“Vaig tenir una infància bona i vaig créixer amb una família que tenia de tot”. Théogene Murwanashyaka recorda la seva infantesa a Ruanda sense preocupacions i envoltat dels seus germans, molts anys abans que comencés la guerra entre hutus i tutsis. En Theo va cursar els estudis de primària i secundària, i als 18 anys va combatre al costat dels tutsis, l’ètnia a la qual pertany.
L’octubre del 1990, els rebels tutsis agrupats en el Front Patriòtic Ruandès (FPR) es van enfrontar contra les forces governamentals del president hutu Juvénal Habyarimana. L’agost del 1993, amb la signatura dels Acords d’Arusha, es van detenir els enfrontaments durant uns mesos mentre es definia un nou govern, però la violència continuava latent i encara quedaven mesos perquè arribessin les pitjors massacres.
En Theo va viure la guerra amb la notícia diària de la mort d’algun dels seus companys i va aprendre a continuar amb la por de ser el següent. “Una guerra civil és una barbaritat, és el pitjor de tot. La guerra no la va guanyar ningú, va causar molt de patiment. Amb el què s’ha vist, en aquesta guerra totes les parts han perdut”.
Va conèixer de prop Paul Kagame, actual president de Ruanda i fundador del FPR. El que va començar com una causa en la qual creia, va acabar en una gran decepció. “Durant dos anys he pogut veure’l i analitzar les seves accions, he vist com es comporta amb la seva gent. És un dictador com els que hi ha hagut abans”.
El 6 d’abril del 1994, l’avió del president ruandès Juvénal Habyarimana va ser derrocat per dos míssils llançats des de terra, causant la mort del general hutu, així com del president de Burundi, Cyprien Ntaryamira, de gran part dels seus equips i de la tripulació. En Theo coincideix amb la teoria que va ser Kagame el responsable d’aquest atac que va suposar el detonant del genocidi a Ruanda. “Kagame va prendre la decisió de derrocar l’avió. No ho dic jo, sinó persones del seu propi equip, de l’elit, excaps de seguretat. Kagame va provocar el genocidi”.
“He perdut mare, pare, germans, avis, oncles, ties, cosins…”
El 7 d’abril va començar el genocidi de Ruanda. “Els hutus van matar gairebé un milió de tutsis, i després es van refugiar al Congo. La guerra va ser un desastre. Jo he perdut mare, pare, germans, avis, oncles, ties, cosins… He comptat més de 50 familiars morts a Ruanda per part de mare i pare. El record que tinc de després de la guerra és el de la por a perdre la vida en qualsevol moment”.
El genocidi va significar l’assassinat d’aproximadament el 70% dels tutsis, que abans de la guerra ja estaven en minoria i suposaven un 15% de la població ruandesa. Els tutsis van reiniciar l’ofensiva i, el 15 de juliol, el FPR de Kagame es va apoderar de la capital, Kigali, obligant el govern hutu a fugir del país, seguit d’almenys dos milions d’hutus que es van establir en l’actual República Democràtica del Congo davant el temor a les represàlies del nou executiu.
Una vegada acabada la guerra, en Theo va fer carrera a l’Acadèmia Militar, alhora que es consolidava com a futbolista semiprofessional. Com a membre de les forces armades, va exercir diferents càrrecs de responsabilitat, entre ells el de guarda personal de Kagame. Se’l coneixia pel seu vessant futbolístic i perquè era un càrrec públic. De fet, l’esport i la política continuen sent dues de les seves grans passions.
Refugiat a Uganda
Tenia una bona feina amb un sou més que acceptable i vivia de manera acomodada a casa seva, però la decepció en un sistema que no considerava just per al conjunt de la població perquè veia com regnava la desigualtat i les sospites d’alts nivells de corrupció, el van portar a un camí de no retorn. El 2001, va decidir abandonar el país i trencar amb tot el que representava Kagame, a qui culpava de provocar el genocidi de la seva pròpia ètnia.
“No m’agradava el que hi havia. Jo no podia formar part d’això. Crec que té a veure amb l’educació que vaig rebre des de petit. M’ha ajudat a ser una persona que no pot acceptar l’aniquilació, la manipulació de diners. Jo no puc estar en un sistema així”.
Sabia que engrossiria les llistes de desertors i el que això comportava: ser perseguit i tenir problemes de seguretat constants. “Tenia passaport, però hi havia molta gent que em coneixia i que jo no coneixia, i havia de buscar el camí més segur”. Va fugir a peu per les muntanyes fins a arribar a Burundi i, des d’allà, va viatjar en avió a Uganda, on va romandre com a refugiat.
“En aquella època, molts militars i polítics es van refugiar a Uganda. No estàvem en el mateix lloc molt de temps, sinó que estàvem un mes aquí, dos mesos allà, quatre mesos en un altre lloc, perquè hi havia molta por, alguns van perdre la vida”. Dels seus anys a Uganda, guarda pocs bons records, però el millor va ser que allà va conèixer la seva dona i allà va néixer la seva primera filla.
L’adaptació a Espanya
Amb 35 anys, en Theo va decidir viatjar a Espanya com a sol·licitant d’asil. Primer va arribar ell i, després, la seva dona i la seva filla. Va estar un mes a Madrid per temes burocràtics i es va establir a Barcelona. El procés d’adaptació no va ser fàcil. “No sabia ni dir ‘hola’, però vaig començar a aprendre, primer amb vergonya, i a poc a poc, amb el temps, m’he anat defensant. A la meva dona li va costar menys, i la nena, que va venir amb un any, es va acostumar ràpid”.
En Theo va col·laborar amb la Policia Nacional com a intèrpret, ja que parla vuit idiomes: les tres llengües oficials ruandeses (anglès, francès i kinyarwanda), suahili, que és l’idioma comú en la zona dels Grans Llacs, tres llengües d’Uganda i espanyol. També ha realitzat traduccions en documentals periodístics i, en l’actualitat, treballa en un centre sociosanitari que atén persones amb problemes de discapacitat intel·lectual.
El que més valora aquest excombatent tutsi de la seva vida actual és la tranquil·litat. “Fins ara no he tingut problemes aquí. Vaig amb compte, perquè no soc una persona confiada que de seguida vagi amb algú a qui no conegui, però no he tingut molèsties”.
En els seus anys a Espanya, gairebé no ha conegut persones ruandeses perquè la majoria dels seus amics i coneguts que van decidir anar-se’n de Ruanda van marxar als Països Baixos, França, Estats Units i Gran Bretanya. “Quan viatjo a Bèlgica, on hi ha un munt de ciutadans ruandesos, o a França, hi ha llocs als quals jo no puc anar, perquè hi ha ciutadans ruandesos a favor del govern, i hi ha altres grups en contra, i cal anar amb compte”.
En aquest sentit, remarca que més enllà de la frontera ruandesa, persones crítiques amb el govern del seu país han mort en estranyes circumstàncies. Posa com a exemple l’assassinat al gener del 2014 de l’antic cap dels serveis d’intel·ligència de Ruanda Patrick Karegeya a l’habitació d’un hotel a Johannesburg (Sud-àfrica). Karegeya havia treballat deu anys al costat del general Kagame, però després de ser destituït i forçat a l’exili, va revelar a la premsa que tenia proves que implicaven Kagame en l’assassinat de Habyarimana.
També a Sud-àfrica, al febrer del 2021, va morir Seif Bamporiki, un dels dirigents de l’oposició ruandesa en l’exili, després d’un suposat robatori. Per al Congrés Nacional de Ruanda (CNR), un partit fundat en l’exili per antics membres de la cúpula pròxima a Kagame, la mort de Bamporiki recorda el modus operandi d’assassinats anteriors dirigits pel líder tutsi.
Per episodis d’aquest tipus, en Theo no veu grans diferències entre la Ruanda que va deixar i l’actual. “Abans, a Uganda, tenia por que em matessin. Ara, això passa a persones que estan a Sud-àfrica, i per això crec que segueix igual”.
“El pa de l’exili és sempre amarg”
En Theo no preveu tornar a Ruanda a curt o mitjà termini, però li agrada imaginar que, potser, en unes altres circumstàncies, el retorn és possible: “Ruanda és el meu país. Jo visc a Espanya. Hi ha una dita francesa que diu: ‘el pa de l’exili és sempre amarg’. M’agradaria tornar al meu país, però en pau, sense persecucions. En cas contrari, és millor viure on estiguis bé, on no tinguis por que vinguin a matar-te”. Per això, malgrat la nostàlgia, està convençut que aquesta és la millor època de la seva vida: “Aquí puc anar tranquil pel carrer”.
Amb 47 anys i després d’anys de malsons per tot el que ha viscut en la guerra de Ruanda i en l’exili ugandès, en Theo té molt clar el seu objectiu: “Jo necessito tranquil·litat, no una vida de por. He vist morir molts amics. Quan parlo amb els meus companys i parlem del passat, ens emocionem moltíssim”.
En Theo està satisfet amb la vida que porta amb la seva dona i les seves dues filles, de catorze i quatre anys. “Vull estar on les meves filles puguin estudiar i viure tranquil·lament, per això em veig a Espanya durant molt de temps, perquè aquí és on he tingut l’oportunitat de viure amb la meva família. La meva vida ha estat com un partit de futbol, amb moments intensos i de tranquil·litat. Ara, la meva vida transcorre entre la cultura africana i l’europea. Per a mi, la definició de cultura és barrejar el que tens i el que has après, intentar combinar-ho. Em quedo amb el que m’agrada d’allò europeu i d’allò africà, i el que no m’agrada, intento apartar-ho”.
Catalunya Plural, 2024 
