Cadascú té les seves obsessions, i no s’han de confondre amb mitomanies. En tenir la visió del passejant, el meu camp no és pas el de l’arquitectura. Em manquen coneixements, però com l’experiència i la curiositat van plegades, de mica en mica els peus tenen una sèrie de referències edilícies a l’espai barceloní.
La infantil, gairebé inevitable, és la d’Enric Sagnier, per acumulació, d’aquí la frase en cas de dubte digui Sagnier, qui pel seu eclecticisme te’l trobes fins a la sopa, com bé mostra la seva pàgina web oficial i el localitzador d’immobles gairebé carrer a carrer.
Un altre seria Josep Goday, en especial per les seves escoles a diversos períodes, sense oblidar l’edifici de Correus, només per assenyalar els seus emblemes. Després hi hauria alguns noms menys fascinants, si bé omnipresents, com Antoni Rovira o Pere Falqués. Emmarcaria a una altra categoria a Francesc Daniel Molina, fonamental al decenni previ a enderrocar les muralles.
Ramon Puig Gairalt també balla en aquesta passarel·la, i a les meves caminades es distingeix per un detall transcendent. Si ensumo una obra seva a la rodalia acostumo a apropar-m’hi per a mirar-la i, després, fotografiar-la. Ambdues coses poden succeir a la vegada per la interiorització de certs indrets.
Avui m’ha passat a una casa seva al 134 de Roger de Flor, de color turquesa, amb aquells relleus en requadres sobre la llinda de la porta. La finca té un estil entre Art Déco i Noucentista, però no tan sols això. Un xic més amunt dels frisos llueix la firma, en clarobscur per la lluminositat de la jornada, de Puig Gairalt, Ramon.
Repeteixo el seu nom perquè en aquest transport per les Barcelones em trasllado a la via Laietana. Al seu número 6 veiem l’Edifici C.E.S.E., també amb relleus i coincidència a la cronologia per acabar-se el 1928, com el de Roger de Flor. Tot encaixa, fins a Puig Gairalt, aquí Antoni, amb llegat de valor a la fàbrica Myrurgia, a un no res de la Sagrada Família.
L’estil del seu germà Ramon mai em deixa indiferent perquè irradia. Com és comprensible, el seu periple vienès degué contagiar-lo de la revolució d’Adolf Loos amb l’ornament com a delicte, l’ofensa de l’emperador per la puresa de la sastreria just enfront del Hoffburg i el rebuig de Puig Gairalt als postulats modernistes. A L’Hospitalet de Llobregat, els seus inicis denoten una influència d’aquesta estètica austríaca. L’evolució el conduirà just als anys de la casa Sabadell a l’adopció d’un llenguatge encara no definit, amb voluntat heterodoxa abraçant-se, sense gaire empenta, al Noucentisme oficial, potser burlant-se dels seus clients tot aportant minúcies extraordinàries, l’originalitat contraposada al rocós de qualsevol empresari petit burgès, com Delfí Sabadell Serra.
La seva casa, per sort encara allunyada del mercat del postureig turístic, és un dels màxims exponents de l’arquitectura de ressaca, escassa per no tenir fitxa a l’abecedari. Si rasquéssim, trobaríem. La casa Planells de Jujol seria una candidata amb molts números per a encapçalar les apostes. La meva associació amb aquesta ressaca rebel, mescla d’acord monetari i seducció de l’artista, sol acudir a Meridiana amb A Corunya i a la casa Francesc Coll, d’Eduard Ferrés, un altre iconoclasta a Calàbria amb Gran Via.
En ambdós casos i cases potser existeix un embrió per a la futura fortuna d’un art Déco a la catalana. No transigien amb el Modernisme, plegant-se amb les tribunes als designis de qui pagava. El desafiament era la totalitat, i a la nostra protagonista la triple façana era un caramel per a Puig Gairalt, i si Delfí Sabadell insistia en cursileria de Niu Catala, amb aroma a picadero aïllat com abans ho fou el Mas Casanovas, doncs li donaríem símbols de la terra, això sí, amb atreviment al cromatisme i la seva trilogia de blanc suprem, roig i blau, més flamants i valents per ubicar-se a la vora del tren, distants de tot, amb moltes parcel·les verges als alentorns.
Els anys, així ho evidencia la via Laietana, donaren un viratge amb les seves façanes centrals cantoneres. Al centre i a determinats barris ja exhibeixen una verticalitat preciosa pel seu punt de fuga i molt subtil en el seu acotar com seria cert model urbà, amb més alçada i menys horitzontalitat, a punt d’esdevenir un vestigi del passat i ara un tret a defendre.
Puig Gairalt a la Laietana té una peça al número 12, amb una coronació molt aquí em veieu des de l’anhel de ser inimitable. Als anys següents, quan finalment es poleixi i aconsegueixi les seves ambicions, crearà o estretors alçant-se, com a l’avinguda Gaudí, o simulacres de transatlàntica cantoners a barriades urbanitzant-se a la velocitat del so, com al Poble-Sec, Pere IV o el seu Flatiron, Sants amb la Bordeta, el celebèrrim gratacel de Collblanc o la casa Pidelaserra del carrer Balmes, en plena expansió durant aquella vertiginosa dècada.
Des d’aquesta perspectiva, la casa Sabadell és una avantsala, cenyida al seu context geogràfic i al de la illa, on ella i Gambús són alfa i omega, cruïlles oposades amb punts de mira i disseny similar, com si fossin puntes de llança de l’illa de cases. La metamorfosi envers els blocs de pisos més alts succeirà a la fi dels anys vint, amb el precedent de la casa del Guix del carrer del Clot, amb rèpliques menys arquetípiques a la Meridiana, còmplice de l’imperialisme de l’Eixample.
A un mapa de 1931 València encara no s’ha menjat Bofarull. No obstant, els documents de l’arxiu municipal van plens d’una ampliació de València cap a 1932, més o menys a l’uníson de la casa Ramon Serra, gairebé a la cruïlla de València, redundant durant aquest paràgraf, amb la Meridiana. És un Puig Gairalt menor, i tant de bo localitzés fotos de quan s’erigí l’immoble, amb tot potes amunt i el gegant corb com un alienígena entre els vells torrents, els molins, les bastides i la resistència d’un univers a ser devorat per un altre de tiralínies. Si l’empréssim per a traçar una recta, a una punta la casa Sabadell resumiria com en aquell 1914-1918 de la seva façana s’amaga una concepció de l’entorn de la Meridiana i fins i tot la hipòtesi d’un hotelet molt de la ceba, molt de riure per trobar-se cara a cara amb la fàbrica de Delfí Sabadell, però mira, en aquelles hectàrees mig eixorques tot quedava en família, eren pocs, no sé si sempre ben avinguts i partícips d’un parèntesi de la perpètua refundació de la Meridiana, encara sense el seu destí d’autopista urbana i nucli de densitat poblacional.
Aquesta ja és diàfana, des dels tentacles de l’Eixample, a la casa Ramon Serra. No han passat ni quinze anys. Aquestes antípodes condensen l’esperit d’una era i són perles de Ramon Puig Gairalt, excels el respecte d’allà on edificava, comprenent-lo, i tan particular com per a escampar la seva empremta, sedimentada i a reivindicar.
Catalunya Plural, 2024 
