He pensat molt durant aquesta setmana en el carrer Meridional des de les característiques descobertes i presentades al lliurament anterior de les Barcelones. La seva ubicació correspon a una realitat a l’interstici entre dues èpoques, doncs el seu enfocament es centra al Rec Comtal, amb vistes més fixes al carrer del Clot, més preponderant per ser aleshores un enllaç més solvent que la futura Meridiana, encara en bolquers i, per dir-ho amb termes actuals, de desenvolupament tardà.
Aquesta darrera avinguda, no hi ha cap mena de dubte, divideix el Camp de l’Arpa i el Clot, amb Meridional entre dues terres, si bé més ficat a la segona, des d’una mentalitat, la de José Costa, en clara oposició a la de Dolors Coll, qui com vam veure preferia meditar a la urbanització de la Muntanya, racionalitzant-la al seu present.
De Costa vaig oferir algunes dades, potser ampliades amb una menció a la Barcelona Selecta de 1908 a la seva professió, adobador de pells, amb un establiment al 150 de Dos de Maig, quelcom probable, però no definitiu per la repetició del cognom a les històries mínimes de la Ciutat Comtal, no en va, el passatge de Costa del Baix Guinardó pertoca a un altre Josep Costa, aquest dels anys vint del segle passat.
En canvi, si podem fixar-nos en alguns detalls de força transcendència, per exemple, l’inici de la construcció de les casetes del carrer, precioses, repintades a la seva planta i pis, com si els veïns volguessin donar-se el luxe d’admirar-les cada matí en el silenci dels seus dominis, poc o res transitats. Aquest fet, el de l’anonimat entre l’enrenou, és inherent al lloc, obert als seus inicis a una prosperitat per llindar amb el Rec, mentre ara s’atén recuperar-lo per a tancar l’obscè camí d’altres residents, una espècie de passadís incoherent amb la idea comunitària.
La filera d’habitatges més ben conservada començà a erigir-se el 1882 i el seu firmant era un mestre d’obra de només vint-i-quatre anys, Joan Barba i Balanzó, a la seva maduresa entre l’elit dirigent del seu gremi. La cronologia mai és casual, i a la meva observació d’aquests dies per la zona vaig fixar-me a les dates dels edificis. Al carrer del Coronel Sanfeliu, heroi de la campanya de Marroc de 1860, un data de 1873. A Joan I, durant decennis passatge Fortuny, dos són de 1890. Els més longeus són els del carrer del Clot, de 1837, i per sort sense risc de ser esfondrats per integrar-se des de 2008 al Catàleg Patrimonial.
Per tant, les del carrer Meridional pateixen el mal de tot el seu hàbitat, a mitges entre dos mons, aquí per coincidir amb l’expansió industrial del Clot i situar-se a les portes del Modernisme. Per això mateix les seves casetes poden desprendre un cert aroma popular del Vuit-Cents, bé per la seva horitzontalitat, amagada entre la verticalitat del carrer del Clot, continuació de la carretera de Ribes, bé pel seu estil, sense cap tipus de floritures.
Això podria deure’s a la joventut del mestre d’obra i als interessos de Costa, qui no degué pensar a gent adinerada, sinó més aviat a treballadors, els pobladors essencials de la modernitat del Clot; tot i així és lícit sospitar l’existència d’artesans i menestrals, sempre més desplaçats, més aviat engolits pel boom del món fabril fins a configurar-se com a punta de llança del proper sindicalisme.
Per a Barba i Balanzó degué ser un debut d’aprenentatge. El seu llegat per Barcelona és el dels secundaris del seu ofici, sempre amb feina, però sense reconeixement pòstum. La seva obra més emblemàtica potser sigui la casa vermella de la cantonada de Xifré amb Rosselló, aleshores la frontera del Camp de l’Arpa amb l’Eixample, un immoble llegendari i estrany, una muralla visible, un de tants límits subtils a la capital catalana.
El seu rastre és curiós per romandre sense tenir cap tipus de focus. A Ronda Universitat, la casa Isidre Gassols, de 1900, imposa la seva magnitud, menyspreada perquè solem mirar al cantó mar i pocs vianants capten les seves quatre tribunes, sense ostentacions, composició per a la composició i picar una mica l’ull a la moda. El mateix, des d’altres paràmetres, passa a la Bonanova, on el 1911 lliurà a Antoni Fisas una finca cantonera entre Arimón i Ciutat de Balaguer, taronja i simple, sense ornament excepte per les finestres i un mínim rampell tot coronant la façana.
Qui vulgui, pot seguir a Barba i Balanzó per Gràcia, de Verdi a Sant Lluís amb incursions als afores de Grassot. Potser, en aquests passeigs dintre del passeig, resulti més feixuc donar amb el rubricant, Josep Serra i Serra, enquadrat a l’univers dels mestres d’obra, implicat en els seus i qui sap si gran administrador de propietats particulars. El sector cap a la Sèquia Comtal del carrer Meridional li pertany per haver-lo erigit a partir de 1889, quan el carrer cobra la seva morfologia gairebé definitiva, més congenial amb un passatge qualsevol pel seu abrupte final, conseqüència, com no ens hem cansat d’esgrimir, de tallar la seva connexió amb el Rec Comtal, una indecència a la lògica espacial i el súmmum per a aquesta línia recta, cul-de-sac sense espectadors ni fil amb les seves dues possibilitats de sortida.
La de la Meridiana, per la reforma, és un mer accés a la realitat, sense anestèsia i amb diverses capes abans d’insinuar-se una normalitat per culpa d’aquests arbusts. Si acceptem que la quotidianitat imposada, doncs hi ha urbanismes que són dictadures, tendeix a anar cap al mig, podrem convenir la desgràcia de la vorera del carrer Meridional, ridícula pel gust pel cotxe durant el Franquisme i absurda a la Democràcia per ser una sacrificada a la conjuntura de la Meridiana, com si l’ingrés a l’autèntic Clot no tingués rang ni valor tot privilegiant, sempre des d’allò sostenible i ecològic, centrar-se a un aspecte d’aquesta àrea sense atendre als marges, i aquí, per filar encara més prim, Meridional torna a topar-se amb el seu sempitern doble significat, de limbe a perifèria de la perifèria, tancat a la seva pròpia joguina des de la incompetència d’aquells que res veuen i menys miren.
Catalunya Plural, 2024 
