No sóc una persona que es negui a veure productes pensats per a adolescents, de fet m’agraden i en segueixo diversos, però amb aquest nom tan forçadament provocatiu, que sembla un groller intent per cridar l’atenció d’un públic molt concret usant paraules clau a les quals només els faltava afegir “i cervesa gratis” admeto que no em va interessar. De fet, com deia, em va generar un cert rebuig. M’esperava una comèdia mal escrita en la qual es tractarien tots els temes més tòpics aprofitant qualsevol excusa per ajuntar un grup de noies i nois maquíssims.
Repeteixo, no tinc res en contra d’aquest tipus de sèries, però no em venia de gust en aquell moment. Però quan vaig veure a twitter que alguna gent de la qual tenia bones referències recomanaven encaridament la sèrie, em vaig animar. I he de dir que estic encantat amb la decisió i per això el meu proselitisme en aquest article.
La primera sorpresa és al pòster, concretament a la part superior, amb una font força petita i en rosa surt el nom de la creadora, Mindy Kaling, que la majoria coneixerà per haver estat Kelly Kapoor a The Office. Però potser no és tan coneguda (almenys fora dels EUA) la seva faceta com a escriptora. Ja a The Office va estar darrere de diversos dels guions i posteriorment va tenir la seva pròpia sèrie on feia una mica de tot a més de protagonitzar-la. Així que quan vaig llegir el seu nom vaig pensar, “garantia de qualitat”; i en aquest punt vaig començar a investigar una mica més. L’acompanya als guions Justin Noble del qual no tenia referències però vaig veure que era escriptor a Brooklyn Nine-Nine. Decidit, mereixia una oportunitat.
Si la meva por era una comèdia ximple plena de tòpics, la realitat no podia estar més lluny. És una comèdia, sí. Té aquest punt postadolescent de primer any d’universitat, sí. Hi ha una trama de romanç entre la protagonista i el noi popular, també. És clar que n’hi ha, no deixa de ser una sèrie d’universitàries. Tot i això hi ha un motiu pel qual crida l’atenció i és que a més de tot això hi ha moltes trames que no estem acostumats a veure en aquest tipus de sèries, i el més important de tot no són els temes que es toquen, és el com es fa.
Hi ha una certa dificultat a comentar les coses que criden l’atenció sense desvetllar què passa. Fer una recomanació sense spoilers d’aquesta sèrie se’m fa molt complicat així que vaig a saltar-me una mica aquesta norma autoimposada i comentaré una de les situacions que es desenvoluparan a la sèrie. Crec que és important analitzar-les i reflexionar-hi per poder entendre alguns dels matisos que em fan lloar tant aquest producte de títol paupèrrim.
La primera situació és la que li passa a Bela (Amrit Kaur), una mena d’avatar de la mateixa Mindy a la sèrie. Bela vol ser una còmica, vol escriure per a Saturday Night Live i vol fer-se un nom en aquest món. Per fer-ho s’inscriu al setmanari satíric de la universitat. És on pateix assetjament per part d’un dels membres sènior de la publicació. Això no és cap novetat, no només a la vida, sinó a la producció audiovisual. De fet ja vaig escriure sobre una altra sèrie amb aquesta temàtica.
I és que Bela, que està en una etapa d’alliberament sexual ara que ha arribat a la universitat, a la festa de benvinguda de la revista manté relacions amb diversos membres de l’organització. És força clar que aquí el que se’ns està plantejant és que si el primer dia no va tenir problemes a fer una cosa així, ara hauria d’acceptar sense gaire problema qualsevol avenç sexual que se li ofereixi. És una manera de dir “has començat tu”. Nosaltres, espectadors conscienciats, sabem que no és així com funciona el consentiment. Cap fet passat no estableix les normes per als següents. Però també sabem que hi ha molta gent que no ho veu així. I per això Mindy ens ha posat l’assumpte sobre la taula.
Amb aquesta primera escena ens queda clar com tot i ser una sèrie que es pren les coses amb humor, no tots els temes són per riure. I aquest n’és un exemple en el qual considero que es tracta un tema amb més profunditat de l’esperada.
Ja us he spoilejat una de les coses que passen, la resta ho deixo per a aquells que s’animin a veure la sèrie. Sense detallar gaire, es tocaran temes de sexualitat, gènere, discapacitat, pobresa, racisme, etc. Però sempre amb aquest afegit de ser situacions complexes i amb solucions complicades, encara que amagat sota un to humorístic molt modern i representatiu de la creadora.
Aquest tipus de situacions que tenen més d’un punt de vista, que tenen un nivell de profunditat argumental i que ens poden portar a un debat sobre les decisions que es prenen a la sèrie, i òbviament els seus equivalents a la vida real, són el que em porta a recomanar molt aquesta sèrie. En 10 episodis podem entendre uns personatges molt ben desenvolupats. Les quatre noies protagonistes (que a més excepte Chalamet eren autèntiques desconegudes), broden els seus papers. Els personatges secundaris aporten i milloren les trames, òbviament sense tanta profunditat, però amb els seus propis dilemes interns.
Catalunya Plural, 2024 
