Hi ha molts factors fascinants en allò detectivesc d’una passejada, però aquest cop dos s’enduen el guardó. El primer és tot un laberint creat per les miques, fins a encaixar diverses peces, en part gràcies a una porta oberta per @Meridiana2021, un clàssic al nostre recorregut per Navas, el seu barri 63, i ara en aquesta frontera(s) entre el Camp de l’Arpa i el Clot.
El segon són les conclusions. Volia començar les Barcelones d’avui amb la importància del punt de vista. La setmana passada parlava d’aquell quartet de secundàries de la Meridiana. La reforma d’aquesta avinguda provoca que el vianant es centralitzi molt a la part d’enmig, més ampla, amb vegetació, kindergarten, folres i manilles. A ambdós cantons d’aquesta, els arbusts tapen els laterals, com si fes vergonya veure els cotxes o quelcom semblant, si bé més aviat és una trama acústica i decorativa. Si observem la Meridiana des de Glòries n’hi ha prou amb anar a les pàgines de molts projectes municipals i veure aquesta mescla de verd, persones passejant molt felices, fons gris i els immobles de l’indret.
Aquí això es reprodueix, de manera exemplar. Si em poso en mode indignat, manifestaré el meu cabreig per ocultar el carrer Meridional, més invisible encara per ser un cul-de-sac, qüestió a remeiar segons historiadors, veïns i fins i tot per servidor, doncs rere el mur hi ha el Rec Comtal i la possibilitat de donar al barri un jardí pedagògic i una magnífica infraestructura comunitària. Així, el Meridional es desfaria de tant menyspreu, amb el seu paroxisme quan des de 1964 suportà ser l’accés a les escales del pont fins a la casa del Fotògraf Gambús, alfa i omega fins fa ben poc gens valorat.
Si adopto una postura més sarcàstica, posaré en relleu el ridícul quan mires cap amunt i el bloc de la Caja de Ahorros de Sagnier fill s’eleva fins a empetitir la gosadia d’aquells arbrets.
El carrer Meridional és una de les majors rareses d’aquest entorn. Al principi, em costà localitzar les pistes, doncs el seu nom es tancava en si mateix, a més de no voler cap mena de focus, gairebé anònim als documents habituals entre mapes, hemeroteques, la Gaseta Municipal o l’arxiu.
Al nomenclàtor, molts cops erroni, apareixien dues referències. Els terrenys foren de Francesc Milans i Carbonell fins a 1843, quan els adquirí Francesc Coll i Carbonell. El cognom em dugué a una tal Dolors Coll i Masó, seductora per les dades de cada carpeta, i obcecant-me per allò redactat per l’escrivà municipal, qui per a rubricar la nota conclou amb allò de com el caprici determina el bateig dels carrers, és a dir, allò de Meridional fou un perquè sí, sense més.
La senyora Coll degué ser la filla de Francesc, però segons els plans no intervingué al carrer Meridional, sinó a l’illa de cases de la discòrdia, o l’harmonia, de la casa del Fotògraf Gambús, cirereta de decadència dels seus conflictes amb l’Ajuntament, fos de Barcelona o Sant Martí de Provençals. El 1878 es declarava posseïdora de terres entre el carrer Bogatell, actual Rogent, i el Rec Comtal, a més de gairebé exigir urbanitzar com déu mana el recorregut de l’homònim torrent per a connectar amb més garanties ambdues parts del barri, el Clot i el Camp de l’Arpa.
Coll s’esfuma el 1916, no sense reservar-se el dret a rec de les segregacions de les seves peces de terra. Els seus litigis amb els municipis tenen un angle molt fonamental i gairebé imperceptible: la Meridiana encara és irrellevant al tauler, tant pel traçat del Rec com a la mentalitat dels terratinents. El Rec Comtal, la riera de Bogatell i el carrer d’Enamorats, amb la seva continuïtat a Bofarull, es coronaven a la trilogia d’eixos.
És lògic filar Meridional i Meridiana. Fa poc vaig llegir, crec recordar al blog d’Enric H. March, com aquesta darrera es veia a la fi del segle XIX com un tros campestre amb vies de tren i poca cosa més, una àrea poc colonitzada i molt a Eduardo Mendoza a La Ciudad de los prodigios, quan Onofre Bouvila encareix la seva parcel·la de l’Eixample amb els raïls del tramvia, retirats després de lucrar-se amb l’assumpte.
El ferrocarril del Nord podia augurar una transcendència fins a la Meridiana, concebuda al tiralínies de Cerdà. De fet, la llançadora de @Meridiana2021 resumeix com desllorigava el fil, alliberant-me de Dolors Coll per a progressar envers la resolució.
Després de fer fotos del carrer Meridional, vaig escriure a aquest amic de Twitter, enviant-me dos enllaços de l’arxiu municipal. Josep Costa, era, coses de l’època i les seves creences, José Costa Torras, però això només ho vaig saber tornant a casa, quan vaig consultar la informació ben digitalitzada.
La data d’enlairada és 1879, quan, a uns terrenys de la seva propietat, demana construir un passatge entre la Meridiana i el Rec Comtal. Aquell mateix any, junts a altres senyors dels alentorns, qui sap si Dolors Coll, s’implica a la construcció d’un pont sobre una derivació el Rec. Abans de focalitzar-me en Costa, havia llegit com sobre aquest pont a una notícia de La Vanguardia del diumenge 9 de juny de 1907, on un tal senyor Marsà demana la construcció d’una paret als marges del Rec Comtal a l’extrem de la Rambla Meridiana, a més de sol·licitar bancs per a la mateixa. Pel carrer Meridional reclama “la instalación de mecheros incandescentes, el lenguaje se metamorfosea que es una barbaridad, y que se recomponga la barandilla del puente del Rec Comtal al final de este callejón sin salida”, de mica en mica dignificat i amb molts elements apreciables. M’encanta la seva filera de cases, una trampa més des del cadastre, útil si bé no sempre fidedigne, i el seu 1910, com si fossin habitatges modernistes, i aquí no quadrava ni l’estil ni l’altre pilar de tot aquest enrenou, la forma del carrer, amb la presència del Rec, diàfan per a qui tingui una mica d’ull urbà, i aquest doble bloqueig, un d’ells amb un Horizonte vedat per un mur entre dos hemisferis. Si s’unissin, a vegades esfondrar és positiu, el Meridional mutaria, passant a incrementar amb escreix el seu teixit patrimonial, a potenciar des d’un vessant pedagògic, més o menys alliberat de la seva doble muralla.
Però ens queda Jose Costa Torras. 1879 i tenir un passatge al no-res, això si, a resguard per tenir altres parcel·les, com una al Rec amb l’antic Bogatell. Vivia a Clot 75, més tard ho faria a l’11 de la Séquia Comtal, i al·legava merèixer el permís per haver cedit els metres on s’ubicaria la font de la plaça del Comerç del Clot, Font i Sagués des de març de 1915.
Tenia algun tipus d’estratègia? A un mapa de 1891 és com si volgués apuntalar poc més d’un quart d’illa, de la Séquia Comtal a Meridional, amb molta ambició per l’abundància de líquid element.
José Costa Torras era del partit monàrquic lliberal. La seva biografia és com el carrer, raquítica la seva arqueologia documental. Les cases són de 1882 i no gravitaven al voltant de la Meridiana, sinó amb el Rec Comtal i la proximitat del carrer del Clot. Coses de trobar-se entre dues terres, i així prosseguirà la cançó.
Catalunya Plural, 2024 
