Per entendre amb propietat el fenomen del barraquisme, caldria fer una retrospecció històrica. A mitjans del s. XIX, la burgesia industrial i financera estava preparada i disposada a canviar la faç de la ciutat, fent-la a mesura del seu estatus. Preparar l’exposició de 1888 i la urbanització de l’Eixample, va propiciar les primeres onades de migració, sobretot de catalans de províncies, de valencians i d’aragonesos. No tenien per a pagar-se un sostre i amb les seves mans van anar aixecant les primeres barraques i a poc a poc, es van formar poblats que mancaven dels serveis bàsics, com l’aigua corrent i la llum.
A la zona de la Barceloneta, es va assentar el primer poblat barraquista documentat: el Somorrostro. El barri es va estendre per bona part del litoral barceloní. En els primers 20 anys del Segle XX, quan la Barcelona industrial atreu a quantitats massives de treballadors, el creixement dels barris de barraques, es va triplicar entre 1914 i 1922.
L’escassa atenció al problema de l’habitatge, la falta de recursos públics i la congelació de rendes, que va provocar un menor interès dels propietaris per llogar els habitatges, van agreujar la falta d’habitatge popular. Les zones que van acollir més immigració van ser el Guinardó, Can Dragó, Camp de l’Arpa, Sant Martí, Sans, Gràcia, la Taxonera, Sant Gervasi i Collblanc. A l’extraradi Sant Adrià i el Prat. Barcelona tenia més d’un centenar de nuclis xabolistes.
En els anys de postguerra i de la nova Espanya de Franco, els nuclis barraquistes van augmentar. La misèria i la repressió van expulsar del món rural a milers de persones que van buscar la supervivència a Barcelona. El ràpid augment de població va suposar l’auge de les tradicionals formes d’infrahabitatge, van créixer els nuclis de barraques ja existents i van aparèixer altres nous, com els del Carmel, La Perona o la Verneda, entre d’altres. Fins i tot a la part alta de la Diagonal hi havia un nucli xabolista.
Un paisatge urbà que les autoritats del règim intentaven ocultar. En 1957, es va calcular que a Barcelona hi havia 10.352 barraques. A principis de la dècada dels seixanta ja eren prop de 20.000.
La solució parcial al problema de la manca d’habitatge per assumir l’arribada de tanta població migrada, va venir de la iniciativa privada, acollint-se a la protecció oficial de l’Estat, que va donar accés a grans fons i al finançament necessari. Amb l’edificació de barris sencers i construccions de baix cost, les barraques van anar desapareixen.
En el 1966 es va arrasar amb les últimes barraques de la Barceloneta i el Somorrostro. Encara quedaven unes 2000 barraques entre el Carmel, la Perona, el Camp de la Bota, el barri de la Prosperitat, Poble Nou i el que va ser el major barri xabolista: Can Valero a Montjuïc amb deu mil veïns.
Amb el primer Ajuntament democràtic, els assentaments es van integrar en blocs dispersats per diversos barris, com la Verneda i el Maresme. Eren barris sense asfaltar, sense serveis, sovint sense clavegueram i construïts amb materials de mala qualitat que amb els anys caldria reformar per problemes d’humitats o aluminosis.
Durant la campanya “Barcelona posat guapa” cara a les Olimpiades, el 7 de novembre de 1990, l’alcalde Pascual Maragall destruïa simbòlicament l’última barraca.
Barraquisme avui, un fenomen agreujat per la pandèmia
Malgrat donar per desaparegut el fenomen, mai va arribar a desaparèixer del tot, encara que els actors han canviat. A partir del 2005, sobretot arran de la crisi econòmica i actualment agreujat per la pandèmia, el fenomen ha tornat. On havien onades d’espanyols, ara destaquen les persones migrants estrangeres, sumades als actors locals.
A Barcelona, de l’any 2008 a l’any 2021, s’ha passat de 562 persones vivint al carrer a 1064. S’estima que les xifres són superiors. Segons fonts recents de la Generalitat, 5.400 persones viuen en situació de barraquisme i infrahabitatge a Catalunya. Una dada preocupant, sobretot, si tenim en compte que durant l’últim any 11 persones han mort en assentaments o locals ocupats a Barcelona, Badalona i Montcada i Reixach.
Després de l’incendi d’una nau del barri de Gorg a Badalona, amb cinc víctimes mortals, un informe elaborat pel Departament d’Interior el desembre de 2020, parlava d’un mínim de 37 naus industrials amb assentaments barraquistes a Catalunya. Només als barris del Gorg i Sant Roc, més de 400 persones viuen en aquestes condicions.
A la capital catalana es mantenen assentaments a Vallcarca, la muntanya de Montjuïc i el districte de Sant Martí. S’ha produït un desplaçament de les xaboles cap a solars en desús i naus industrial per tot el perímetre metropolità. Els horts amb residents són cada cop més habituals als municipis del Baix Llobregat. Al nord de la ciutat, seguint la llera del riu Besòs, entre Santa Coloma i Montcada, es pot observar com són cada cop més presents les barraques.
Neil Smith, un dels teòrics de la gentrificació urbana, apunta algunes claus per entendre com milers de persones migrades, aturades, precàries i sense sostre que habiten aquestes zones i barris degradats. Un procés que forma part de la lògica capitalista de generar zones de desenvolupament desigual. Mentre unes zones s’elititzen i s’hi fan inversions d’alt valor, d’altres es converteixen paral·lelament en zones de desinversió i creixement de la marginalitat amb una part de la població exclosa i discriminada.
Amb missatges mediàtics i polítics com netejar o recuperar aquestes zones degradades, es justifica que futurs inversors les comprin a baix preu, les remodelin i desplacin aquesta població per extreure el màxim benefici de la venda.
Desnonaments i falta d’habitatge social
Catalunya és la comunitat líder en desnonaments. Només des del principi de la pandèmia, se n’han produït 10571. La manca d’habitatge social, l’escassetat de recursos i al ritme que es desnona impossibilita una solució per les persones que estan en situació d’infrahabitatge. Mecanismes com la Mesa d’emergència són insuficients, ja en el seu protocol d’accés. El reglament actual descarta l’accés a l’habitatge d’emergència a qualsevol persona sense nacionalitat espanyola o sense permís de residència. Així com viure en un solar, nau, local o barraca.
Viure en exclusió residencial i estar sense censar, provoca que aquest sector de la societat sigui considerada població de pas i no com a veïns. Estar sense empadronar, saber que no rebran atenció, la por d’acabar a un CIE o la por d’entrar en un procés de retirada de custòdia, provoca que molta gent no s’acosti als Serveis Socials.
De les persones que dormen al carrer, un 74% són estrangeres; de les que dormen en equipaments, un 63% són estrangeres. La llei d’estrangeria és un factor clau per entendre l’exclusió en l’habitatge. La dificultat per regularitzar la seva situació manté la situació d’exclusió laboral i d’habitatge. Sense aquestes dues necessitats cobertes, la probabilitat de recaure en l’exclusió és molt alta.
Tot i això, no importa la procedència o nacionalitat de les persones que viuen a les barraques, totes tenen una cosa en comú: la impossibilitat d’accedir a una situació residencial estable. Millor que dormir al carrer, els assentaments i conviure en grup, fa que sentin més protecció.
Pla del Govern per abordar el sensellarisme
A mitjans del mes de gener, la consellera de Drets Socials Violant Cervera, va anunciar que el Govern té previst aprovar a principis de febrer un pla d’actuació per abordar la problemàtica del sensellarisme. El document recull les línies estratègiques per incidir i batre la pobresa i el sensellarisme per garantir el Dret a l’Habitatge, el Dret a l’atenció Socioeducativa i laboral, l’atenció especialitzada, el Dret a la Salut i al sistema sanitari, així com l’erradicació de l’aporofòbia.
Es detalla que a Catalunya hi ha 5.777 de les persones sense sostre (que viuen en la intempèrie, espais públics); 5.427 persones sense habitatge (que viuen en albergs, refugis o residències temporals); 25.108 sense un habitatge segur (perquè no poden pagar el lloguer o tenen amenaça de desnonaments) i 22.622 que viuen en habitatges inadequats (perquè són estructures temporals no convencionals o no adaptades a la legislació).
Per a combatre aquesta situació social, es destinaran un total de 151 milions d’euros del pressupost 2022.
Ferran Busquest, director d’Arrels Fundació, celebra la notícia, però subratllant que l’estratègia catalana d’abordatge del sensellarisme està sobre la taula des del 2017 i que “és la segona o tercera vegada que diuen que s’aprovarà”.
Catalunya Plural, 2024 
