Isabel Allende: «No hi ha feminisme sense independència econòmica»

Les novel·les d’Isabel Allende (Lima, 1942) sempre provoquen divisió d’opinions. D’una banda hi ha el públic, que adora l’autora xilena (les xifres parlen per si soles: 75 milions de llibres venuts a tot el món); i, de l’altra, els talibans de la literatura, que detesten el seu estil recarregat, les seves trames apassionades i, sense dir-ho ben clar, el seu èxit. La veritat és que Allende té un do i ho explota amb delit: un castellà torrencial que, combinat amb la seva capacitat per inventar històries extravagants, arrossega el lector, que es veu impel·lit a passar pàgina rere pàgina sense poder parar. I què hi ha de dolent en això? Al marge de la seva discutida qualitat, ningú no surt pitjor persona després de llegir un dels seus llibres.

L’últim, editat per Plaza & Janés, acaba d’arribar a les llibreries. Es titula Violeta, i explica la història d’una dona que arriba a viure 100 anys, els que hi ha entre la pandèmia de la grip espanyola i la de la COVID-19. Replets, com és marca de la casa, d’aventures i romanços. Molts dels trets que adornen la seva protagonista els va prendre prestats, confessa, de la seva mare, Panchita Llona. «És un personatge semblant a ella en el sentit que és bella, interessant, forta, irònica, atrevida i amb una gran visió de futur. La meva mare va ser una dona extraordinària però no va tenir una vida extraordinària perquè mai no es va poder mantenir sola. Va viure sotmesa. Primer, el pare. Després, els seus marits. Mai va tenir la llibertat econòmica que jo sempre vaig desitjar per a ella. I això és el que vaig donar a Violeta, la possibilitat de ser una dona independent. Perquè no hi ha feminisme sense independència econòmica», va explicar l’autora en una roda de premsa en línia que va reunir més d’un centenar de periodistes d’Espanya i Amèrica Llatina.

La seva mare era, a més a més, la seva crítica més exigent. Va ser sempre la primera lectora dels seus manuscrits i sovint no tenia pietat. Moltes vegades se’ls tornava amb pàgines senceres ratllades amb un gruixut retolador vermell. Aquesta condició d’editora de ferro i amiga incondicional la va mantenir gairebé fins al final de la vida. Residint a països diferents, es van escriure cartes cada dia durant dècades. Allende les guarda totes. Calcula que pugen a 24.000.

El nou Xile

«El que em va convertir en escriptora va ser que no vaig poder continuar sent periodista, que era un ofici que m’encantava», explica l’autora xilena. No va poder seguir sent-ho al seu país després del cop militar que va enderrocar i va assassinar Salvador Allende, cosí del seu pare. Es va traslladar llavors a Veneçuela i va ser allà, «gairebé per casualitat», on va començar a escriure la seva obra mestra: La casa dels espíritus. «Aquesta va ser la novel·la que va pavimentar el camí a què van venir després. Em va donar una veu com a escriptora i com a dona. I va canviar completament la meva vida. No crec que tot això m’hagués passat a Xile».

Encara que va néixer al Perú, va passar la infància a diversos països per la professió del seu pare (diplomàtic) i resideix des de fa més de 30 anys als Estats Units. Es considera absolutament xilena: «No em puc treure això de dins. Ni tampoc vull».

Abans de les eleccions del desembre passat, Isabel Allende va signar, juntament amb un grup de 40 premis nacionals del seu país, un manifest de suport a la candidatura de Gabriel Boric.  Assegura que Violeta, un personatge de ficció creat a partir de la personalitat de la seva mare i de les seves pròpies històries sentimentals, hauria celebrat el  triomf de l’esquerra al seu país : «Encara que és una opció política a què ella no pertany per classe social», aclareix. «La seva classe social va votar majoritàriament per l’ultra-ultra-conservador Kast, que va basar la seva campanya en la por. D’una banda, es va parlar de la inseguretat als carrers i de la immigració, que són preocupacions que també existeixen als EUA i a Europa però que a Xile es van exagerar enormement. I després es va fomentar el terror del Partit Comunista, que forma part de la coalició d’esquerra. Es va parlar que acabaríem com Veneçuela. Jo crec que això no passarà. En un moment de la novel·la, Violeta parla al seu nét del sistema de classes que hi ha a Xile, que és com el sistema de castes a l’Índia. Ella, encara que pertany a la classe privilegiada, treballa amb dones, amb indígenes, amb els més pobres, així que hauria estat encantada que les coses canviessin a Xile».

Per tancar el cercle, es dóna la circumstància que la néta de Salvador Allende, Maya Fernández, entrarà a formar part del nou govern progressista. «No només serà ministra. ¡Serà ministra de Defensa!», recalca l’escriptora. «És una dona jove que es va criar a Cuba, néta d’Allende, i ocuparà una posició molt especial, perquè s’haurà d’entendre amb les Forces Armades. I no ens podem oblidar del passat de les Forces Armades a Xile. Jo estic encantada amb el Govern que ha anomenat Boric perquè és molt divers. Hi ha 14 dones i 10 homes. Realment hi ha una intenció sòlida que hi hagi paritat de gènere. Només això ja és extraordinari. I cal afegir que són molt joves. És una nova generació que puja al poder. Ja és hora que els vells carcamals se’n vagin a casa seva a jugar al bingo».

Allende i el feminisme

Isabel Allende es declara, «desgraciadament», una dona «apassionada i romàntica». No té cap problema en parlar públicament de les seves relacions de parella. Ara, per exemple, està vivint el tercer matrimoni. Es va casar als 77 anys, enamorada com una adolescent. «D’un senyor d’origen polonès amb què no tinc res en comú però que està resultant fantàstic», comenta entre rialles. «M’he equivocat moltes vegades per amor i he fet moltes barbaritats. Però la vida així té un sabor més bonic», afegeix amb dolçor. Aquesta intensa personalitat es filtra a les seves novel·les contínuament i planteja dubtes (infundats, per descomptat) sobre la seva militància feminista.

Allende no és la primera escriptora que afronta crítiques perquè no respon exactament al perfil que s’espera del seu compromís amb les dones. Almudena Grandes,  sense anar més lluny, també les va tenir. Si escau, els problemes quotidians de les dones (els de la protagonista de Los aires difíciles, per exemple, la memòria de la seva infància pobre, els seus somnis, les infidelitats, la relació amb els fills) no encaixaven amb les aspiracions de les últimes onades del feminisme. Eren temes petitburgesos, deien, mirant les seves novel·les per sobre de l’espatlla.

El que es critica a Isabel Allende és una cursileria formal, una suposada inclinació per un feminisme demodé, de novel·la rosa. Ella, evidentment, no ho veu així: «Visc molt al dia la situació de la dona perquè tinc una fundació [creada en memòria de la seva filla Paula, treballadora social morta el 1992], la missió de la qual és invertir en el poder de les dones. Treballem amb les dones més vulnerables. Estic sempre en contacte amb les dones i els problemes. Sempre he estat feminista, ho segueixo sent, i he seguit sempre les etapes del feminisme. I estic encantada amb el que està passant ara, amb  aquesta ona de dones joves que estan fent coses extraordinàries. A Xile es planteja canviar l’educació perquè els nens, ja des de preescolar, tinguin una educació no masclista que respecti tots els gèneres i tota la diversitat. Això és extraordinari, encara que és molt nou. Al llarg de tots aquests anys jo he anat incorporant això als meus llibres i al meu treball a la fundació. No crec que m’hagi quedat ancorada en una idea de la literatura o del feminisme o de la dona o de les relacions de parella dels anys vuitanta».

És cert que les seves novel·les són faules poblades d’amors arrabassats, però la seva autora abomina d’aquells contes «en què les princeses eren unes estúpides que es quedaven adormides i havia de venir un príncep a despertar-les. O unes ximples que havien de ser rescatades per uns nans». Així que Isabel Allende, tot i ser passional, no pateix aquest misterwonderfulisme dels qui creuen, ingènuament, que l’amor és el motor del món. “Al món també ho mouen l’ambició, el poder, la cobdícia”, respon. «Totes aquestes coses mouen també el món i ho fan en una orientació que, de vegades, l’amor aconsegueix corregir una mica. Però no del tot».

En qualsevol cas, als gairebé 80 anys, hi ha lluites progressistes que no pot compartir en la seva totalitat. Una és el furor iconoclasta, que amenaça de tombar alguns dels seus ídols literaris, com és el cas de Pablo Neruda. La confessió que el poeta fa a la seva autobiografia  d’haver violat una dona ha sotmès la seva obra i la seva figura a una revisió implacable per part del feminisme xilè. «Neruda és el poeta més gran de Xile i un dels més grans de la història de la poesia. Una cosa és l’home fallat, tots som fallats, i una altra és l’obra. En el cas d’un artista o d’un científic, quedem amb els seus èxits i revisem, sí, la vida privada. Però no ho eliminem tot perquè llavors no quedaria ningú», explica.

Potser aquest és l’únic tema en què no coincideix amb la joventut esquerrana d’avui, que lloa i admira sense mesura: «Hi ha una generació jove que està farta de la situació del planeta i de la societat, que no creu a les institucions ni a les religions. Volen que tot això canviï i és fantàstic que estiguem agitant aquesta civilització patriarcal i mirant de canviar-la. Tinc una gran esperança en el futur i l’únic que lamento és que, per edat, no aconseguiré veure tots els canvis que estem començant ara».

Aquesta és una entrevista traduïda de La Marea.