Segons Gabriel Borràs, responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic (OCCC), la crisi climàtica no és res més que una crisi de creixement que pateixen aquells que són a la cua. «Quanta gent mor de fred? Quanta gent mor de calor? Qui viu sola, qui té vuitanta anys i no té manera de refrigerar la casa… Aquesta gent!». Els desastres i els impactes associats al canvi climàtic sovint intensifiquen les desigualtats, vulnerabilitats, pobresa econòmica i relacions desiguals de poder. En concret, accions de cures bàsiques per al manteniment de la vida com la criança, la neteja o la cuina segueixen actualment més associades a les dones. Per tant, es veuen més greument afectades pels talls de subministrament i l’accés insuficient als serveis bàsics. Un altre col·lectiu molt afectat són les persones sense drets de ciutadania, ja que moltes depenen de l’accés a fonts públiques per subsistir.
“El dret humà a l’aigua és indispensable per a una vida humana digna”, sentencia l’article I.1 de la Resolució 64/292 de l’Assemblea General de les Nacions Unides. I segueix, en una de les observacions: «És el dret a disposar d’aigua suficient, saludable, acceptable, físicament accessible i assequible per al seu ús personal i domèstic». Els Estats, doncs, estan obligats a garantir recursos i tecnologies per propiciar un subministrament d’aigua i sanejament digne per a totes les persones.
Tot i això, aquest dret fa temps que es troba sota perill. Els números són esfereïdors: a escala global, prop de 2.100 milions de persones no tenen accés a serveis d’aigua potable gestionats de forma segura i aproximadament 2.300 milions de persones encara no tenen accés al sanejament.
En concret, a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), l’accés a l’aigua no és tan evident com sembla. Només en el període comprès entre el 2011 i el 2016, el preu del subministrament de l’aigua havia augmentat prop del 40%. De fet, el 2016, al voltant d’unes 116.000 llars (8,9% del total) es podien identificar com a «hidrovulnerables» i entre el 2008 i el 2015 es va tallar l’aigua a 75.000 famílies. Les polítiques urbanístiques i agrícoles, que se suposa que han de fer front a aquesta crisi, només incrementen la seva demanda. Manolo Tomàs, portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, constata que polítiques com el transvasament de l’Ebre “són nefastes, no només ambientalment sinó sociològicament, ja que creen un desequilibri territorial molt elevat i una mercantilització de l’aigua del riu”.
D’altra banda, la disposició de xarxes de sanejament unitàries a l’AMB, encara que més econòmiques, suposen que el clavegueram barreja l’aigua residual amb la pluvial al medi receptor. En cas de forta pluja en barrejar-se les aigües, el sistema col·lapsa i augmenta la presència de residus, especialment als trams baixos del Llobregat i les aigües costaneres. El consegüent deteriorament de la qualitat de l’aigua de les platges ha derivat en la desaparició d’espècies com la posidònia, que té un efecte greu en els ecosistemes, a més està posant en risc la salut dels banyistes. Una dada poc coneguda és que l’any 2019 les analítiques microbiològiques preses per l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) a la Platja del Cristall (Badalona) van mostrar una qualitat insuficient de l’aigua a causa dels alts nivells de bacteris fecals. Tot i això, totes les platges de Badalona van tenir bandera blava i la qualitat de l’aigua va ser informada com a «bona».
Totes aquestes circumstàncies queden reflectides a l’estudi La garantia del dret humà a l’aigua i al sanejament davant l’emergència climàtica a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, realitzat per Beatriz Felipe, Pol Mascaró i Isabel Vilaseca, membres d’Enginyeria Sense Fronteres, Ecologistes en Acció i Aigua és Vida. El seu estudi, presentat aquesta setmana a la Lleialtat Santsenca, és innovador perquè posa de manifest com els efectes de la crisi climàtica i socioambiental afecten directament l’accés a l’aigua a l’AMB. El missatge: la defensa de l’aigua s’ha d’integrar com a part fonamental a la gestió de la crisi climàtica.
El Mediterrani, una de les zones més afectades
A escala global, les temperatures mitjanes tant a la terra com al mar són 1,5 °C més elevades que en èpoques preindustrials i es preveu que augmentin entre 3,8 i 6,5 °C addicionals fins a l’any 2100 en un escenari d’alta concentració de gasos d’efecte hivernacle (GEI), o entre 0,5 i 2,0 °C si es compleixen els objectius establerts a l’Acord de París sobre el canvi climàtic.
A l’estudi es destaca com l’emergència climàtica també es manifesta de manera punyent a l’AMB. Segons Gabriel Borràs, els efectes més clars es veuran a l’augment de les temperatures, alteracions als patrons de les precipitacions mitjanes anuals, augment d’episodis climàtics extrems, la disminució de l’aigua disponible, l’increment d’incendis, l’ascens del nivell del mar i l’augment de les onades de calor. Els resultats mostren com aquestes circumstàncies comportaran la reducció dels cabals dels rius, la disminució de la qualitat dels aqüífers i afectacions al sistema de sanejament. Tenint en compte que a la conca mediterrània les temperatures estan canviant més ràpidament que en altres regions del món, aquesta zona patirà greus vulneracions en el dret humà a l’aigua i el sanejament (DHAS). Anna Pérez, ambientòloga entrevistada per a l’estudi, manifesta que “el més important és la calor” Pugen les temperatures en l’àmbit global, però, a la Mediterrània, pugen més. Tindrem més onades de calor, amb impactes a la salut, a la disponibilitat d’aigua, etc.».
El paper d’Agbar
Cal tenir present, però, que les vulneracions en el dret a l’aigua a l’AMB no són un context nou. L’emergència climàtica només és un accelerador de vells problemes lligats al model de creixement i mercantilització de l’aigua. Segons l’estudi, «actualment a 23 dels 36 municipis de l’AMB, el subministrament d’aigua a les llars és gestionat per Aigües de Barcelona (Agbar), empresa mixta participada en un 15% per capital públic i en un 85% per capital privat». Diversos estudis de moviments i entitats en defensa de la gestió pública de l’aigua han demostrat que els operadors privats no garanteixen una millor eficiència i qualitat en la prestació del servei, ni en el manteniment de les infraestructures, ni en la reducció de fuites. De fet, «es constata que el cost del servei dels municipis que han optat per la gestió indirecta és, en general, superior al dels municipis que han optat per la gestió directa». Una mostra evident és que el 44% de la tarifa de l’aigua a l’AMB representa els costos associats estrictament a la gestió del servei, mentre que el 56% restant inclou una sèrie de costos que podrien estalviar-se si la gestió fos pública, com ara benefici empresarial, la publicitat o els costos d’accedir al coneixement d’Agbar.
Així, doncs, les autores plantegen que per fer front a aquest model cal recuperar el control i la presa de decisions estratègiques de l’aigua, és a dir, avançar cap a un model públic-comunitari de l’aigua. Dins del context català, en què bona part de la gestió de l’aigua resideix en mans de la multinacional Agbar, la reapropiació ciutadana de la gestió dels béns hídrics es planteja com una revolució a gran escala que posa en qüestió un model de privatització que afecta greument el benestar de les persones.
Aigua per a què i per a qui?
Tal com es reclama a l’estudi, el canvi de model no es pot basar en un sistema de seguretat hídrica que repeteixi estructures que busquin cobrir la demanda segons el benefici econòmic. Però l’enfocament institucional actual, alineat amb el paradigma del desenvolupament sostenible, se centra a promoure solucions tecnològiques i canvis conductuals en els patrons de consum de les persones, i utilitza l’escassetat per justificar polítiques urbanístiques i de desenvolupament expansives que, alhora, han implicat un augment de la demanda. En aquesta línia, Míriam Planas i Dante Maschio, membres d’Aigua és Vida i Enginyeria sense Fronteres, denuncien que «és un contrasentit voler fer front als reptes de l’emergència climàtica des del sector privat i la lògica del mercat». Segons les activistes, «el sector privat mai no posarà al centre de les seves actuacions el sosteniment de la vida, sinó que el seu objectiu serà l’optimització dels beneficis, per la qual cosa no s’adoptaran solucions radicals davant de l’emergència climàtica, sinó aquelles que resultin rendibles».
Per contra, l’estudi apunta cap a una lluita sustentada en un canvi de model valent, que tendeixi cap a la sobirania hídrica, que entengui l’aigua com un bé comú adaptat a l’ecosistema i en prioritzi els usos per a la vida. Destaquen que és important no desviar el focus d’atenció posant com a excusa una falsa escassetat de fonts d’aigua o els impactes del canvi climàtic, que només potencien la destrossa. Cal assenyalar el model depredador de creixement que privatitza els recursos del territori, també a l’AMB, i els distribueix inequitativament. Així, un mínim vital que garanteixi l’accés a l’aigua sembla una utopia impossible de fer real, però les autores en reivindiquen la factibilitat.
La bona notícia és que hi ha una consciència ciutadana sòlida sobre la importància de la gestió pública de l’aigua, amb més d’un 80% de la població advocant per aquest model. A més, ja s’estan aplicant algunes eines innovadores que representen un pas crucial en aquesta línia com són els observatoris ciutadans de l’aigua, entre els quals destaca l’Observatori de l’Aigua de Terrassa (OAT). També és especialment rellevant que processos de remunicipalització de l’aigua s’hagin instaurat en grans capitals mundials, entre elles París i Berlín. Aquí tenim exemples propers, com és el cas de Terrassa o les Fonts, entre els 22 municipis catalans que han triomfat en aquesta lluita.
Des d’Aigua es Vida, Ecologistes en Acció i ISF defensen sistemes no sols públics, sinó també comunitaris, que permetin la gestió a nivell de barris o comunitats. «Davant una situació d’emergència climàtica en què l’aigua serà fonamental, que la ciutadania no pugui tenir un control sobre aquest bé natural essencial per viure, és perillós (…) Les comunitats són essencials en la gestió d’un bé essencial per a la vida», declara Quim Pérez, d’Ecologistes en Acció i Aigua és Vida.
Una perspectiva de justícia global
L’estudi no perd la interseccionalitat en concloure amb una reflexió en què la crisi climàtica i la privatització de l’aigua tenen conseqüències més enllà de l’AMB. Agbar i les seves filials tenen el monopoli de l’aigua a països com Xile, Colòmbia o Mèxic i, en aquest sentit, l’estudi recorda com la lluita contra el canvi climàtic és sobretot una qüestió de justícia global. La reapropiació de la gestió de l’aigua en l’àmbit comunitari ha de ser una lluita amb efectes en l’àmbit mundial. L’informe conclou que «cal enfortir les capacitats dels pobles i les societats més vulnerables i amb menys recursos a través dels esforços que hem de fer les societats occidentals, que som les que més hem contribuït històricament a la crisi climàtica».
Catalunya Plural, 2024 
