És normal repetir indrets a la vida del passejant. Des d’abans de la pandèmia, les Barcelones s’han estructurat des de la continuïtat de la caminada, sense alteracions i amb una linealitat per a completar de mica en mica els quadrats del mapa. No obstant, hi hagué un moment on la seva seqüència era força més anàrquica i el seu escriptor menys experimentat, amb la conseqüència de poder donar més passes en fals, sempre possibles.
La Meridiana actual des de Glòries a Rogent no és la de 2018. Ha desaparegut el curiós monument al meridià de Dunkerque i han col·locat, el verb brollar seria d’acudit en aquesta tessitura, més verd junt amb el ciment. La perspectiva s’ha tornat menys gris i sempre hi és, a la cruïlla amb el carrer d’A Coruña, la casa Sabadell, un híbrid entre el Modernisme i el Noucentisme, una peça de ressaca, com les d’Eduard Ferrés, a per exemple, Calàbria amb Gran Via o si m’apuren la casa Planells de Jujol.
Aquesta finca, numerada al 99 i al 101 de la Meridiana, és l’angle oposat a la casa del Fotògraf Gambús en aquesta particular illa. La tradició, amb servidor seguint-la almenys durant el primer assaig per a entendre-la, l’atribueix a Josep Masdéu Puigdemasa, i res fals hi ha, perquè aquest edifici de triple façana, una d’elles gairebé invisible per a la majoria, tingué dues fases molt marcades de construcció, amb tota probabilitat determinades pel canvi d’intencions del seu propietari.
A Barcelona, donar per segura una dada canònica és un error clamorós. Aquest any ho he après amb escreix mentre preparava el meu assaig La ciudad violenta. Els assassinats més cèlebres ho són per distorsionar la seva versió real des de la negligència de cronistes i periodistes.
Per això mateix amb la casa Sabadell molts, m’incloc de nou entre ells, convinguérem en batejar-la com de Josep Sabadell, atribuint-la a un prohom finisecular, alcalde de Gràcia abans de les Agregacions, president dels contractistes d’obra de Barcelona, impulsor del Casino de la Rabassada, membre del Partit Conservador i fundador de la Patronal, dirigint-la de setembre a desembre de 1914, quan morí a conseqüència de l’epidèmia de tifus al seu domicili al 359 del carrer València.
Un simple cop de vista als documents disponibles a l’Arxiu Municipal serveix per a ubicar gairebé totes les propietats de Sabadell Giol a Gràcia, moltes d’elles per Torrent de l’Olla, Gran de Gràcia i la plaça de Trilla, a més de posseir un negoci al 18 de passeig de Gràcia.
En tots aquests dominis no es percep cap mena d’interès pel vell Sant Martí de Provençals, i per filar encara més prim acut a la meva ment una equació bastant lògica si atenem al perfil d’aquest empresari de ringo-rango. Mancava de sentit contractar a un mestre d’obra, sense per això desmerèixer a Josep Masdéu, notable al seu gremi. Un burgès implicat a tants ets i uts polítics no podia tacar d’aquesta manera el seu expedient. El més normal hauria sigut transmetre l’encàrrec a una firma de la seva plena confiança, com Andreu Audet, autor de la casa Josep Sabadell de la rambla del Prat i del Casino de la Rabassada.
Una altra minúcia significant són les dates de la façana central, 1914-1918 en xifres llatines, inici i conclusió de la Primera Guerra Mundial i desgavell amb Sabadell Giol.
Aquí ens endinsaríem a altres factors. El primer, posats a imaginar, seria la cronologia com a homenatge des de la continuïtat, fruit de la bondat filial. Només Valentí Pons cita al seu blog a Delfín Sabadell Serra, i a la necrològica de l’abans primer ciutadà de Gràcia llegim com els seus hereus eren Jose Luis i Juan, dient-se la seva dona Concepción Mercadé.
Abans de desgranar a Delfín, el seu nom remet a successió, convé no posar el fre amb les preguntes. A un breu de 1915 es proposa llogar la torre-xalet Niu Català, al 99 de la Meridiana.
Això condueix a l’antiga forma de l’immoble. Jugo amb el vent a favor perquè em guardo pistes. La seva gènesi fou de planta i pis, molt més modesta, inserida a una dinàmica un xic heterodoxa per la morfologia d’aquesta cantonada i el seu angle per a tancar o obrir la illa de cases dels nostres amors, amb Gambús donant-li l’esquena.
Això coincidiria amb les atribucions de Masdéu Puigdemasa, a priori insuficients pel desplegament artístic de la trilogia de frontispicis, ornats amb decoracions dedicades a Catalunya, Barcelona i Sant Jordi, abundant ús de ceràmica bicroma i fons blanc, essencial en tot el conjunt i una advertència, gairebé un insult, per a tots aquells amants d’enquadrar-lo dins els paràmetres modernistes, quelcom només amb fonament per les tribunes poligonals i més aviat estrident per la senzillesa de la seva ornamentació floral de color vermellós, més en sintonia amb els preceptes noucentistes.
La mescla d’ambdós estils i el risc d’algunes eleccions podrien deure’s a la comoditat d’actuar als marges, com si així l’artista es concedís més atreviment.
Allò especial de la finca també ens guia envers la personalitat de Delfín Sabadell, qui volia fer-se notar pels alentorns, d’on era aborigen. Visqué fins a la seva mort, el desembre de 1961, al primer primera del 99 de la Meridiana. El seu univers es limitava a un horitzó perquè des de la finestra podia contemplar la seva fàbrica, el seu imperi social i laboral al 97 de la Meridiana, cantonada amb Consell de Cent. Com veurem el proper dijous, degué ser un individu respectat per la seva comunitat. Exhalà el darrer sospir amb vuitanta-tres anys, vidu de Dolores Oliva, plorat pels seus sis fills. El 1918 volgué ampliar el seu habitatge en dos pisos i un tercer específic per a la porteria. Els plànols duen el segell del responsable de la reforma: Ramon Puig i Gairalt, arquitecte amb despatx a rambla de Catalunya 106, qui anys després rematà la seva feina a l’enginy de Delfín Sabadell amb l’afegitó de dues alçades destinades a oficines, avui en dia contraposades a la seva veïna de mires a causa de la ja no tan nova seu de l’Orfeó Martinenc.
Catalunya Plural, 2024 
