La Nabila Ghafoori col·laborava en una ràdio afganesa, treballava com a professora d’anglès i com a traductora, i a través d’una entitat que ella mateixa havia creat feia programes de capacitació per a dones. Aquesta emprenedora de 27 anys estava cuinant a casa seva el 14 d’agost quan, de cop i volta, va sentir molt de soroll i crits que venien del carrer. “Què està passant?”, es va preguntar. En poques hores va entendre la dimensió de la tragèdia: al dia següent l’ofensiva talibana posava fi a la República Islàmica de l’Afganistan tot coincidint amb la retirada de les tropes estatunidenques i proclamava el restabliment de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan.
La Nabila es va trobar sola amb un fill de sis anys, el Sohail, i una filla de quatre, la Saima. No podia sortir, no aconseguia contactar amb el seu marit, que era funcionari del govern, i no sabia si ell podria tornar a casa ni quan. “Vaig dir-me, ‘no sortiré fora, em quedo a casa’, perquè les dones que estaven soles, les dones joves i les dones solteres estaven en una situació de risc. Escorcollaven casa per casa per saber quantes dones hi havia, quantes dones solteres hi havia i quantes nenes hi havia. Estava molt espantada. Els veïns anunciaven que les dones no podien sortir, que havien d’estar a casa. Era com una presó i vaig decidir que havia de marxar. Jo tinc els meus somnis, i les noies ja no podien anar a l’escola mai més, ja no tenien dret a l’educació. L’any 2021! En el segle XXI! Molta gent volia sortir de l’Afganistan”, explica la Nabila des del Pakistan, en un lloc segur i amb connexió a Internet.
“Salvar la meva vida i la dels meus fills era el més important”
L’odissea de la Nabila no va ser gens fàcil. Sense passaport, sense diners i amb dos nens petits, necessitava ajuda de dins i de fora del país. Per sort, estava en contacte amb organitzacions internacionals i, com a activista, coneixia persones amb què podia comptar. “Jo no ho podia aconseguir tota sola. Els talibans no et faciliten el passaport perquè diuen que si el tens, llavors marxaràs del país. I triga mesos i mesos a fer-se. Jo no tenia més de 300 dòlars, què podia fer? En aquell moment, salvar la meva vida i la dels meus fills era el més important”.
La decisió estava presa. Tots tres havien d’escapar. “Volia viure i allà no podia viure. El meu fill i la meva filla tampoc. No veia cap altra sortida, havia de marxar. No hi ha futur amb els talibans”. Va passar mesos amagada, fins que el 13 de gener va iniciar el dur camí cap al Pakistan. Hi havia 638 kilòmetres entre la ciutat en què es trobava, Balkh, i la frontera de Torkham. Va decidir fer-ho per carretera en un vehicle amb un conductor de molta confiança, ja que és impensable per a una dona sola fer un viatge d’aquestes característiques amb dues criatures.
“El conductor va dir que érem la seva germana i els seus nebots. Jo estava molt nerviosa i tenia por. Vam trobar molts checkpoints (punts de control) i a cada checkpoint ens paraven i jo em tapava la cara. Tot va ser massa perillós. Ens pegàvem, a mi em van pegar, els nens estaven espantats, veien els soldats i tota aquesta situació, i van acabar amb vòmits”.
Tot i això, la Nabila va mirar de fer fotos i vídeos amb el seu mòbil durant el trajecte per documentar el que està passant al seu país. Vol explicar la seva història perquè és la de moltes persones afganeses que han quedat atrapades, que estan amagades i que esperen poder fugir del control talibà.
“Hi havia checkpoints a totes les entrades de les províncies, i per motius de seguretat no vaig poder fer moltes fotos. Quan els meus fills s’enfrontaven als controls i les investigacions, s’espantaven, i em van arribar a dir: ‘Ai, mare, ara ens mataran’. Qui ho va passar pitjor va ser el meu fill perquè és més gran i comprenia una mica més la situació, així que s’amagava dins el vehicle”.
El conductor els va deixar a la frontera de Torkham, des d’on havien d’agafar un altre transport fins a la capital del Pakistan, Islamabad. Encara quedaven hores de cues i de preguntes. “Estava en una de les fileres fent cua i de cop va venir un talibà i em va preguntar pel meu acompanyant. Em vaig espantar, quasi em moro, perquè una dona no viatja sola. Aquí em van pegar i després una família que hi havia amb mi va dir que jo era la seva filla. Finalment, quan vam poder sortir de l’Afganistan, ens vam sentir segurs i vam sentir una esperança de vida”. Encara quedaven 244 kilòmetres fins a Islamabad. En total, el viatge va durar més de 16 hores, però la Nabila va aconseguir el seu objectiu.
“Ara estem en un hotel, segurs. Els nens volen viure en un lloc en pau. A l’Afganistan, cada dia em preguntaven ‘mare, per què no vaig a l’escola?’ i ‘per què hi ha tant de soroll?’ Un dia vaig arrencar a plorar i el meu fill em va preguntar, ‘mare, morirem aviat?’. Li vaig dir ‘no!’. Ell només té sis anys, hauria de pensar en anar al col·legi a estudiar, i no en viure o morir, i no estava segur de si viuria o moriria”.
Tràmits amb l’ambaixada espanyola
En l’actualitat, la Nabila, en Sohail i la Saima, tenen un visat de 30 dies al Pakistan. La mare ha iniciat els tràmits amb l’ambaixada espanyola per demanar protecció internacional, ja que després d’aquest termini no podria continuar al país de manera regular. “M’agradaria anar a Europa. Espanya és la meva prioritat. Espero que vagi ràpid”. L’ambaixada li ha donat cita per al 16 de març, i la Nabila està preocupada perquè no té diners per a una estada tan llarga i no sap com fer-s’ho per agilitar les gestions. La bona notícia és que aquests dies ha aconseguit contactar amb el seu marit, ara sap que està viu i fora de perill.
Abans d’acabar l’entrevista, la Nabila té una petició: “Si us plau, ajudeu la gent a sortir d’allà. Estem en perill. Érem activistes, érem periodistes, ara no hi ha lloc per nosaltres a l’Afganistan, no hi ha futur. Només vull oferir un futur per als meus fills. Jo era professora d’anglès, estava en una organització internacional, tenia un projecte educatiu, les veïnes rebien alfabetització, i ara sembla que nenes de 12 i 13 anys haurien d’estar casades. És molt, molt aviat. Si et cases i tens fills tan d’hora, envelleixes molt ràpid”.
La Nabila es refereix al fet que els talibans han recuperat la pràctica dels matrimonis forçosos. La comissió cultural de l’Emirat Islàmic ha ordenat a les autoritats administratives i religioses que elaborin llistats de joves solteres i de vídues menors de 45 anys per procedir a aquests casaments.
El suport de People Help
Des de l’agost, la Nabila ha estat en contacte amb diferents persones i entitats estrangeres, quan les comunicacions i la seguretat ho permetien, per tal de sortir del país. Una d’aquestes xarxes és People Help, creada inicialment a Barcelona i formada per una trentena de persones voluntàries, majoritàriament dones, que van veure la necessitat de donar suport i fer acompanyament a persones que havien quedat atrapades a l’Afganistan, sobretot a partir del 31 d’agost, després de la retirada de les tropes estatunidenques i de la data màxima d’evacuació de col·laboradors de governs estrangers i d’altres persones. Moltes d’aquestes famílies amagades estan relacionades amb el món de la cultura i l’activisme i, entre els seus membres, hi ha periodistes, doctores, artistes i polítiques que parlen anglès.
Les “padrines” de People Help, com es nomenen, que ja estan a diferents ciutats catalanes, espanyoles i europees, es posen en contacte via xarxes socials amb persones que poden estar en procés de fugida i, a partir d’aquí, i respectant sempre les decisions de les famílies afganeses, les assessoren a nivell burocràtic i les acompanyen emocionalment. Algunes d’aquestes padrines són la Mónica Bonafonte, arquitecte i directora del Foment de les Arts i del Disseny (FAD); la Zoe Bonafonte, actriu; la Sílvia Sala, advocada; la Mònica Moya, especialitzada en desenvolupament d’arquitectura hospitalària, i l’Elena Carmona, educadora social.
La iniciativa va començar quan, la segona quinzena d’agost, la Zoe Bonafonte va veure les notícies i va pensar que s’havia de fer alguna cosa per intentar ajudar la gent a fugir del país. Va contactar amb la Fawzia Koofi, activista pels drets de les dones que havia estat vicepresidenta de l’Assemblea Nacional de l’Afganistan. Li va preguntar com estava i si necessitava alguna cosa. Algunes de les dones amb què va contactar no necessitaven ajuda, però sí van donar noms de famílies que estaven en perill. “Ens donaven tota la informació necessària, com els passaports, i després havíem de procurar que esborressin els missatges. Pensàvem que si els talibans trobaven en el seu mòbil alguna cosa que indiqués que havien contactat amb persones d’altres països per sortir d’allà, podien estar en una situació molt perillosa”.
A poc a poc es van sumar més voluntàries fins a formar una xarxa que ja ha col·laborat a fer que arribin a Espanya una quinzena de famílies i que està en contacte amb més de 80. En total, sumen prop de 400 persones, si bé les xifres poden augmentar setmana a setmana. Entre altres activitats, People Help ha coorganitzat la manifestació virtual Crit per les Dones Afganeses, amb què pretén donar visibilitat la situació actual que està vivint la societat civil afganesa, i captar fons per ajudar directament les famílies en l’obtenció de visats, passaports, transport a la frontera de l’Afganistan i manutenció als països limítrofs, i fins i tot que puguin aconseguir asil polític a qualsevol país del món.
“People Help és un projecte transversal que acull qualsevol persona que està en risc de mort i el que fa és acompanyar-la emocionalment, i donar-li informació perquè prengui decisions de, si vol, moure’s cap al Pakistan, cap a l’Iran, on decideixin, per a després ajudar-la a fer un procés de sol·licitud a les ambaixades espanyoles a tercers països”, assenyala la Mónica Bonafonte que, des del FAD ha impulsat el moviment Cultura per l’Afganistan, promogut per Gemma Sendra i format per diferents associacions de disciplines artístiques, i ha ajudat a activar la Fundació FAD.
People Help està en contacte amb diferents personalitats polítiques, institucionals, jurídiques, esportistes i culturals, així com amb entitats socials, com Too Young to Wed (Massa joves per casar-se), per mirar de conèixer quina és la millor manera de procedir, ja sigui per presentar cartes a les institucions, aconseguir salconduits, obtenir cites per a les ambaixades o preparar les famílies per a les entrevistes.
“A mi em sorprèn la capacitat d’acció”, assegura l’Elena Carmona en veure la bona resposta que han obtingut d’algunes institucions, ja que si bé a l’agost la majoria de les padrines no es coneixien, abans d’acabar el 2021 ja s’havien reunit amb alts càrrecs del ministeri d’Inclusió, per exemple, i tenien contacte directe amb l’ambaixada d’Islamabad. La Mònica Moya assenteix: “Estem tenint molt bona rebuda en el sentit que les persones i les organitzacions són sensibles”.
Un dels temes en què estan fent més èmfasi és en la posada en marxa de l’article 38 de la Llei d’Asil, que estipula que les ambaixades poden promoure el trasllat a Espanya per presentar la sol·licitud de protecció internacional a persones la integritat física de les quals estigui en perill. Les padrines coincideixen que la feinada que s’està fent des d’Islamabad és “impressionant”, si bé en tres casos hi ha hagut una resolució negativa i estan presentant recursos. Les gestions s’han de fer fora de l’Afganistan perquè en l’actualitat no hi ha ambaixada espanyola a Kabul, ni de cap altre país de la Unió Europea.
Les famílies afganeses assumeixen molts riscos
Les padrines insisteixen que són les famílies les que han de decidir si volen marxar de l’Afganistan i les que assumeixen els riscos, ja que coneixen casos de persones apallissades a la frontera de Torkham o de famílies que han vist morir alguns dels seus membres abans d’emprendre el viatge. A més, els preus dels bitllets d’avió han arribat a multiplicar-se per cinc i per sis, i això és un entrebanc important per a moltes persones que no poden pagar-los. Per això, sovint la via d’evacuació és la terrestre. Algunes vegades ho fan amb dos autobusos, un dels quals és de reforç per si hi ha alguna avaria o per passa alguna cosa; d’altres ho fan mitjançant un taxista de confiança, i d’altres ho fan com poden intentant passar desapercebuts.
A més de la por a emprendre un viatge d’aquestes característiques, la Sílvia Sala recorda que cal tenir tota la documentació necessària: “Les famílies, per sortir, han de seguir una sèrie de passos. Han de tenir el passaport, però no totes les famílies el tenen actualitzat, i a algunes se’ls està fent impossible. A vegades tanquen les oficines i és una odissea, és molt descoratjador. Un cop al Pakistan, o a l’Iran, han d’obtenir el visat; hi ha un decalatge de preus i pot haver-hi problemes, com que no arribi a temps. Si ja tenen passaport i visat, si tenen diners poden agafar un vol comercial, però els preus han pujat una barbaritat”.
La Nabila, que tenia una vida plena professional i personalment a l’Afganistan, ho ha arriscat tot per començar des de zero. Quan va decidir marxar, la seva padrina, la Mònica Moya, va enviar una carta a l’ambaixada amb tota la informació necessària, com fan amb les persones a qui acompanyen, per tal d’escurçar els terminis de les gestions. Durant les 16 hores del viatge va estar pendent del mòbil i, des de la distància física però no emocional, va viure el trajecte en directe: “És molt valenta!”, assegura.
Catalunya Plural, 2024 
