Després, va protagonitzar la seva primera actuació a França a l’escenari del Liberté que va trencar tant les fronteres amb el públic, les de les llengües com del comprimit horari que li havien assignat. Un aperitiu per a l’arribada en edició francesa de Manual de cortejo. Rodrigo Cuevas ronda a Raül Refree (Aris Música, 2019), que publica ViaVox el 25 de febrer qui també s’encarrega de portar-lo per primera vegada a París, al Café de la Danse el 2 de març. I just abans de passar per València (Teatre el Musical, el 18 de febrer) i Palma (Mallorca Live, el 19) i de tornar a Barcelona, amb dos concerts a la Sala Barts el 24 i 25 de febrer dins del festival Guitar Bcn. Una gira del seu Trópico de Covadonga de tres anys que l’ha consolidat com l’agitador folklòric que es reivindica i que subverteix els conceptes de tradició i modernitat des del seu llogaret de Piloña cap a la resta del món.
“Rodrigo Cuevas, Rodrigo Cuevas!”, anava repetint referint-se a ell mateix en tercera persona des del Liberté davant d’un públic que el descobria i es quedava absort davant la seva falta de prejudicis sobre el popular i el sagrat. Va començar des de baix, irrompent amb el micro enmig dels assistents, va pujar a escena mantenint sempre el seu comportament de folklòrica galàctica, es va comunicar amb una mescla de castellà, francès que semblava català i un anglès que tornava ràpidament al castellà i, més aviat, al bable de les seves cançons. Qui volia entendre’l, el va entendre, acompanyat en format reduït de la veu, els panderos i el contrabaix de Mapi Quintana i les percussions de Juanjo Díaz. I va acabar en gran, allargant amb els bisos l’actuació dels quaranta minuts previstos inicialment fins a l’hora perquè tancava escenari un dijous a la tarda.
“Només actuem quaranta minuts! Molt poc, molt poc, entre tu i jo”, em confessava amb la furgoneta en marxa hores abans. “Això, a mi, no em dona ni per a començar”, seguia. “També és veritat que jo no soc gens conegut aquí, suposo que tampoc pots pretendre ficar-te a l’escenari més gran de la nit…”.
Estrena al Trans Musicales de Rennes
Les seves sortides a l’estranger, de totes maneres, comencen a proliferar. A l’octubre, es trobava al Womex de Porto. I, abans, ja havia actuat més vegades a Portugal i també a Londres, Roma, Frankfurt i, al novembre, “a Dubai”, em diu. “Ja tres continents!”. I malgrat que el seu pas per l’Exposició Internacional de Dubai s’hagi vist envoltat pels comentaris de la premsa més rància acusant-lo de “transformista supremacista” (sic), al·lèrgics a la seva militància LGTB.
La seva primera incursió a França ja es feia esperar, i tampoc és per casualitat que hagi estat al Trans Musicales, el festival de la Bretanya que s’avança als altres i marca pautes per a la resta de la temporada. “Els que el coneixien em van parlar de la seva repercussió, com a un aparador perquè el que ve aquí sol ser ben triat”.
Per a aquesta primera actuació, viatjava només en trio amb Mapi Quintana i Juanjo Díaz. “Aquesta igual és la formació ultra reduïda, perquè també falta el tècnic de llums!”, s’exclamava sense inquietar-se. Quan hi ha més pressupost o el concert és més a prop, el grup passa a ser quintet amb Rubén Bada, al baix i guitarra, i Tino Cuesta, als teclats i acordió. Són els músics del seu àlbum, a part del productor Raül Refree.
“Ara ja no escolto mai el disc perquè ja portem tres anys i estic molt acostumat a les cançons del directe. I, si algun dia em poso el disc, em dic: hòstia, sí que han canviat!”. És la vida pròpia que aquestes cançons van prenent quan es confronten amb el públic. “Al principi, vaig voler ser bastant fidel. Però ja portem gairebé tres anys, encara que sigui amb pandèmia pel mig. I les cançons van anar evolucionant i els músics també se les van anant fent seves. Crec que està molt empastat i funciona molt bé en viu, tant la banda com el trio”.
La producció de Raül Refree
De tota manera, és obligat parlar del productor de l’àlbum perquè el català Raül Refree està darrere d’alguns dels projectes més interessants dels últims anys a la Península (Sílvia Pérez Cruz, Rosalía, Lina, Niño de Elche… ), com ell mateix ens explicava en una entrevista el 2020. No en va, el seu autor ha volgut reconèixer-l’hi afegint l’epígraf Rodrigo Cuevas ronda a Raül Refree. “Vaig voler que aparegués a la portada. No com a un productor més, amagat a la contraportada. El procés de creació del disc havia estat tan a duo, que creia que havia de ser allà”.
I en aquest festeig mutu, Cuevas parla d’allò que va fer l’àlbum més homogeni. “Refree em va aportar com a una mica de cohesió i de coherència en el discurs de dalt a baix. Una mica no, bastant, perquè jo soc molt ‘volantazo’. I Raúl té una exquisidesa a l’hora de produir, una certitud a l’hora de seleccionar sobre què és el que aporta i què és el que sobra que eleva molt la qualitat”.
Els quinze talls que integren Manual de cortejo són com als seus anteriors EP (Yo soy la maga, 2012; Prince of Verdicio, 2016; Embrujada/Pánico en el Edén, 2017) un compendi de la tradició asturiana, gallega o de la cobla passat pel filtre de la sensibilitat contemporània, alguna cosa sense definir i que ell mateix es diverteix a anomenar electro-cuplet o agro-glam, amb totes les seves connotacions cabareteres. Hi havia una intenció en aquest sentit en cadascun dels temes? “Va ser una decisió cançó per cançó. Jo vaig portar les cançons, algunes més produïdes, d’altres de més crues. I va ser a l’estudi on vam anar decidint què li anava quedant millor a cadascuna. Si que teníem un paràmetre clar, que era partir de les veus i les percussions, que és la base del repertori vocal tradicional asturià. Ho vam despullar tot al màxim i vam intentar posar-hi coses que sumessin i li donessin més profunditat, que donessin suport a l’emotivitat”.
En aquest procés també van participar la banda gallega de cantants i percussionistes femenines Adufeiras de Salnitre, per a la intimista Muerte en Motilleja, la certament despullada Rumba De A Estierna (amb la veu d’Angelita Caneiro) i la contagiosa Muñeira para filla da bruixa. I a la sentida Rambalín, d’homenatge al travestí Alberto Alonso Blanco assassinat el 1976 a Xixon, hi ha el Coro Minero de Turón i un àudio d’arxiu de La Tarabica, un altre personatge del barri de pescadors de Cimavilla que comenta aquest passat de misèria política al país. El conjunt porta a una altra dimensió aquest llegat popular per a convertir-lo, entre percussions orgàniques i digitals i boires eternes i sintètiques, en una cosa present i inèdita.
Catalunya Plural, 2024 
