favor de l’Esquerra Republicana, impulsora sota el lideratge de Francesc Macià del procés constituent de la Generalitat de Catalunya i l’aprovació de l’Estatut d’autonomia, un anhelat autogovern projectat a la base de Manresa (1892) només ensumat amb la gran Diputació de la Mancomunitat (1914-25). A vegades s’oblida que l’Estatut de la 2a República, va ser l’èxit polític més important del catalanisme des dels seus orígens.
La Lliga tampoc va encaixar bé que Lluís Companys fos “el candidat més votat a Catalunya a les legislatives del novembre del 1933, molt per damunt dels victoriosos candidats de la Lliga en aquests comicis”. (POMÉS VIVES, J. Lluís Companys i la Unió de Rabassaires. Dins el curs Companys i la seva època. 2002. Pòrtic).
Companys formà el seu primer govern el 3 de gener de 1934. Tot i la majoria parlamentària d’ERC, a l’executiu es va incorporar Joan Selves del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, en un gest del president per recuperar els escindits del partit a la tardor de 1933, en Martí Esteve de l’Acció Republicana Catalana per atraure l’electorat d’aquest partit després de la desfeta a les legislatives del novembre del 1933, i en Joan Comorera de la Unió Socialista de Catalunya (USC). Aquest darrer s’incorporà com a conseller d’Agricultura, una cartera que havia estat qüestionada en el mandat de l’anterior conseller Pere Mies (ERC) i que va provocar el distanciament entre l’Esquerra Republicana i el sindicat de la pagesia, la Unió de Rabassaires de la qual Lluís Companys n’havia estat dirigent i diputat “rabassaire”.
Companys i Comorera tenien molt clar que calia activar l’agenda social i posar en marxa la reforma agrària a Catalunya, un problema enquistat que s’arrossegava des de la crisi de la Fil·loxera del darrer terç del segle XIX. No obstant, la Lliga amb un centre de gravetat cada vegada més inclinat cap a la dreta, no tenia intenció de cedir un pam de terra per a la resolució del plet rabassaire. Per això el 18 de gener del 1934, els 16 diputats lligaires, que ja havien menystingut Lluís Companys durant la sessió d’investidura a la presidència de la Generalitat, van abandonar de nou els seus escons al Parlament de Catalunya.
I tot plegat molt abans que el Parlament de Catalunya aprovés la polèmica Llei de contractes de conreu (promulgada el 12 d’abril de 1934). Es tractava d’aïllar Companys i les seves polítiques socials. ERC ostentava la majoria absoluta de la cambra amb 62 diputats, la Lliga 16, la USC 5 i el PCR 1. Per això qualsevol proposta de llei de l’executiu tenia garantida la seva aprovació. I d’això n’eren conscients els dos grans partits de la política catalana.
Una setmana després de la sentència del Constitucional (8 de juny de 1934) anul·lant la llei de contractes de conreu i en plena sessió de Corts de la República els diputats de l’Esquerra van abandonar l’hemicicle acompanyats pels diputats de Bascònia que, tot i no compartir la llei, van mostrar el seu desacord amb la sentència perquè qüestionava l’Estatut de Catalunya. En canvi, els diputats de la Lliga al Congrés es van mantenir asseguts en els seus escons.
Companys va interpretar la sentència com un atac contra les institucions d’autogovern: “ens han negat competència per a resoldre sobre aquesta matèria. (…) No és més que un pas endavant per a regular els pactes entre els amos de la terra i els que la treballen” (Discurs de Lluís Companys a Gandesa. 18 de setembre de 1934. ESCOFET, Frederic. Al servei de Catalunya i de la República. La desfeta. 6 d’octubre 1934. Apèndix I. Edicions Catalanes de París. 1973).
El Parlament de Catalunya tornà a votar el primer projecte, “sense tocar-hi un punt ni una coma” tal com havia defensat el president Companys. Tanmateix, no tancà la porta a la negociació amb el pragmàtic president Samper fins que a la tardor es precipità tot.
El procés creixent de tensió social al camp català, les conspiracions de la CEDA per agafar el control del govern central amb l’objectiu de liquidar la democràcia republicana, tal com ja havia passat a l’Alemanya nazi des de feia un any i també a la veïna Àustria des de febrer amb la deriva feixista del govern Dollfuss, van contribuir a escalfar un clima polític que va tenir el seu punt àlgid amb l’entrada del feixisme catòlic al govern central. La formació d’un executiu radicalcedista dirigit per Lerroux i Gil Robles va ser la gota que va fer vessar got.
La vesprada del sis d’octubre el president pronuncià una declaració des de la balconada del Palau de la Generalitat en defensa de l’autogovern i de la República federal espanyola: “Les forces monarquitzants i feixistes que d’un temps ençà pretenen de trair la República han aconseguit llur objectiu i han assaltat el poder” GALOFRÉ, Jordi. Documents de Catalunya: Recull de textos històrics. Barcelona: Barcanova, 1990, p. 271-272.
Lluís Companys, situat en la disjuntiva d’acceptar una nova etapa que significava una regressió en els drets més fonamentals, les polítiques socials i les aspiracions d’autogovern del poble de Catalunya o bé fer un pas decidit cap endavant, va triar per la segona.
A l’altre costat de la plaça, en sessió plenària de l’Ajuntament de Barcelona, l’alcalde Pi Sunyer i els 22 regidors de l’Esquerra s’hi van adherir. Una vegada més la Lliga encapçalada per Duran i Ventosa s’hi oposà. Els seus vuit regidors van tornar a fer el buit a Companys.
Catalunya Plural, 2024 
