Gairebé tres anys després, arriba la segona temporada d’Euphoria. En l’estrena de la sèrie el 2019 vam viure un fenomen que encara dura, i tots dos sabem, lector, que no és la primera vegada que n’escric en aquesta columna. Vam estar obsessionats, i jo la primera, encara que a dia d’avui no sabria dir si és o no és una bona obra; veient-la, sovint sento que ens empassem una mena de remake de Skins dirigit per Christopher Nolan. Imagino que algú a Los Angeles un dia va pensar “i si barregem Sensación de Vivir, Lizzie McGuire i Breakig Bad?”. I malgrat tot, per molt que els arcs argumentals semblin escrits pels mateixos adolescents que suposadament els protagonitzen, no podem negar que té alguna cosa que ens captiva, i ens captiva prou per trobar-nos seguint les peripècies d’una gent que en un mateix grupet ens ofereixen problemes d’addicció, violència narco, relacions abusives, relacions amb menors, pornografia de menors, i una bona dosi de malíssimes decisions. La clau? L’estètica. No es pot negar. L’internet encara és ple del maquillatge “estil Euphoria”, sinònim de purpurina, formes, colors i un enfocament més artístic i expressiu del que estem acostumats en el departament de “bellesa” femenina. Després del “boom” de la primera temporada, les maquilladores de la sèrie expliquen al seu instagram el concepte que hi ha darrere cada “look” que fan.
“La Jules dubta davant les preguntes del seu pare, i per això en comptes d’un eyeliner porta tres punts negres a la parpella inferior, són punts suspensius”, conta la maquilladora Doniella Davy en un post. “Amb aquesta línia de color blanc buscàvem reflectir una Cassie que intenta ser algú diferent, però havia de quedar clar que en el fons era ella lluitant per ser algú altre”. Cada setmana, Davy penja una petita explicació del raonament i tècnica darrere cada “look”. Deu ser de les primeres vegades que veiem una peça de ficció mainstream que explora la “híper-feminitat” com una via expressiva, i no només seductora i consumible. Portem anys sentint la cantarella que “el maquillatge i la bellesa no és per agradar als homes, és per a nosaltres mateixes”. Des dels 2010s, fins i tot les grans marques de la indústria de la cosmètica van pujar al carro. “El maquillatge empodera. Compra el meu pintallavis, empodera’t”. En el moment en què es va convertir en una estratègia de màrqueting, hauríem d’haver començat a sospitar. Quan et maquilles segurament no ho fas pensant en cap home en concret ni molt menys en la male gaze, però a vegades val la pena aturar-nos a pensar què és el que ens “empodera”. Per què és que veure’ns més atractives d’acord amb les modes del moment ens fa sentir més bones, capaces, fortes i, ehem, empoderades? Doncs segurament aquesta seguretat que sentim és la de veure’ns més vàlides per al món que vivim, un món on encara imperen estructures masclistes, racistes, homòfobes i trànsfobes que, per molt que no ens facin pensar de manera conscient en la male gaze, acaben configurant la pressió estètica que ens empeny a no gosar sortir de casa sense pintar-nos les celles i tapar-nos les ulleres. Ens conformem amb que ser boniques sigui no ser lletges?
A més d’Euphoria, aquest mes també s’ha estrenat la catorzena temporada de RuPaul’s Drag Race, un concurs televisiu que cada any avalua la força, interès, gust i assertivitat de diferents artistes del món del drag per coronar-ne la millor. Resulta que en aquesta edició comencem amb un escàndol, i és que per primera vegada en la seva història hi participa un home cis-hetero, és a dir, algú que aparentment no té cap lligam amb la cultura lgtbi que dona significança a la pràctica del drag. Maddy Morphosis, la reina en qüestió, explicava al primer capítol que participar en el món drag i expressar-se artísticament d’una manera considerada “femenina” (maquillatge, perruques, etc), l’havia acostat a l’experiència lgtbi encara sense ser-ne part. Explicava que anant i tornant dels seus shows, vestit i maquillat, ha patit alguna agressió verbal i ha tingut por per la seva integritat física. Malauradament, per ser respectat en la nostra societat no només has de ser home i hetero sinó que has de semblar-ho. La feminitat, sobretot la feminitat no consumible per la mirada masculina, encara és vilificada i és per això que el maquillatge que no és concebut per ser atractiu dins uns paràmetres molt concrets, no té cabuda dins el cànon d’allò femení ni molt menys d’allò masculí. Maddy Morphosis explicava que amb la seva participació en el drag volia expandir els horitzons del que volia dir ser home hetero. Ser home avui, deia, segueix estant més definit pel fet de no ser femení que per cap altra cosa. No ser expressiu, no ser creatiu, no ser sensual… Sortir de cap d’aquests paràmetres t’atribueix una identitat considerada dissident, encara que siguis un tio hetero d’Arkansas amb xicota de fa anys.
És possible que arribi a ser alliberadora, l’estètica? L’èxit d’Euphoria i de Drag Race sembla suggerir que estem assedegats de la possibilitat de fer art d’un mitjà històricament restrictiu i masclista com és el maquillatge. Fer de la bellesa una via d’expressió podria ser el veritable empoderament que ens prometien L’Oreal i Maybelline, però no hem d’oblidar que, encara que vagi canviant, sempre hem entès la bellesa a partir del privilegi i el classisme. Al s.XV les dones es rapaven les celles i les pestanyes per ser més maques, avui ens fem extensions i microbladings per tenir més pèl on cal. En els dos casos parlem de procediments accessibles només per qui se’ls pugui pagar. I mentre penso en si la purpurina pot esquerdar els fonaments d’estructures repressives, no puc evitar recordar els personatges del capitoli en la saga dels Jocs de la Fam.
Catalunya Plural, 2024 
