“No vaig ser mai un marxista dogmàtic. Sempre vaig intentar,
fins i tot quan era jove, combinar el marxisme amb una altra cosa…”
Ernesto Laclau
“A llorar a la llorería”. Aquesta expressió tan gastada es va materialitzar en una seu física al barri madrileny de Malasaña durant el cap de setmana del 15 al 17 d’octubre de 2021. “Entra i plora”, posava al cartell de “la Llorería”, una estratègia de màrqueting dissenyada pels teleoperadors de la salut mental, TherapyChat. El tuitaire @occimorons, psicòleg de professió, va fer una hora de cua per veure-ho amb els seus propis ulls i va narrar la seva esgarrifosa experiència. Només entrar, una persona ja desafiava el principi de no-contradicció introduint la idea de que “està bé estar malament” (sic). Llums de neó, “racons per plorar” individualment, missatges motivacionals i, sobre tot, molts miralls per pujar fotos a les xarxes socials. La cúspide de la ironia arriba quan un llegeix que “val més que els seus likes a Instagram” al mateix temps que se l’anima a fer-se un selfie per donar a conèixer l’establiment. La ironia es tornar sinistra quan recordem que només als Estats Units el nombre de suïcidis de les joves adolescents ha pujat entre un 70% (15-19 anys) i un 151% (10-14 anys) des de l’arribada de les xarxes socials al mòbil el 2009 –tal i com relata el conegut documental El Dilema Social.
No fa falta dir que l’espurna de La Llorería permet entreveure el que una apropiació neoliberal de la qüestió de la salut mental suposaria. De generalitzar-se aquesta tendència, segurament alguns acabarien argumentant fins i tot que potser la salut mental era en sí mateixa una qüestió neoliberal de bon principi, ja que es tracta d’una lluita més aviat “simbòlica” o “cultural”. Però, deixant de banda que treure’s la vida és un acte ben “material” –com també ho són els assassinats masclistes o la destrucció del planeta terra, tot sigui dit de passada– aquesta argumentació típica del “rojipardismo”, actualment creixent a l’Estat espanyol, sempre erra el tret a l’atribuir la culpa a l’esquerra (retrospectivament i a posteriori) per quelcom que no és, de fet, responsabilitat seva. És el capitalisme el que no pot evitar apropiar-se de tot el que aparentment no té res a veure amb ell, dividint i cooptant demandes per tal de fer-les assimilables al sistema. Tant se val si es tracta del maig del 68, el feminisme o el mateix Che Guevara, qualsevol lluita és susceptible de ser venuda en una samarreta. “Que no hi hagi res que escapi a la forma-mercaderia” és la màxima capitalista per antonomàsia.
Com combatre, llavors, la potencial apropiació neoliberal de la salut mental? Un bon punt per començar pot ser recordar la màxima de Frederic Jameson: “sempre historitzar!”. Avui dia s’ha de reconèixer el mèrit a Més País, amb tan sols tres diputats al Congrés, d’haver posat sobre la taula políticament aquesta temàtica tan important. No obstant, l’esquerra corre ara el risc de confondre aquesta nova visibilització mediàtica amb l’adamisme d’oblidar tota la història de lluites i pensament que han lligat la classe social amb la salut mental durant els últims cent anys, arribant fins i tot a l’anti-psiquiatria. S’ha oblidat, per exemple, que al començament dels anys 30 i donat l’alt cost de la psicoteràpia (quelcom que es manté desgraciadament avui), Wilhelm Reich va obrir mitja dotzena de clíniques gratuïtes a diferents barris obrers de Viena i es movia en una caravana sota el paraigües de la Societat Socialista d’Assessorament Sexual (Sex-Pol) subministrant una barreja de “teràpia sexual, consell socialista, i anticonceptius” (com recorda Elizabeth Ann Danto)? O que al maig del 68 els estudiants tiraven exemplars del seu llibre Psicologia de masses del feixisme a la policia, donant lloc al que es va conèixer com a “revolució sexual”?
Una demanda es torna més volàtil i susceptible de ser cooptada com més se la deshistoritza, com més se la desarrela del passat que li és propi i dins del qual rep un significat concret. Per això, en aquest primer article intentarem re-apropiar-nos de la tradició freudomarxista, massa vegades erràtica i fins i tot tocant en algun punt la bogeria, però amb molt que aportar als debats actuals.
Per començar, es pot dividir la centenària tradició freudomarxista en dues meitats, depenent de quin sigui en cada cas el psicoanalista de referència: Freud o Lacan. L’anomenada “esquerra freudiana” inclouria figures com Siegfried Bernfeld, Wilhelm Reich, Géza Róheim, Otto Gross, Erich Fromm o Herbert Marcuse; mentre que la més recent “esquerra lacaniana” contaria a les seves files amb Louis Althusser, Cornelius Castoriadis, Ernesto Laclau, Chantal Mouffe o Slavoj Zizek.
El problema comença amb el fet de que Freud, en una recerca de “neutralitat” científica, va defugir sempre expressar les seves opinions polítiques. Com diu Fromm, “l’actitud política de Freud és difícil de descriure perquè mai en va donar una visió sistemàtica”. És difícil de trobar alguna referència explícita al “socialisme” a les obres completes de Freud més enllà de quan el relaciona tòpicament amb una “visió idealista de la naturalesa humana” a El malestar a la cultura. És aquí que dos deixebles marxistes seus comencen a veure que pot haver-hi un conflicte entre Freud “el científic” i Freud “el filòsof burgés”. “Freud contra Freud” serà a partir d’ara el lema de l’emergent tradició freudomarxista. El primer en reconèixer una certa compatibilitat entre les tesis de Marx i les de Freud és Bernfeld, qui al 1927 escriu “Socialisme i psicoanàlisi”. La idea aquí seria que, a pesar de totes les seves diferències, tant Marx com Freud compartirien una metodologia “dialèctica” –en aquest cas vol dir “dinàmica”– i, sobre, tot “materialista”, només que un postularia com a causa el treball i l’altre la libido, però al final es podria trobar una reconciliació més alta entre producció i reproducció. “Allò que Bernfeld va encetar el 1927 jo ho vaig reprendre el 1929”, diu Reich, i és aquí on podem trobar una de les idees més influents sobre com pensar el lligam entre classe social i salut mental fins a dia d’avui, i alhora una que m’agradaria criticar com a perniciosa per l’esquerra a l’actualitat. Tot i reconeixent una certa compatibilitat metodòlogica, Reich proposa separar dues esferes temàtiques: Freud s’hauria preocupat de l’individu, Marx, de la societat; un faria psicologia, l’altre, sociologia. El problema, com sempre en qualsevol demarcació tan fixa i clara, es troba en els punts de contacte: Freud també té una Psicologia de les masses, i el marxisme també té una visió de l’individu fruit de la seva crítica a l’atomisme social à la Robinson Crusoe.
Amb el col·lapse de l’estratègia separadora proposada per Reich entre psicologia i sociologia comença a agafar força la visió contrària i, al meu parer, igualment equivocada per a l’esquerra actualment. Si no es poden separar les dues disciplines, un pot arribar a pensar que una “va abans” que l’altra, que una és “més fonamental” que l’altra. En aquest sentit Zizek anomena el llibre de Marcuse, Eros i civilització, un cas d’ “essencialisme psicoanalític” en el qual la lluita de classes és subsumida dins de l’eterna lluita entre Amor i Mort. Però, de l’altre costat podem veure el revers economicista d’aquesta idea, tant estesa avui dia, de que “tu el que necessites no és un psicòleg, és un sindicat”. Sí i no. En part sí perquè el que pot aportar el marxisme (i aquí hauríem d’incloure també el feminisme) a una visió estrictament burgesa de la psicologia és que molts conflictes que pot arribar a patir l’individu no tenen una causa única i exclusivament “individual”, sobre tot entre els sectors més desafavorits de la població.
El patriarcat, la LGTB-fòbia, la repressió sexual, la inestabilitat econòmica o la “llei de família” al lloc de treball que representa el patró no són contradiccions que desapareixin parlant de tu a tu. Però, de l’altra costat, tampoc es pot fer a la militància responsable de resoldre tots els problemes, i això per una raó teòrica i una altra política. La teòrica és que molts conflictes individuals no són reductibles a la col·lectivitat. La coneguda expressió “els rics també ploren” també implica que, fins i tot a l’última fase del comunisme, als éssers humans els hi seguiria “faltant” alguna cosa o seguirien tenint contradiccions. És més, aquesta forma de col·lectivisme és perillosa perquè llavors la política deixa de fer-se per les raons correctes –és a dir, per l’altre – i passa a fer-se com a mer pretext per omplir el “buit” individual. La raó més política és que tampoc voldríem, en el fons, veure grups de militància reduïts a “teràpies de grup”. Sens dubte representa un gran avenç que l’esquerra, de la mà del feminisme, comenci a posar la qüestió de les “cures” emocionals sobre la taula de les organitzacions polítiques, però tampoc se les pot sobrecarregar d’una tasca que no és la seva i que, a més, pot ser contraindicada per les persones que sofreixen depressió, per exemple. I és per aquesta raó que seguim necessitant que la salut mental, com a demanda política relativament autònoma i independent, sigui incorporada dins de la sanitat pública de manera gratuïta i de qualitat.
Al final, quina possibilitat ens queda si descartem tan separar allò individual d’allò social, com subsumir l’un dins de l’altre? La meva conclusió és que no queda més remei que veure’ls en cada cas com a profundament imbricats, en un incessant vaivé, de tal manera que és tan impossible establir una línia de demarcació clara com arribar a una suposada calma mental que ho redueixi tot a una única determinació en l’última instància. El més difícil en aquesta vida així com a nivell teòrico-polític és mantenir dos pensaments diferents junts simultàniament. Actualment, aquesta forma de pensar xoca de ple amb la tendència recent a considerar l’opinió pública com un espai de suma-zero: com més es parla de lluites “simbòliques” o “culturals”, per exemple, menys es parla de les “materials”. Deixant de banda que es tracta d’una falsa dicotomia perquè, com ja va mostrar Axel Honneth en un debat amb Nancy Fraser, tota redistribució pressuposa el reconeixement dels grups entre els quals s’ha de redistribuir, en aquesta article s’ha intentat demostrar que és justament aquest pensament de suma-zero el que va acabar desafiant la tradició freudomarxista. El marxisme i la psicoanàlisi representen dues metodologies “materialistes” que poden analitzar i transformar la realitat millor juntes que separades, però l’enorme potencial de combinacions d’aquest tipus no s’hauria d’aturar aquí sinó que s’ha d’ampliar al feminisme, l’ecologisme i tantes lluites com siguin necessàries per tal d’aconseguir el pa, i també les roses.
Catalunya Plural, 2024 
