Carles Riera afronta la seva tercera legislatura com a diputat de la CUP al Parlament de Catalunya. Llicenciat en sociologia, Riera és una figura clau per entendre la historia política recent de Catalunya: des de la posición de la formació anti-capitalista en el referèndum de l’1-O, passant per les sovint complicades decisions com la de facilitar la investidura d’un govern que, en les seves paraules, “no està disposat a incrementar els impostos als més rics en aquells trams on el govern té capacitats”. Parlem amb ell sobre l’actual situació de la CUP al Parlament, sobre l’estat actual del procés d’independència, els jocs d’hivern, i moltes altres coses.
A l’inici d’aquesta legislatura la CUP va establir un doble objectiu: virar a l’esquerra i avançar cap a la independència. Començant pel primer. S’està virant cap a l’esquerra? La CUP està satisfeta amb els passos que està fent el govern?
Evidentment que no. A nosaltres els resultats del 14 de febrer el que ens diuen és que hi ha un gir a l’esquerra i una consolidació de la majoria, per la qual cosa considerem que es dona l’oportunitat de fer aquests dos girs en l’acció del Parlament i del Govern. És per això que arribem a un acord d’investidura amb ERC que hauria de representar aquest gir a l’esquerra a escala de mínims.
Discriminació positiva en favor de l’escola pública, iniciar processos de desprivatització i desconcertació i foment de l’atenció primària, aposta per una empresa pública elèctrica, aturar la repressió contra el moviment de l’habitatge. Això representaria part de l’acord de mínims que, un any després, no s’ha complert.
Molts d’aquests punts que ha comentat depenen en gran manera d’un aspecte previ, que és la capacitat fiscal. A vegades es parla d’incrementar l’atenció primària, però no es parla, per exemple, de l’impost de successions…
Correcte.
Quins aspectes concrets, doncs, s’haurien de reformular per fer aquesta mena de polítiques publiques que la CUP voldria que es fessin i que no s’estan fent?
Un foment de les polítiques públiques passa per una política fiscal diferent i una política de distribució de la riquesa, en un context on les desigualtats s’han aguditzat a causa de la crisi pandèmica i la redistribució de la riquesa ha empitjorat i ha augmentat la precarització laboral – especialment entre dones, joves, i persones migrades -. Òbviament, caldria una política ferma en aquest sentit, i aquí és on trobem un sostre en l’actual govern. En aquest sentit: quines mesures caldrien? Hem parlat d’una mesura important de redistribució de la riquesa que seria la renda bàsica universal…
Això ja s’està fent…
S’ha obert una oficina. Ja veurem.
Però el Pla Pilot pactat amb ERC ja contemplava aquest escenari.
Efectivament, sí. En aquest sentit, s’ha fet la primera passa, i s’ha passat del punt zero al punt u, que és crear l’oficina i fer els estudis corresponents. En l’energètica pública també s’ha creat el punt u, la creació de l’oficina que ho ha d’estudiar. Així i tot per exemple no s’ha complert la moratòria sobre les grans instal·lacions fomentades per l’IBEX. També cal avançar cap a un canvi en el model redistributiu: que els rics paguin més i que els pobres paguin menys, així com augmentar els impostos que tradicionalment la dreta no vol augmentar: patrimoni, successions, etc. I aquí és on trobem un sostre i una línia vermella per part del govern.
cal avançar cap a un canvi en el model redistributiu: que els rics paguin més i que els pobres paguin menys, així com augmentar els impostos que tradicionalment la dreta no vol augmentar: patrimoni, successions, etc.
Del govern en bloc? És a dir, d’ERC i de Junts per Catalunya?
Sí. El govern el que ens diu és que no està disposat a incrementar els impostos als més rics en aquells trams on el govern té capacitats.
Tanmateix sí que es diu des del govern que es vol reduir les desigualtats.
Sí, la qual cosa és una contradicció, perquè reduir les desigualtats vol dir polítiques redistributives i fiscals diferents de les actuals. Es poden intentar maquillar les desigualtats, però aquest no és el nostre objectiu. El nostre model és anar a l’arrel i intentar revertir les desigualtats, mentre que el govern actual té un model que prioritza les polítiques de la sociovergència.
Li pregunto ara sobre els passos que s’estan fent, o no, cap a la independència. Quina és la valoració general de la CUP?
Zero, absolutament zero. ERC planteja una oportunitat d’avançar en la resolució democràtica del conflicte mitjançant una taula de diàleg amb el govern espanyol. Això des d’un punt de vista molt escèptic i desapassionat, podríem dir que és el punt zero d’un procés de resolució d’un conflicte. Tanmateix en el cas concret té unes febleses fonamentals que s’ha mostrat molt evidents.
Quins?
El primer és que una de les parts – el govern de l’Estat -, no reconeix ni l’autodeterminació, ni el referèndum, ni l’amnistia com a elements resolutius del conflicte. El segon, que afecta la part institucional catalana, és que aquest ha rebaixat el conflicte, s’ha desactivat. A canvi d’això, però, l’Estat no ha aturat el conflicte, tot i que és cert que hi han hagut els de l’Estat s’ha retirat de les causes al tribunal de comptes. Això no obstant, la repressió continua en absència de conflicte. Per anar a un escenari realment resolutiu del conflicte, en primer lloc, cal que l’independentisme reactivi el conflicte, i, després, cal crear les condicions per fer indefugible que l’autodeterminació, el referèndum, i l’amnistia, estiguin sobre l’agenda. I això no es farà si no hi ha conflicte.
Llavors entenc que la proposta de la CUP és incentivar les mobilitzacions.
Tornar a un escenari de mobilització social i de desobediència civil, incentivar el conflicte institucional de sobiranies. Aquí nosaltres ho tenim molt clar. Quan es tracta de defensar drets que compten amb un ampli suport social, com podrien ser el de la llei d’habitatge o de la immersió lingüística: què ha de pesar més, la sobirania del Parlament, el Tribunal Constitucional, o les limitacions que imposi el govern de l’Estat? Nosaltres creiem que hem de defensar aquests drets i, per tant, desobeir, amb totes les conseqüències.
Una de les propostes que va fer la CUP va ser la de posar una nova data per un referèndum, proposta que va ser rebutjada pel Parlament: fer un altre referèndum implica que els resultats del referèndum de l’1-O no tenen la legitimitat suficient per ser aplicats?
Per nosaltres el referèndum de l’1-O va ser un referèndum absolutament legítim i que va ser realitzat i guanyat en unes condicions de repressió inèdites a Europa. Ara bé, el procés d’autodeterminació, independència i de construcció de la república s’ha d’entendre com un procés històric de lluita, de disputa i confrontació democràtica amb l’Estat que necessàriament ha de passar per diferents fases de lluita. L’1-O és una d’elles, i els fets ens han demostrat que no ha estat suficient. És una passa que en si mateix té plena legitimitat, però no és suficient, i els fets ho demostren, per tal d’esdevenir independents arran del resultat.
Però el missatge que es va vendre llavors va ser que l’autodeterminació sí que era possible.
Això obeeix a una cultura política i un pensament que es va generar en l’anterior fase del cicle polític i que nosaltres no estàvem d’acord, que afirmava que la república era possible en lògica de la democràcia liberal espanyola i catalana; allò que es va anomenar el paradigma “de la llei a la llei”, concebent que era possible fer una transició democràtica.
Ho concebien que era possible?
Sí, aquest era el discurs, aquest era el relat.
Però li pregunto a vostè…
No, nosaltres sempre vam ser crítics amb aquest plantejament perquè de què estem parlant és que aquí hi ha una monarquia, el règim del 78′, i un complex polític i empresarial que no està disposat a un canvi democràtic en aquest sentit, i per això cal un procés de lluita i ruptura per aconseguir-ho. El volem tan de pressa i curt en el temps com sigui possible, però sabem que no es dirimeix en una sola confrontació.
Per entendre-ho bé: l’octubre del 2017 no hi havia les condicions de possibilitat per fer la independència, ni tampoc hi són ara.
Des del meu punt de vista, entre l’1-O i el 3-O hi havia les condicions millors possibles per fer un trencament amb l’Estat espanyol, per efectivament, declarar la independència i proclamar la república i iniciar una nova fase del conflicte i confrontació amb l’Estat. Això no volia dir que a conseqüència d’això seríem independents, sinó que entràvem en una nova fase del conflicte, que podia ser llarga.
Els tres partits independentistes amb representació al Parlament tenen, com és lògic, concepcions diferents sobre què significa Catalunya i la relació que han de tenir amb els altres pobles.
Evidentment.
Li pregunto: Catalunya és un sol poble?
Catalunya és un sol poble? Jo crec que sí. En aquest sentit, ens fem hereus i hereves de la cultura política del PSUC. És un sol poble amb diverses opcions ideològiques i amb diverses opcions polítiques. Quan parlem d’un sol poble no exclou la diversitat i disputa ideològica i política que s’ha de dirimir democràticament.
Li parlo més en termes culturals: si la definició d’un sol poble, que és un dels lemes d’ERC, té la capacitat d’incorporar perspectives múltiples sobre el que significa Catalunya com a poble.
És clar, però és que si no les incorpora no serà un sol poble. El nostre país és plural i divers des del punt de vista de referencialitats identitàries i culturals i és una societat de naturalesa multicultural i multilingüe, això és evident. Per tant, la noció de poble fa més referència a un sentit de pertinença majoritàriament compartit i la capacitat de compartir uns determinats projectes socials i polítics. Això forma de la disputa social i política. En aquest sentit, sí que pensem que lingüísticament el català pot ser la llengua comuna i compartida, tot i que en aquests moments no és així, és el castellà. Hem de tenir clar, però, que no hi ha una sola identitat nacional compartida com a poble; hi ha identitats de classe, per exemple. Hem de tenir en compte aquesta interseccionalitat. La nostra idea és construir un projecte de classe, feminista i nacional, que ens ha de permetre construir un bloc que esdevingui hegemònic per tal de garantir la construcció d’una república.
Li comentava la concepció del sol poble perquè sovint s’ataca la concepció unitària del nacionalisme espanyol i es reivindica una idea plural d’Espanya, “nació de nacions” i, en aquest sentit, em preguntava si el concepte de “sol poble” no actua segons la pulsió unitària que nega aquesta multiplicitat identitària – com per exemple podria ser l’Aran – en un mateix bloc nacional.
Jo crec que parteix de la voluntat de construir un projecte compartit amb una referencial lingüística compartida, però a partir d’aquí, quin i com serà aquest poble comú serà una qüestió que es construirà històricament i dialècticament a través de la conflictivitat social i política. Hi ha un sol poble amb diferents projectes nacionals, de classe, i populars. Nosaltres prenem l’opció per un projecte de classe, feminista, ecologista i nacional que considerem que té el màxim de possibilitats en clau emancipatòria.
La nostra idea és construir un projecte de classe, feminista i nacional, que ens ha de permetre construir un bloc que esdevingui hegemònic per tal de garantir la construcció d’una república
Un dels altres conceptes repetits durant tots aquests anys és el de la “unitat de l’independentisme”
No hi ha una manera independentista de concebre la república. Nosaltres amb Junts i amb ERC en molts aspectes tenim visions i models de país totalment diferenciats, i per això gestionaríem l’autonomia i la república de formes totalment diferents. Quan parlem d’unitat d’independentista ens hem de referir en aquella unitat tàctica que podem construir en cada moment per enfrontar-nos amb l’Estat. El concepte de país que tenim és molt diferent. Cal combatre la idea que primer va la independència i després ja parlarem del model país. Això és una fal·làcia dialèctica i discursiva perquè només se li demana a l’esquerra. Tampoc existeix, en part, perquè aquest projecte de república ha de ser un projecte basat en drets, per la qual cosa difícilment sumarà si és un projecte que intenta reproduir l’statu quo al voltant del concepte nacionalista conservador i pujolista.
Abans del 2017, però, aquest era el relat a Catalunya.
Cal tenir en compte que durant el període prèvia l’any 2017 es crea una cultura ingènua, que considera que això serà ràpid, fàcil i indolor que pensava que l’Estat espanyol estaria i la UE estarien disposats a negociar. Una certa idealització del marc democràtic liberal espanyol i amb una indiscutible idealització del que és la UE; i, inclús, amb una certa autoreferencialitat en el sentit que el missatge era “el nostre projecte és tan excel·lent que ens estan esperant amb les mans obertes perquè siguem independents”.
Cal combatre la idea que primer va la independència i després ja parlarem del model país. Això és una fal·làcia dialèctica i discursiva perquè només se li demana a l’esquerra
Si s’observa la distribució de vots de la CUP en les eleccions autonòmiques, una dada a ressaltar és la falta de suport en els territoris de tradició obrera industrial com podria el Baix Llobregat i en general els municipis del cinturó industrial, sent la CUP un partit amb un discurs explícit de defensa dels interessos de la classe treballadora. Quan els preocupa aquesta dada i quins factors hi ha al darrere?
Evidentment que ens preocupa, i és una feblesa i una limitació que hem d’assumir. Ens preocupa molt que a l’àrea metropolitana i les zones industrials tradicionalment de classe obrera VOX estigui creixent. Les dues coses ens preocupen. No hi ha dubte que així com nosaltres no volem jugar la carta identitària en el nostre projecte independentista – perquè volem articular la dimensió de classe amb la dimensió nacional -, l’Estat espanyol i la dreta sí que ho fan. Nosaltres el que hem de fer és desenvolupar polítiques de classe, d’esquerres, i fer-ho no només des del parlament sinó també des del carrer i el territori, tot construint aliances socials i sindicals.
Si l’he entès bé, està dient que el vot en aquests territoris ve més condicionat per l’eix identitari Catalunya/Espanya que no pas pel vot de classe i que aquesta és la raó per la qual no obtenen bons resultats?
Es creuen els dos jo crec, però malauradament està pujant molt el vot identitari, per això puja tant VOX.
Per això també ha pujat durant els darrers anys el vot independentista, en el sentit que aquest debat ha deixat en un segon terme les qüestions de classe?
Aquesta és la nostra missió i la nostra funció: superar aquesta dificultat.
Per acabar li pregunto pels jocs d’hivern: van votar contràriament a la proposta del govern, conjuntament amb ECP. Darrerament, sembla que el debat s’està ubicant més en aquest suposat conflicte amb l’Aragó per veure qui té més protagonisme que no pas en el debat sobre els jocs en si.
Com deia abans, el gir a l’esquerra que trobem a faltar en el govern és en part pel model de desenvolupament i de territori. Nosaltres pensem que hem d’anar cap a un model d’economia verda, feminista, arrelat en el territori i que generi ocupació no precària, etc. Això està absolutament allunyat del model econòmic dels macroprojectes, i el projecte dels Jocs Olímpics d’hivern entra en aquesta lògica extractivista del territori.
Catalunya Plural, 2024 
