La brutal invasió militar russa d’Ucraïna només es pot qualificar com una agressió imperialista absolutament injustificada i indefensable. L’extrema dreta europea partidària de Putin roman en silenci, igual que certa esquerra radical anacrònica i més enllà es troben a faltar grans manifestacions pacifistes a tot Europa davant d’aquesta barbàrie.
Putin ha simulat que buscava una solució diplomàtica, quan la seva decisió intervencionista estava presa des de feia temps, i ni tan sols s’ha pres la molèstia de cercar falsos pretextos per envair. Per exemple, suposades provocacions de l’Exèrcit ucraïnès. Com que és enorme la desproporció militar entre Rússia i Ucraïna, el desenllaç bèl·lic està pràcticament sentenciat a favor de Putin, però els problemes no deixaran d’agreujar-se a continuació. Els Estats Units d’Amèrica (EUA) tenen una experiència amarga d’ocupacions que s’acaben convertint en un malson: l’Afganistan i l’Iraq.
A Europa, mai no es va creure que Putin llancés una operació de tal envergadura i, com a molt, es va comptar amb la simple ocupació de tot el Donbàs. Per contra, Biden no va parar d’advertir sobre el risc imminent d’una invasió completa i els fets li han donat la raó. Putin juga amb avantatge perquè sap que l’OTAN no intervindrà militarment directament. En primer lloc, perquè Ucraïna no forma part de l’Aliança, i , segon, perquè Rússia és una temible potència nuclear.
Per descomptat, tota la retòrica de Putin és insostenible: al seu parer, Ucraïna no existiria com a nació ja que hauria estat una simple concessió soviètica i històricament sempre hauria format part de la Gran Rússia. No cal dir que l’excusa de defensar “compatriotes” (els russòfons del Donbàs) suposadament amenaçats ni més ni menys que de “genocidi” pels “feixistes” de Kíev no resisteix la menor anàlisi. D’entrada, l’Exèrcit ucraïnès no va fer cap pas per reconquerir les regions rebels del Donbàs. Haver-ho intentat fa uns dies, amb presència de gairebé 200.000 soldats russos a les seves fronteres, hauria estat suïcida.
Han de quedar clares algunes coses: 1) gairebé tothom (menys el President ucraïnès Zelenski) sap que Ucraïna no entrarà a l’OTAN i 2) una Ucraïna genuïnament democràtica (amb moltes dificultats semblava obrir-se camí) hauria estat un molt molest contrapès per a la Rússia de Putin. En el fons s’ha dirimit un conflicte de poder geoestratègic, ja que Putin sabia que amb l’ocupació de Crimea i el suport als rebels del Donbàs era impossible que Ucraïna ingressés a l’OTAN. Ara Putin ha deixat meridianament clar que Ucraïna és el seu “pati del darrere” en què acabarà imposant a un govern titella que acceptarà el mapa que Rússia vulgui deixar en aquest país després de les operacions militars.
Davant de tota aquesta brutalitat, la UE i els EUA han d’aplicar com més aviat millor les sancions econòmiques i financeres més severes mai abans vistes, ja que, encara que Putin pugui comptar amb la Xina, li infringiran un sever perjudici. A continuació, la UE podria recomanar als seus Estats membres que trenquin relacions diplomàtiques amb Rússia i, de passada, s’hauria de dotar de nous mecanismes supranacionals més efectius per tenir un pes polític mundial més gran com a tal.
Per part seva, l’OTAN incrementarà les seves tropes als països membres pròxims a Rússia i proporcionarà mitjans militars a Ucraïna, llevat que aquest país col·lapsi en molt poc temps. En tot cas, Putin ha aconseguit donar una nova raó de ser a l’OTAN i aquesta tindrà molta més presència a la zona, dos fets amb què segurament no comptava. La seva compensació, malgrat l’alt preu que pagarà, serà convertir Ucraïna en un protectorat.
En tot cas, la impotència occidental davant d’aquesta inqualificable agressió té un cost afegit: pot animar la Xina a envair Taiwan, un cop constatat que els EUA no intervindran militarment de manera directa. La Xina ja va aprendre molt de la caiguda de la Unió Soviètica per no repetir els errors de Gorbatxov i ara està esperant veure el desenllaç d’aquesta desgraciada i condemnable guerra per operar en conseqüència. Pèssims temps per a l’estabilitat i la pau mundials.
Catalunya Plural, 2024 
