Per què passem de llarg quan veiem algú a terra a la via pública? L’individualisme, la indiferència i la manca de sensibilitat són alguns dels factors que fan que apartem la mirada d´una realitat que ens és incòmoda. Així ho expliquen persones consultades del món de la psicologia, la sociologia, les entitats socials i l’ètica arran de la mort del fotògraf suís René Robert.
René Robert, que va estar cinquanta anys darrere la càmera retratant els grans músics i balladors de flamenc, va morir la nit de dimecres a dijous a París després del seu habitual passeig nocturn pel seu barri a prop de la plaça de la República. Va caure, per raons que es desconeixen, al carrer de Turbigo i va romandre a la vorera durant nou hores. Quan van avisar els serveis d’emergències, ja era massa tard. Havia mort de fred. Tenia 84 anys. El primer a demanar ajuda va ser, precisament, una persona sense llar, preocupada per aquell home que estava estès a terra.
Perjudicis i desconfiança
Anna Romeu és la presidenta de la Secció d’Emergències del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. Considera que fets com la mort d’en René Robert en aquestes circumstàncies són una mostra de l’individualisme i de la falta de sensibilitat de la societat, especialment a les grans ciutats.
“A llocs on hi ha molta densitat de població és on ens trobem actituds més impersonals, mentre que a llocs amb més gent, a ambients rurals, on les persones depenen més les unes de les altres, és on normalment hi ha més humanitat. Cada vegada passa més això”.
En el cas de l’artista, la psicòloga creu que és possible que l’haguessin confós amb una persona sense sostre. “Potser no saps si aquesta persona està dormint. Ningú es preocupa, ningú s’acosta i poden passar hores i hores. És el resultat d’aquesta impersonalitat cap a la qual anem cada vegada més”.
Els prejudicis i la desconfiança estarien lligats a aquesta manca d’humanitat: “Si la gent que passava al seu costat el va confondre amb una persona sense llar, probablement té a veure amb els prejudicis, amb el fet de no acostar-se al que no és conegut i amb la sensació de perill, que és un prejudici cap a aquesta persona”.
Romeu fa una reflexió personal arran d’aquest episodi: “És molt fàcil criticar la gent que va passar pel costat d’aquesta persona durant nou hores, però crec que cadascú s’hauria de preguntar: ‘Què hagués fet jo?’ I si hagués parat, ‘hauria fet alguna cosa o hagués seguit?’ Crec que la reflexió col·lectiva és molt fàcil, i la reflexió individual és molt més valenta”.
La responsabilitat de l’Estat
Des del Col·legi de Professionals de la Ciència Política i de la Sociologia de Catalunya, coincideixen que hi ha una tendència a la invisibilització de realitats que són incòmodes per a la majoria. La sociòloga especialitzada en mediació Glòria García assenyala que “hi ha diferents maneres d’expressar aspectes com poden ser la solidaritat, la cohesió o la preocupació, però sí que hi ha elements bàsics, i la ciència ho té estudiat, en certes societats com poden ser la francesa o l’espanyola, com el fet que hi ha un augment de l’individualisme”.
Aquest comportament individualista, explica García, fa que quedin desemparades moltes situacions de vulnerabilitat i que s’estiguin invisibilitzant, com la gent gran que viu en solitud, les maternitats diverses o el sensellarisme. “Molts d’aquests fenòmens estan passant en soledat. No és gratuït, hi ha molts factors que ho expliquen. Un d’ells podria ser que hi ha molta confiança i delegació en l’estat. El ciutadà o la ciutadana pot pensar ‘a mi ja no em cal preocupar-me ni fer res perquè ja arribarà l’estat’ i ‘a més, ja pago els meus impostos”. L’increment de l’individualisme i de la delegació en l’estat fa que, a vegades, la societat miri cap a una altra banda quan veu escenes que són incòmodes.
Un altre element a tenir en compte és el de l’anonimat que dona viure en un ambient molt urbà, com pot passar a ciutats com París o Barcelona. “No és un context reduït com podria ser un poble, sinó que a les ciutats les identitats es perden. A René Robert no se l’estava identificant com a René Robert, no se l’identificava com a algú a qui s’havia de prestar suport o auxili. Són situacions que passen des de fa anys i, en aquesta en concret, hi ha el context que era a l’espai públic, era de nit i era home. Hi ha certes coses que fan augmentar la percepció d’inseguretat, més enllà de si les dades delinqüencials ho demostren”, remarca la sociòloga.
Així mateix, la desigualtat pot jugar el seu paper en aquest context de desconfiança. “Hi ha algú que té més poder que la resta en tant que és capaç de marcar les normes que s’han de seguir i les fa públiques i obligatòries. Qui posa en pràctica la norma que ha dictat el poderós, en termes sociològics, és qui és normal. Qui està fora, la resta, perquè és minoria, perquè no vol seguir la norma o perquè delinqueix, tot aquest gruix, seria la persona diferent, generalitzant. Al normal no li interessa estar al sac del diferent, no li interessa pertorbar la normalitat a què pertany”.
“Si és una persona coneguda provoca un rebombori molt gran”
La fundació Arrels, que atén i assessora persones sense llar que viuen a la ciutat de Barcelona, està familiaritzada amb les defuncions al carrer de persones anònimes. Per al director de l’entitat, Ferran Busquets, la conclusió que es pot extreure arran de la mort d’en René Robert, és que “si és una persona coneguda provoca un rebombori molt gran i si és una persona de carrer provoca un rebombori molt més petit”.
Com a exemple, recorda el cas de les tres persones sense llar que van ser assassinades en deu dies l’abril del 2020 coincidint amb l’inici de la pandèmia de la covid. “És veritat que es va fer soroll, però si haguessin sigut tres veïns que van a tirar la brossa, el rebombori s’hauria multiplicat per 10.000. La solidaritat, malauradament, és proporcional a com creiem que ens pot afectar”.
Així, és més probable que ens sentim identificades amb una persona que cau a terra o es mareja i a la qual ningú no l’ajuda, que amb algú que dorm al carrer: “El cas de René Robert ens impacta més perquè ens hagués pogut passar a nosaltres. Jo puc sortir demà al carrer i em pot passar el mateix. És un tema de com valorem la resta de les persones i de com ens sentim d’identificades amb la situació. I si la gent hagués vist que era una persona coneguda, s’hauria parat”.
Busquets comparteix que a la societat hi ha un increment de l’individualisme i de la indiferència i ho relaciona amb la desigualtat: “Si hi ha pobresa és perquè hi ha riquesa i, en el fons, tothom vol ser ric”. “Tothom, o gairebé tothom, està d’acord en què no hi hagi ningú dormint al carrer. La pregunta, per mi, no és si tu vols que hi hagi gent dormint al carrer, sinó tu a què estàs disposat perquè no hi hagi ningú al carrer. No és tan bonic implicar-se”.
Més enllà de la notorietat del fotògraf d’artistes de la talla de Camarón de la Isla o Paco de Lucía, cada nit hi ha persones que dormen al carrer a les grans ciutats i passen fred a l’hivern, i sovint hi ha desconeixement i falta de sensibilitat cap a aquesta situació. “Si París fos una ciutat en què ningú acceptés que hi hagués gent dormint al carrer, aquest senyor estaria viu”.
“El virus de la indiferència es propaga amb molta facilitat”
El director de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull, Francesc Torralba, destaca que “la mort del reconegut fotògraf francès ens invita a reflexionar sobre la indiferència. La indiferència és justament la manca d’ètica, és una expressió nítida del nostre narcisisme i individualisme”.
Per al filòsof i teòleg, “passar de llarg és una obscenitat quotidiana que es repeteix constantment a les grans ciutats. Passem de llarg dels indigents, dels pobres, dels sense llar. Formen part del paisatge urbà. Vivim capficats i accelerats, centrats en els nostres petits o grans problemes. Els altres no interessen”.
“Crida l’atenció que hagi estat un indigent qui hagi estat atent envers el fotògraf finat”, continua Torralba. “El virus de la indiferència es propaga amb molta facilitat pertot arreu. No estem disposats a commoure’ns per l’altre, a perdre temps, a donar-li temps, a ocupar-nos-en. Com més augmenta la indiferència envers els sofrents, més augmenta la nostra mesquinesa. L’ètica és justament el més oposat: és descentrament, obertura, escolta, en definitiva, consisteix en no passar de llarg”.
“Quin missatge s’està donant al jovent?”
Una de les alarmes del debat que s’ha generat té a veure amb com estem educant les noves generacions. Segons la psicòloga Anna Romeu, s’està posant de relleu “el no ajudar, el no preguntar si algú necessita alguna cosa, el ‘no t’hi fixis’ o el ‘passa de llarg perquè pot ser un perill’. Es transmet un missatge de por cap a les persones que no són conegudes en comptes d’un de solidaritat”.
Romeu sosté que “ens hem ‘desensibilitzat’ de segons quines escenes i les hem normalitzat. No parem atenció en el patiment de veure, per exemple, una persona dormint al carrer, però que una persona passi fred i dormi al carrer no és normal”.
De la mateixa manera, la sociòloga Glòria García exposa que “estem immersos en aquesta tendència a l’augment de la individualitat, que té coses bones i dolentes. Però parem atenció. Mirem les dues cares de la moneda. Tinguem en compte les mancances que té aquest escenari i, per tant, sapiguem a qui hem de reclamar o com articular o com gestionar aquestes mancances d’aquest nou escenari, que és l’augment de la individualitat”.
El director d’Arrels sosté que, a més de la despersonalització i l’individualisme, el missatge que s’està transmetent a la joventut “és que si ets famós, tens dret a la indignació pública i, si ets una persona anònima, no”. Busquets parla també del “dret al record”, i és que la fundació participa amb altres entitats en un homenatge anual a les persones sense llar que han mort a Barcelona en l’últim any. En l’acte del passat 27 d’octubre, van recordar 69 persones, 17 de les quals van morir al carrer.
Catalunya Plural, 2024 
