Quan la gent s’autodiagnostica Asperger, TOC o bipolaritat

Aquestes etiquetes indicaven pertinença a un grup social menyspreat, agreujat per raons de classe, ètnia o cultura. Això va ser així en una època en què les identitats semblaven sòlides i la diferència normal-patològica clarivident. Els entenimentats estaven entenimentats i els bojos, per ser lligats.

Avui, 60 anys més tard, estem en una altra època. De fet, com ha mostrat la pandèmia, qui més qui menys coixeja d’alguna “cosa”.

N’hi ha prou amb una dada: la primera edició del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM) , editada el 1952 per l’Associació Nord-americana de Psiquiatria, contenia 106 categories diagnòstiques.

Tot i això, la seva última edició (la cinquena), publicada el 2013, ha triplicat amb escreix la xifra de trastorns mentals.

Actualment, les etiquetes sobre salut mental tenen un “origen” diferent

Actualment, els efectes discriminatoris de l’estigma no han desaparegut sinó que han estat substituïts per una nova versió: l’etiqueta (label). No és estrany trobar persones que s’autodefineixen com a bipolars, Asperger o amb ansietat d’alt funcionament.

La novetat és que són els mateixos afectats els que busquen i sol·liciten aquestes etiquetes. Les reclamen per a si i, un cop aconseguides, esperen els tractaments adequats. També els beneficis que els corresponen (ajuts econòmics, exempcions de tasques acadèmiques o laborals, privilegis derivats d’aquest “dèficit”…).

Una de les causes: el fàcil accés a la informació

Internet ha suposat una oportunitat per a l’autodiagnòstic i per a la creació de nous trastorns.

És el cas de l’anomenada “Malaltia induïda per les xarxes socials massives” (MSMI). La MSMI replica símptomes semblants als que explica al seu exitós canal de YouTube l’alemany Jan Zimmermann. A través de la plataforma, Zimmermann relata la seva vida amb la síndrome Gilles de la Tourette, un trastorn caracteritzat per moviments repetitius o sons indesitjats difícils de controlar.

El canal s’ha fet molt popular entre els joves. Després d’un consum continuat de tal contingut, acudeixen a consulta mostrant moviments, vocalitzacions, paraules i comportaments obscens. Una mena de tics que, en realitat, són clarament imitació dels símptomes associats a la síndrome. Tot i així, mostren estar convençuts d’aquest diagnòstic i l’acullen com a nom nou. Sense culpa ni vergonya.

TikTok també s’omple de canals on cadascú pot trobar –a través de l’anomenat efecte horòscop– trets d’un trastorn compatible amb la persona. Un cop localitzat, s’inclouen a ells mateixos en aquesta categoria.

Qui no s’ha sentit un Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) llegint sobre símptomes com a inquietud, badada, impulsivitat, tenint en compte que la nostra multitasca quotidiana és perfectament compatible amb aquests signes suposadament patològics? O qui no s’ha percebut com a bipolar en considerar els canvis d’humor habituals, des de l’eufòria fins a la depressió? Aquestes etiquetes tenen èxit perquè cobreixen el buit de les identitats evanescents.

Diferents consideracions, diferents problemes

Al contrari que en el vell estigma segregatiu -que situava als marges els estigmatitzats-, les noves etiquetes, més lleugeres i actuals, inclouen els així designats en comunitats que comparteixen el “nom”. Reivindiquen, a més, els seus drets i el seu ésser al món. “Jo sóc…”.

Just quan declina el vell règim patriarcal que nominava les persones i definia els llocs que els corresponien, assistim a aquests nous ritus socials de bateig. On se situava el nom lligat al pare tradicional, en trobem d’altres que defineixen noves identitats, que assignen nous rols.

El seu costat positiu apareix quan el testimoniatge d’un personatge públic influent afavoreix l’eliminació de totes aquelles barreres i obstacles que els impedeixen arreglar-les amb el símptoma. Que una actriu, futbolista, model o polític parli del seu autisme, bipolaritat o hiperactivitat “legitima” la condició de molts que s’hi senten identificats, estiguin diagnosticats o no. Dissol, en part, aquesta funció segregativa del vell estigma.

La fragilitat del subjecte pot suposar un problema en aquesta “autodenominació”

El problema s’observa quan la fragilitat d’algunes persones, com és el cas dels quadres diagnòstics més greus (psicosi) o nens i adolescents (més vulnerables davant d’aquestes nominacions) els deixa a mercè de l’etiqueta. Sense marge per fer un ús a la carta i particularitzat que no els exclogui dels lligams socials.

Aquesta etiqueta es converteix en una gàbia de ferro. Encotilla al subjecte, proposant-li ‘solucions’ rígides. Una medicació excessiva i cronificada, uns protocols de cures invalidants, una discriminació als itineraris educatius o laborals…

És aleshores quan reapareix el costat més segregatiu de l’estigma. Aquell que no es pot emmascarar pel pedigrí de noves etiquetes que aspiren a “normalitzar” les diferències. Diversitats de l’ésser humà que l’estigma patologitzava immediatament.

Va ser el psicoanalista Jacques Lacan –amb una llarga experiència clínica també com a psiquiatre als seus inicis– qui als anys 70 va pronunciar la frase: “Tothom és boig”.

Així assenyalava que cadascú i cadascuna –sense excepcions– ha de trobar les seves fórmules per viure i reconciliar-se amb ell mateix.

Mentre que algunes d’aquestes formes són més habituals i compartides, d’altres prenen un caràcter més extraordinari, sense que siguin menys vàlides.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.