Els que vam ser corresponsals a la Unió Soviètica i després a Rússia, recordem que en desaparèixer l’URSS, es va perdre l’oportunitat històrica de construir un mon millor. I per demencial i tràgic que sigui l’actual atac de Rússia a Ucraïna, no oblidem que els Estats Units i Europa tenen la seva part de culpa en que les coses hagin anat tan malament en les relacions amb Rússia.
L’Occident capitalista va guanyar la guerra freda, però no es va preparar pel nou ordre mundial que s’havia de crear. Tant per part dels Estats Units com de la Unió Europea, es van cometre errors fatals que han generat una espiral de tensió amb Rússia que ha contribuït als problemes actuals.
El 1991, els que informàvem des de la Unió Soviètica vam quedar sorpresos per la rapidesa en que es va desfer el país. Però no solament vam veure com desapareixia la URSS, també vam ser testimonis del final de l’ordre mundial que s’havia creat després de la Segona Gran Guerra: un ordre basat en dues superpotències, Estats Units i l’URSS, que tenien cadascuna la seva zona d’influència.
Els acords de cooperació i Seguretat d’Hèlsinki de 1971 i 1975 van establir que la zona d’influència de cada superpotència seria inamovible. Però el 1989 hi ha la primera ruptura d’aquests acords quan el llavors màxim dirigent de la URSS, Mikhaïl Gorbatxov, va acceptar que caigués el mur de Berlin i que Alemanya es reunifiqués.
Poc després, vam saber que a canvi d’aquell gest, tant el ministre d’Afers Estrangers alemany com el secretari d’Estat nord-americà van prometre a Gorbatxov que l’OTAN no s’expandiria cap a l’Est. De fet, en aquell moment, ni els Estats Units ni Alemanya creien que fos intel·ligent estendre l’OTAN cap a la zona oriental. Ni tan sols tenien clar que serien capaços de defensar aquells països.
Però com hem vist, Occident no ha complert les promeses fetes a Gorbatxov, un líder que va proposar resoldre els problemes mundials i reduir l’arsenal armamentista nuclear a base de diàleg i cooperació internacional.
Després de la desaparició de l’URSS i la consolidació de Rússia com el seu hereu, els països occidentals, liderats per Estats Units, no van reflexionar sobre quin nou ordre mundial s’havia d’establir ni van pensar com havien de ser les relacions amb Rússia després de la guerra freda que havien guanyat.
Els dirigents europeus i americans van ignorar que la situació havia canviat, ja que a Rússia hi regnava el capitalisme salvatge, après d’especialistes nord-americans de tota mena, que vam veure desembarcar a Moscou per organitzar la nova vida política i econòmica dels russos.
Va ser el moment en què s’esvaeix l ‘anomenat perill comunista, quan primer l’URSS i després Rússia, s’obren a Occident i els països de l’est queden lliures de la mà de ferro que els oprimia.
Ex diputats russos ens explicaven que després de l’ensulsiada de l’ URSS, Rússia es plantejava entrar a les institucions occidentals com el Consell d’Europa, el Banc Mundial, àdhuc l’ OTAN. Rússia hauria volgut ser una aliada en un nou ordre mundial i va fer gestos en aquest sentit.
Ja no hi havia guerra freda, però el president nord-americà George Bush va actuar com si encara n’hi hagués i va tornar als antics hàbits i a la militarització. No havien passat ni deu anys del mandat de Gorbatxov i es va decidir estendre l’OTAN als països que havien estat sota la influència soviètica. També van entrar a la Unió Europea… Va ser una humiliació per Rússia, posar-se en el seu territori d’influència.
Ara alguns especialistes i diplomàtics europeus que van viure aquell moment, coincideixen en què la política occidental d’extensió cap a l’est va ser un error. Es pensa que s’hauria d’haver celebrat una conferència internacional per definir un nou ordre mundial, en el que Rússia també hi hagués tingut un paper.
La història ens ensenya, i ara ho tornem a veure a Ucraïna, que si el perdedor d’una guerra surt malparat dels acords post bèl·lics, representa una amenaça per la pau posterior. Després de la desintegració de l’URSS, Rússia va heretar les institucions i les armes nuclears soviètiques però no se la va tractar d’acord amb el seu poder. No se li va reconèixer un paper internacional i mai es van respectar els acords establerts.
Tal com reconeixien anys després experts russos i nord-americans parlant amb un grup de periodistes a Barcelona, si els Estats units i la Unió Europea haguessin mostrat empatia envers Rússia i tingut en compte la seva situació de perdedora d’un imperi, les coses avui serien diferents.
Catalunya Plural, 2024 
