Carla Simón devia caure de petita en la marmita del druida amic d’Astèrix i Obèlix, Panoràmix. Només així, banyada en aquell fictici beuratge màgic, s’entén la força dels seus metratges. Naturalitat, autenticitat, transparència, sensibilitat… per descriure la fortalesa de les seves propostes.
Deia Oscar Wilde que “ser natural és la més difícil de les poses”, i l’obra de la Carla desborda una naturalitat autèntica, gens imposada, que enganxa. Aquesta virtut sembla ser la clau d’un èxit que dimecres li va valer alçar-se amb un dels trofeus més preuats de la cinematografia europea, l’Ós d’Or del Festival Internacional de Berlín.
Un reconeixement precoç, assolit amb la seva segona pel·lícula, Alcarràs. Una cinta en català que gira al voltant d’una família lleidatana d’agricultors de préssecs -la seva. L’idil·li amb la capital alemanya arrenca fa cinc anys, quan la Berlinale ja es va rendir a la creativitat de la cineasta catalana atorgant-li el premi a la millor òpera prima amb Estiu 1993. Amb aquestes dues obres, i abans amb un grapat més de curtmetratges, la Carla, discretament, s’ha fet un lloc en el panorama cinematogràfic internacional. De 36 anys, es va graduar en Comunicació Audiovisual per la Universitat Autònoma de Barcelona el 2009. Es va especialitzar en guió i direcció a la Universitat de Califòrnia i a la London Film School, i fins ara.
Després de rebre el reconeixement d’un jurat presidit per M. Night Shyamalan -director de El sisè sentit-, en aquell lapse de glòria en què el món para les orelles, a la Carla se li acumulaven les reivindicacions. A Alcarràs es parla català, la llengua dels protagonistes -que cap d’ells és actor professional-. “Amb Estiu 1993 vaig sentir que hi havia gent que descobria l’existència del català gràcies a la pel·lícula i espero que això torni a passar ara, que gràcies a Alcarràs molta gent descobreixi la llengua”, diu.
Més reivindicacions, Alcarràs està dirigida per una dona, la Carla, que després de rebre el premi, deia: “Les dones som la meitat del món i hem de poder explicar la meitat de les històries”. Més, Alcarràs és una pel·lícula d’autor, sovint la ventafocs del cinema. La Carla espera que el premi serveixi almenys d’empenta pel sector, i es millorin els pressupostos del cinema d’autor i que aquest “pugui arribar més lluny”.
Alcarràs també ha esdevingut una reivindicació majúscula a la pagesia. Com deia el filòsof, “la primera i més respectable de les arts és l’agricultura”. De tant en tant, cal recordar-ho, entendre la duresa del treball que es fa al camp, adonar-se del que costa dur la fruita al plat. La pel·lícula ho conta, i homenatja aquesta feina. Deia la Carla, “l’agricultura sempre sobreviurà, el que està en perill d’extinció és el model d’agricultura familiar”.
La pel·lícula va d’això, d’un drama rural sobre la desaparició de les activitats agrícoles, que gira al voltant de la intenció d’instal·lar plaques solars en una parcel·la agrícola dedicada fins ara al cultiu del presseguer. Un drama amb la família Solé com a protagonista, però que serveix per a tantes famílies que al llarg del món viuen i pateixen aquesta lluita. La directora dedicava el film a totes les “petites famílies d’agricultors que treballen la terra cada dia per tal que les fruites puguin arribar als nostres plats”.
Alcarràs ve d’Estiu 1993, una proposta també molt aplaudida arreu. En aquest cas, es narra la infància de la mateixa directora, la Carla, que, després de la mort a causa de la Sida dels pares i amb només sis anys, abandona Barcelona i s’instal·la a viure al camp amb l’oncle i la seva família. Parla de com s’afronta el primer estiu amb la nova família i l’entorn rural, de com s’adapten tots plegats a les noves circumstàncies.
L’Alfredo, a Cinema Paraiso, deia que “la vida no és com a les pel·lícules, és molt més difícil”. L’habilitat de la Carla Simón ha estat i és saber retratar les dificultats de la vida real i fer-les pel·lícules, sense perdre en el camí ni un bocí d’autenticitat, amb carretades de sensibilitat, i amb la frescor dels préssecs.
Catalunya Plural, 2024 
