Així descriu Pere Foix la intervenció de Peiró en una reunió clandestina al carrer de l’Om del districte cinquè de Barcelona, en presència de Salvador Seguí i Àngel Pestaña, màxims exponents de l’anarcosindicalisme català durant els anys més intensos i convulsos de la guerra social i el pistolerisme (1917-1923). (FOIX. P. Apostols i Mercaders. Tigre de paper. 2019. Pàg 172-173.)
Nascut a la Barcelona obrera de finals del segle XIX, Peiró va créixer en el barri de Sants, aprenent l’ofici en un forn de vidre de la Bordeta. Amb només 10 anys treballava 13 hores al dia per quatre pessetes a la setmana. Ben aviat, va prendre consciència de les dures condicions laborals de la classe treballadora. Durant el seu primer pas per la presó, just després de la Setmana trágica (1909), el va comprometre encara més en la lluita col·lectiva contra les injustícies econòmiques i socials de la societat capitalista. Fou aleshores, als 22 anys quan va aprendre a llegir i escriure entre barrots, a “la universitat dels obrers”, com a vegades recordava en Peiró.
De Barcelona es traslladà a Badalona on va viure els anys del mauserisme practicat per la Guàrdia Civil en més d’una ocasió i la tragèdia, poc divulgada, de la Vaga de la indústria química Cros de Badalona (1918). Després de la Vaga de la Canadenca (1919) Peiró i altres dirigents sindicals van patir la duríssima repressió de les clavegueres d’un Estat en crisi capaç de tot per salvar la Monarquia d’Alfons XIII, tal com planteja en Manel Domínguez: “I quan el mauserisme no va ser suficient, la patronal i la policia van crear les bandes de pistolers que funcionaven al marge de la llei. Qui va sortir perdent de tot plegat, a més i per sobre de tot dels morts i ferits i les seves famílies dels dos bàndols, fou el moviment obrer i, de retruc, la classe treballadora, és a dir, la causa en nom de la qual s’agafen les pistoles i els grups socials als quals diuen els pistolers que volen ajudar”. (DOMÍNGUEZ, Manuel. “El pistolerisme a l’Hospitalet”. Quaderns d’estudi, [en línia], 2011, Núm. 25, p. 87-125.)
El secretari i amic personal de Peiró, Joan Manent, es manifestava en la mateixa línia quan feia balanç dels anys de plom (1917-1923), que enfrontà els grups de Defensa Confederals del Sindicat Únic de la CNT, amb la polícia i els pistolers del Sindicat Lliure, que gaudien de protecció i impunitat: “Car constatàrem que nosaltres fòrem els grans perdedors d’aquella odiosa lluita que ens imposaren Anido, Arlegui, el govern de Madrid i el capitalisme català que costà a la CNT la pèrdua de més de 300 militants, entre els millors”. (MANENT, Joan. Records d’un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París. 1976, p 224.)
L’assoliment de la jornada laboral de les vuit hores en el marc de les negociacions de la Vaga de la Canadenca va incomodar molt la Patronal i la Lliga Regionalista d’en Cambó. La preocupació anava en augment. A Rússia el somni obrer s’havia fet realitat (1917). La nova estratègia sindical d’acció directa amb la formació dels sindicats únics de la indústria i l’augment exponencial de militància de la CNT, després del Congrés de Sants (1918), va suposar un estímul per a les classes populars però també va reforçar l’immobilisme obstinat de la burgesia industrial que, malgrat haver acumulat grans beneficis empresarials durant els anys de la Gran Guerra, veia perillar la seva posició amb la volada del moviment obrer. L’estratègia de la Patronal i el govern va consistir en escapçar els caps visibles de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, com ja s’havia fet amb les societats obreres en el darrer terç del segle XIX. “Entre 1918 i 1923 únicament a Barcelona i el seu radi la cifra fou de 261 morts”. BALCELLS, Albert. Violència social i poder polític. Ed Pòrtic. 2001. Pàg 18).
L’any 1919, els pistolers del comisari Manuel Bravo Portillo van cosir a trets en Pau Sabater “Tero”, secretari del sindicat de tintorers, un dels més importants del sector tèxtil de la CNT.
Els assassinats dels sindicalistes badalonins, Joan Mongay (1920) i Eduard Alsina “en Cinto de la Palla” (1921) en mans de les bandes de sicaris dirigides per Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona, amb el suport financer de la Patronal, així com també els atemptats contra de l’advocat laboralista Francesc Layret (1921) i Salvador Seguí, “el noi del sucre” (1923), per part dels pistolers del Sindicat Lliure van commocionar Joan Peiró que es veiè obligat a prendre moltes mesures de seguretat, tal com recordava el seu guardaespatlles, Zacarias Esteban: “ Sempre anava quatre o cinc metres darrera d’ell i un altre company al costat seu per protegir-lo. Mai va passar res” (MONTANYÀ, Joan. Joan Peiró i la justícia de Franco. documental. 2003).
El tancament temporal de fàbriques (lock-out) per part dels patrons, la llei de fugues i el “pacte de la fam” que deixava sense feina els sindicalistes més compromesos va obligar a molts treballadors a buscar-se la vida en la clandestinitat, fugint dels pistolers i la policía. Peiró fou un d’ells: “ l’empresonaren el desembre de 1920, el dugueren a peu formant part d’una de les cordes de presos de l’època a Vitòria on restà, tancat, fins a la darreria del 1921”. GABRIEL, Pere/ DD.AA. Memòria de Joan Peiró i Belis. Ed. Galerada. Pàg 16.
Després de sortir de la presó Peiró es va instal·lar a Mataró: “Peiró llegó a Mataró en 1922, y entró a trabajar en la fábrica de vidrio Juan, Estanyol y Cía. Ese mismo año se hizo cargo brevemente de la secretaría general de la CNT, cargo que volvería a ocupar en 1928-1929. En la fábrica de Mataró se adhirió al proyecto de convertir el establecimiento en una cooperativa vidriera (…) La cooperativa, desde un marco local, actuó como laboratorio de ingeniería social desde el que Peiró proyectaba cotidianamente sus ideas”. GARAU, Miguel. Un reto desconocido de Joan Peiró i Belis. Cercles. Revista d’història cultural, nº 13, gener 2010, pp.201-220.
A Cristalleries de Mataró (1925), es va establir que el 20% dels beneficis serien destinats a obres socials i a la creació d’una escola racionalista, per tal de fomentar l’emancipació dels treballadors i el sentiment de l’esperit cooperatiu.
Peiró, represaliat també durant la dictadura de Primo de Rivera, s’allunyà progressivament de la via insurrecional i la gimnàsia revolucionària que platejaven els faistes. Signà el Manifest dels Trenta (1931), i, fins i tot, abandonà per un temps la CNT a la qual retornà quan va esclatar la Guerra civil (1936-1939). Des d’una estratègia pragmàtica i gradualista Peiró creia que calia preparar la revolució i combatre el capitalisme des de les seves entranyes, amb el foment de les cooperatives de treball atès que aquestes oferien una sortida laboral a la crisi econòmica dels anys 30. Els tallers de vidre i rajoleria encara eren molt artesanals, sense massa inversió en maquinària, sense el treball deshumanitzat d’altres fàbriques on es cosificava la classe treballadora en nom de la productivitat. Es calcula que poc abans d’esclatar la Guerra civil, el 90% de la indústria rajolera i el 37,5% de la vidriera era cooperativa.
A l’actualitat, ¾ parts de les més de 4000 cooperatives que existeixen a Catalunya són de treball. En el context de crisi econòmica, cal dir que gràcies al cooperativisme s’han recuperat empreses en fallida i s’ha obert una finestra d’oportunitat per molts joves aturats.
En el període de Guerra Civil el govern de Largo Caballero (novembre 1936 – maig 1937) assignà a Peiró la cartera ministerial d’Indústria. Un efímer pas per la política de govern que assumí per responsabilitat més que per convicció al costat d’altres ministres anarcosindicalistes catalans: Frederica Montseny i Joan Garcia Oliver. També silenciats per la història oficial de torn. Paga la pena la lectura de Nosaltres, els sense nom (La Campana. 2022) de l’historiador Xavier Díez, que rescata de l’oblit una figura cabdal de l’anarquisme ibèric, Joan Garcia Oliver (1902-1980).
Després del pas per la política Peiró retornà durant un any a la cooperativa de Mataró. A les acaballes de 1938, el president Negrín el va cridar perquè es fes càrrec de la Comissaria d’Energia Elèctrica. Un cop més en aquelles hores greus, Peiró assumí l’encàrrec per responsabilitat. Faltava poc per acabar la guerra i l’inici del seu periple a l’exili a França. Serrano Suñer, cunyat de Franco i simpatitzant del nazisme, va donar l’ordre de deportar Peiró a Espanya per rebre la mateixa justícia del president Companys.
Enguany, la bombeta del monument dedicat a Peiró al Pati del Cafè Nou de Mataró brillarà de nou el proper 24 de juliol, data en que va ser afusellat a Paterna (València) per l’exèrcit franquista l’any 1942, però no ho farà amb la intensitat suficient per irradiar més enllà de la immediatesa d’aquest indret emblemàtic del cooperativisme mataroní. Malauradament, l’homenatge a Peiró no obrirà cap telenotícies ni serà portada de cap secció dels diaris de màxima difusió a Catalunya i a l’Estat espanyol.
Potser hem passat massa temps amb el vidre entel·lat, segrestats pels ideòlegs de la memòria políticament correcte que han silenciat la gran contribució cultural, social i econòmica del moviment llibertari a Catalunya i a l’Estat espanyol. Recuperar de l’oblit Joan Peiró, 80 anys deprés de la seva mort i en el marc del centenari del seu nomenament com a secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT), no només és un acte de justícia per dignificar-lo davant els silencis imposats durant 40 anys pel franquisme i els bescanvis de la transició a la democràcia. També és un acte per posar l’accent en la dimensió humana de Peiró.
El vidre parla de nou, sense baf, per posar en valor la trajectòria d’un home humil, honest, compromès amb la classe treballadora i capaç de portar la seva integritat i dignitat personal fins al límit de la seva vida. Mai va abjurar del seu ideal per incorporar-se al sindicat vertical de la Falange tal i com li van proposar. Ni el descàrrec de 30 testimonis de gent de dretes en favor seu al judici, va servir com atenuant per salvar-li la vida. La sentència ja estava dictada abans del suplici i el judici.
La història el va canviar, i ell va fer el possible per canviar la història davant la immoralitat dels que només pensaven en el guany i el lucre personal. El vidre de la història ens parla sempre. Només es tracta que mirem a través d’ell per trobar les eines que ens permetin construir un futur millor.
Catalunya Plural, 2024 
