El catedràtic de Política econòmica a la Universitat de Barcelona Anton Costas presideix el Consell Econòmic i Social i és conseller d’Estat. Va presidir el Cercle d’Economia de Catalunya. Ha combinat la docència amb la publicació de nombrosos llibres i articles en què sol manifestar la seva voluntat d’utilitzar l’economia per impulsar el progrés de les societats. També ho fa al seu darrer llibre –“Laberintos de prosperidad” (Galaxia Gutenberg), escrit conjuntament amb l’economista Xosé Carlos Arias-, que proposa teixir un nou contracte social per una economia digital, verda i inclusiva. És realista. A la seva edat, diu, que la vida li ha ensenyat que l’excés d’expectatives genera frustracions.
Quines expectatives podem tenir d’un futur econòmicament i socialment més just que no ens acabi causant frustració? Què podem demanar al futur, sent realistes?
Una de les qüestions que hem de debatre és què significa el terme ‘progrés’ i, en particular, el terme ‘progrés social’ en l’inici del segle XX. Durant les tres dècades que van seguir a la Segona Guerra Mundial, progrés econòmic, progrés social i progrés polític van anar de la mà, els anomenats ‘30 gloriosos’. A partir dels anys vuitanta, el capitalisme va canviar de pell, que és el títol d’un llibre anterior comú amb Xosé Carlos Arias, i vam començar a veure amb retard que el creixement ja no significava progrés social i, una mica després, aquesta falta de progrés social va portar aquests fangs, aquest inici de barbàrie política a què estem assistint. Si volem civilitzar el capitalisme per reconciliar-lo de nou amb el progrés social i la democràcia, hem de tornar a recuperar la prosperitat per a tots. Al nostre parer, prosperitat avui significa millors llocs de treball per a més persones a més llocs dels nostres països perquè associem progrés social a l’ocupació més que a la redistribució. És possible i no hauria de portar un altre cop a la frustració a què sí que van portar aquelles expectatives dels anys vuitanta, noranta, cent, quan en plena deslocalització industrial, en plena reconversió i en plena hiperglobalització financera i comercial, es va dir a la gent que tot això portaria expectatives de millora. No va ser així i la frustració amb aquesta promesa d’expectatives de millora explica bona part del malestar, del ressentiment social, gairebé diria de la ràbia que avui veiem a les nostres societats; ràbia que explica també força el suport que estem veient a partits d’extrema dreta i a dirigents polítics autoritaris que no crec que totes les persones que estan donant suport electoral a aquest tipus d’opcions d’extrema dreta s’hagin tornat ells mateixos d’extrema dreta o prefeixistes. S’explica millor aquest suport electoral als partits radicals d’extrema dreta a través d’aquesta frustració de les expectatives de millora, de les oportunitats de millora que s’han produït durant les tres, quatre darreres dècades.
“Laberintos de prosperidad”, el títol del llibre, vol fer entendre que la prosperitat és possible però que assolir-la és molt complicat?
La tesi és que cal recuperar la prosperitat per a tothom. Sinó, seguirem tenint unes societats molt convulses. Alhora, la idea de laberints és que les sortides no són fàcils. Identifiquem quatre sortides possibles d’aquest laberint però no totes es concilien bé amb el futur. Aquesta és l’experiència dels anys vint i trenta, on el feixisme, el nacionalisme extrem va oferir sortides a una societat que a principis de segle era molt desigualitària, amb elevats nivells de desocupació i amb molta frustració. El feixisme en general i el nazisme en particular van oferir sortides a aquell laberint, però hem vist que aquelles sortides es van conciliar molt malament amb el futur. El raonament avui és similar, no igual però creiem que hi ha sortides a aquest laberint que, tanmateix, a mitjà o llarg termini són perilloses. A Amèrica, continuar amb el mateix, que és una mica la idea del neoliberalisme encara molt dominant, més del mateix seria al nostre parer una sortida falsa a aquest laberint. L’America first, que ha vingut a posar de moda la política comercial i nacionalista de Trump, també és una sortida falsa. En un sentit diferent, la idea que la desigualtat i la manca d’expectatives es puguin resoldre a través d’una redistribució massiva, com proposa una certa esquerra radical, tampoc no és una bona sortida. Si la nostra hipòtesi que els problemes de desigualtat i manca d’expectatives vénen de la manca de bones feines és certa, la solució no podria ser una redistribució massiva, una renda bàsica universal, perquè no resoldria el problema de l’ocupació. Quarta sortida: la sortida al laberint ha de venir d’una combinació d’una economia dinàmica, vibrant, però que reparteixi bé la riquesa que creï, i una economia que sàpiga donar més capacitats i habilitats a les persones per buscar bones feines. Basem la nostra sortida al laberint en allò que en la terminologia dels economistes anomenem polítiques que actuïn contra la desigualtat en l’etapa de distribució de l’excedent empresarial i en l’etapa de predistribució; és a dir, de donar capacitats a les persones, en particular als joves, perquè puguin trobar millors feines.
La sortida al laberint ha de venir d’una economia que reparteixi bé la riquesa que crea i que doni més capacitats a les persones per buscar bones ocupacions
Parla de capitalisme compassiu
De vegades parlem de civilitzar el capitalisme, en el sentit que sigui capaç de fer veritat allò que és la seva gran promesa, que és la de donar oportunitats a tots, especialment a aquells que més ho necessiten. Aquest és el fonament moral del capitalisme. Si trenca aquesta promesa, el sistema ha de passar llavors a defensar opcions feixistes, com ho va fer els anys trenta.
Al llibre diuen que la societat ha de basar-se en tres potes: Estat, mercat i comunitat. A què es refereixen en introduir la comunitat al nou contracte social que proposen?
Hi ha un llibre que va publicar fa uns mesos un economista prestigiós de la Universitat de Chicago, Raghuram Rajan, que a més va ser president del Banc Central de l’Índia, d’orientació liberal, que es diu “El tercer pilar”. Des de la seva perspectiva més liberal explica el suport a Donald Trump el 2016 com la conseqüència de la reacció de moltes comunitats, petites i mitjanes ciutats i territoris dels Estats Units que havien estat pròsperes els anys cinquanta, seixanta i setanta però que el procés de desindustrialització i reconversió -pensem en Detroit- i la sortida de llocs de treball cap a Àsia, especialment cap a la Xina, les va empobrir. En el cas d’Espanya és molt evident. En termes cinematogràfics està molt ben recollit a la pel·lícula “Els dilluns al sol”, que transcorre a Vigo. És una bona manifestació cinematogràfica del que passa en una ciutat mitjana com Vigo quan el procés de desindustrialització dels anys seixanta, setanta produeix una pèrdua de prosperitat i una percepció de manca d’expectatives de futur. A això em refereixo quan parlem de la tercera pota de la prosperitat. Els anys setanta, vuitanta, noranta van focalitzar molt la recerca de la prosperitat al mercat oblidant en gran part el paper del propi Estat. La crisi del 2008 amb l’austeritat va ser un exemple evident. La prosperitat dels països és com un tamboret amb tres potes, que són: el mercat, totes aquelles relacions que fem de forma privada a l’hora de consumir, invertir i estalviar, aquelles activitats que desenvolupa l’Estat però també la prosperitat de tot el territori. Els economistes acostumem a analitzar les transformacions econòmiques, el pas d’una societat agrària a una industrial o d’una societat industrial a una digital, a través del resultat global, total, que tenen aquestes transformacions en allò que anomenem el benestar social agregat. Si puc demostrar que passant d’una societat a una altra hi ha una millora del total del benestar per al conjunt de la societat defensem aquesta transformació, però ens oblidem del que passa a la transició, enmig d’aquesta transformació. Ens oblidem del fet que aquest tipus de processos tenen impactes molt negatius en sectors o segments concrets de la població i ho fem perquè considerem que el benestar total agregat ha augmentat. Si alguns es veuen perjudicats o deixats a la cuneta, què se li farà! En el cas de Catalunya si ens preocupéssim de tots els processos de desindustrialització dels anys seixanta i setanta que van afectar ciutats mitjanes pròsperes que van perdre part de la seva prosperitat potser entendríem una mica millor el que ha passat aquí.
Hem viscut dues crisis en els darrers 14 anys. La financera del 2008 i la sanitària del 2020. La resposta política i econòmica ha estat molt diferent davant de les dues. Hem après que les polítiques d’austeritat són les pitjors davant de les crisis financeres?
Hi ha una gran diferència en com abordem la recessió del 2007-2008 i la recessió pandèmica del 2020. És molt il·lustratiu. Dues dades. En el cas d’Espanya, la recessió del 2008 va durar cinc anys, va provocar una destrucció d’ocupació i teixit empresarial massiva. La recessió del 2020 pràcticament no va durar ni dotze mesos. La destrucció d’ocupació va ser molt menor, encara que la caiguda de l’activitat va ser important i la recuperació de l’ocupació, no dic dels salaris, també ha estat molt ràpida. Una diferència enorme. Sense dir-ho expressament, els responsables de les polítiques econòmiques dels nostres països, a Europa, als Estats Units, a Austràlia,… alguna cosa van aprendre de com es va gestionar la recessió del 2008 encara que no ho han expressat, no ho han reconegut públicament. L’austeritat va ser una barbaritat des del punt de vista macroeconòmic. L’economia és com un avió que té dos grans motors a les ales i un de més petit a la cua. Quan els dos motors de les ales –el motor del sector privat, amb el consum de les famílies i la inversió de les empreses, i el motor del sector públic, amb el consum públic, les escoles, la sanitat i la inversió pública– funcionen a ple rendiment l’avió va a la velocitat i l’alçada de vol. Quan falla, com va passar el 2007-2008, es gripa el motor del sector privat, l’avió posa el morro cap avall, una recessió, va en caiguda lliure. No cal haver estudiat un màster d’Economia per saber que si pilotes l’avió tens dues opcions: donar més potència al motor que està bé, el del sector públic, o, en canvi, apagar el motor del sector públic per la por de consumir més combustible, el dèficit i el deute. Si apagues aquest motor, què passa?
Que te la fots
Te la fots. Cinc anys ficats al fons del pou. Què vam fer ara amb els fons? Vam donar la màxima potència al motor del sector públic perquè pogués sostenir l’avió. És una gran lliçó de macroeconomia de la que sorprenentment es van oblidar el 2008
Si més no, això ho hem après
Clarament. No sé quant durarà l’aprenentatge però sens dubte ho hem après i això explica que aquesta crisi no hagi provocat el marasme social, el marasme empresarial i el marasme gairebé diria polític que va provocar la crisi del 2008. Polític perquè és a partir del 2008 quan comença a augmentar el suport electoral als partits d’extrema dreta. Ja eren allà amb anterioritat però la seva representativitat electoral era mínima. Per què a partir del 2008? Han canviat les circumstàncies culturals? No em sembla una bona explicació. Va ser aquell marasme social, aquell ressentiment social contra una manera de gestionar la crisi que posava els diners en el rescat dels bancs i en altres coses oblidant la gent que s’estava enfonsant, desplomant al precipici.
No sé quant durarà l’aprenentatge, però hem après a no repetir la barbaritat de l’austeritat del 2008
Si es fan les coses malament al terreny econòmic i en la resposta a les crisis que vivim, corre perill la democràcia? Vostè ha dit que confia que resisteixi les pressions que pateix però que no té clar si és un pronòstic o un desig
El llibre el vam començar a escriure a partir del març del 2020 quan encara la Unió Europea no havia decidit, que va ser el juliol, aprovar els fons Next Generation. En aquell moment, el meu temor és que era més un desig que no pas un pronòstic. La veritat és que per a mi va ser una sorpresa molt satisfactòria veure com, per primera vegada, la Unió Europea responia com un estat federal, posant en marxa uns programes de despesa fiscal extraordinària per, per una banda resistir, per una altra recuperar-te i per una altra reinventar-te . És el que en un article vaig anomenar l’estratègia de les tres R. El capitalisme és maníac depressiu, té fases d’eufòria i fases de depressió. De la mateixa manera que els metges saben regular una mica el cicle bipolar de les persones, els economistes sabem com es pot regular el cicle maníac depressiu del capitalisme. Abans del juliol no tenia clar que la Unió Europea hagués après del que es va fer el 2008-2010. Quan apareixen els fons i la idea de finançar aquest programa d’expansió fiscal per primera vegada amb deute europeu vaig canviar des del temor que era un desig al diagnòstic que era un pronòstic que podíem estar intentant afrontar aquesta recessió i aquesta transformació que tenim davant d’una forma diferent.
En una entrevista recent deia que a classe ensenyava que eficiència i equitat no anaven de la mà però que ara pensa que sí. S’enfadaran els seus exalumnes
Probablement, com jo mateix em vaig enfadar. Un gran economista molt preocupat per la desigualtat, Arthur Okun, amb les dades de molts països que va poder fer servir i amb la metodologia feble dels anys setanta del segle passat, es va preguntar quina relació hi havia entre equitat o justícia social i eficiència econòmica. El que és dramàtic per al mateix Okun, que defensava la necessitat de polítiques de reducció de la desigualtat, és que les dades estadístiques mostraven una relació inversa entre justícia social i eficiència. És a dir, que un augment de la justícia social en un país produïa una pèrdua d’eficiència de l’economia; creixia menys. És el que anomenem el trade off, el dilema d’Okun. Un dilema terrible que jo vaig haver d’estudiar-la a la Facultat i encara que et partia l’ànima les dades eren molt clares. Okun feia servir la metàfora d’un cub foradat. Deia: d’acord, la relació és inversa però si vivim en un país on una part té molta aigua i una altra passa una set tremenda, malgrat que en traslladar aigua d’una banda a l’altra se’n perdi una mica, com en un cub foradat, cal fer aquesta transferència. L’evidència empírica que teníem és que hi havia un trade off. Això ha definit en gran part la diferència entre esquerra i dreta al llarg de les darreres dècades. L’esquerra, més procliu a augmentar la justícia social encara que això signifiqués una pèrdua d’eficiència i la dreta, els conservadors, més partidaris d’augmentar primer l’eficiència i després ja veurem com augmenta la justícia social. Ho vaig explicar també als meus alumnes. Però a partir del 2007 comencen a aparèixer una sèrie de nous estudis empírics amb més quantitat de dades, per a més països, durant períodes de temps més perllongats i amb metodologia nova, el big data, que permet treballar millor les dades. Quan tot això es posa en un gràfic, resulta que el que apareix no és una correlació inversa sinó una correlació positiva. La millora raonable de la justícia social dóna lloc a un creixement millor i més sostingut en el temps. Ho he anomenat una epifania, una revelació que no ve del Vaticà ni de cap altra institució religiosa sinó dels estudis del Fons Monetari Internacional, de l’OCDE i d’altres autors des del 2014.
La millora raonable de la justícia social dóna lloc a un creixement millor i més sostingut en el temps
La lluita contra el canvi climàtic és imprescindible i urgent però pot perjudicar l’ocupació
Si no es fa bé, sí. Aquí tornem a la idea de la comunitat. L’objectiu de contenir el canvi climàtic és un imperatiu categòric kantià civilitzatori. Si volem mantenir el tipus de civilització que tenim cal contenir aquesta modificació del clima i els seus impactes. D’això en diem descarbonització. Hem de passar d’una economia molt basada en combustibles basats en el carboni a una economia que sàpiga mantenir la prosperitat i el creixement sense emetre CO2. És possible això sense disminuir el creixement? Jo crec que sí perquè els efectes del creixement sobre el medi ambient no són una fatalitat inevitable sinó la conseqüència del tipus de tecnologies que hem fet servir per impulsar aquest creixement, tecnologies molt contaminadores. Tinc la seguretat que ja tenim i, a més, es desenvoluparan d’una forma molt ràpida un altre tipus de tecnologies que, mantenint el creixement econòmic, no tinguin aquest impacte tan dramàtic que han tingut fins ara. De la mateixa manera que a les dècades passades el procés d’innovació va ser molt intens en tecnologies molt contaminants, la capacitat d’inversió en innovacions no contaminants és molt potent i serà molt ràpida, al meu entendre. Per què el terme de decreixement no forma part del meu llenguatge? Per una raó: perquè no sóc capaç de concebre el progrés social dels col·lectius més pobres, més desheretats, sense creixement. Quina seria l’alternativa? Una gran revolució fiscal dels ingressos que els tragués riquesa als rics per passar-la als pobres? Això està molt bé sobre el paper però no conec cap procés històric que hagi funcionat així. El progrés social, la creació de les grans classes mitjanes al llarg del segle XX, ha vingut bàsicament a través del creixement. Un creixement que és veritat que ha estat molt perjudicial per al medi ambient però sóc capaç de concebre un tipus de creixement que, mantenint-lo, tingui menys impacte. Els economistes en diem externalitats. El tipus de creixement que hem tingut ha tingut una externalitat negativa molt important en termes ambientals de contaminació i de clima però no veig una raó per la qual no puguem pensar que aquest tipus d’externalitats negatives no les puguem eliminar i transformar-les en molts casos en externalitats positives .
Hi ha qui defensa que han de créixer els països pobres i decréixer els països rics
No em sembla una fórmula adequada. Això ja s’ha practicat amb la globalització en les darreres dècades. L’argument que la societat occidental ha de disminuir el seu benestar perquè millorin els països asiàtics o africans és fal·laç perquè Occident no ha deixat de créixer els darrers quaranta anys en què la Xina i l’Índia s’han incorporat i han creat classes mitjanes emergents . El que ha fet Occident és repartir molt pitjor aquest creixement, on una part, que en diem l’1% o el 0,1%, s’ha enriquit d’una manera espectacular mentre que les classes mitjanes i les treballadores han disminuït. El problema no és aquest. El problema és com distribuir millor a les economies desenvolupades la riquesa i la productivitat que s’ha creat i que es continuarà creant. No veig que es pugui exigir moralment a les classes mitjanes i a les classes treballadores occidentals que redueixin la seva prosperitat perquè les classes mitjanes i treballadores de països emergents o en desenvolupament puguin créixer. És un dilema que no és cert.
L’argument que la societat occidental ha de disminuir el seu benestar perquè millorin els països asiàtics o africans és fal·laç
Hi ha disparitat de criteris sobre l’impacte de la robotització dels processos productius. Quin és el seu?
Estem encara una mica desconcertats. Els països on hi ha hagut una acceleració més gran de la robotització en un sentit ampli de la paraula tenen molt alts nivells d’ocupació. És el cas dels Estats Units, on la robotització, l’automatització, ha avançat més i que està avui en nivells que abans dèiem de pràcticament plena ocupació. Una altra cosa són els salaris i les condicions laborals. No està clar que la robotització comportarà una destrucció massiva de llocs de treball com pronosticaven els primers estudis que es van fer fa poc més d’una dècada. Avui ja no és tan clar. Podria passar com va passar amb la industrialització. La industrialització va ser temuda, en principi, per les possibles conseqüències sobre l’ocupació però, de fet, al llarg del segle XX no va disminuir en cap cas la quantitat total d’ocupació. Sí que va canviar-ne la composició. L’agricultura va passar a tenir menys ocupació però, alhora, la manufactura i els serveis van augmentar molt més. No tinc un criteri clar. Hi ha economistes amb gran prestigi, com Daron Acemoglu, que ara diuen que en les societats on l’automatització va molt més ràpida, com els Estats Units, hi ha un excés d’automatització. Acemoglu defensa que cal regular la innovació tecnològica per dirigir-la a enfortir la productivitat i l’ocupació dels treballadors en comptes de dirigir-la a substituir ocupació. I això el porta, a més, a defensar també una mena de nou estat 3.0, un estat que ha d’assumir una nova funció important que és la regulació de la direcció de la innovació tecnològica. I això està molt vinculat al que parlàvem de la descarbonització. És un repte que tenim al davant. No en tinc una idea clara. Tot i que el 60% o el 70% de la innovació la fa el sector privat aquesta innovació opera en un marc on el sector públic té una gran influència pel que fa a determinar els paràmetres en què es mou aquesta innovació. És una qüestió oberta.
No és clar que la robotització portarà una destrucció massiva de llocs de treball
Acaben “Laberintos de la prosperidad” dient que “es tracta de civilitzar el capitalisme postpandèmic”. Qui i com ho podrà fer?
Especialment la societat. L’estat és un element civilitzador important. Els fons europeus es poden llegir com una nova percepció de la importància que tenen les polítiques estratègiques nacionals per fer front a tota la transformació digital i la descarbonització. Abans de la pandèmia hi havia com una fantasia que la globalització orientaria bé tots aquests processos. Quan parlaves abans del març del 2020 de política industrial estratègica, els teus companys de professió i molts responsables polítics et podien veure com un personatge antiquat, defensant polítiques industrials estratègiques nacionals o europees. Però avui ja no. Què són els fons New Generation, sinó una reivindicació de la necessitat de polítiques d’autonomia estratègica, que no van contra la globalització sinó que la reequilibren? Aquesta és avui una tendència clara i vol dir la reivindicació del paper de l’estat per civilitzar el capitalisme global. En segon lloc, l’altra gran força civilitzadora és la societat civil, la comunitat. Quan se surt de la segona guerra mundial, als Estats Units amb el New Deal de Roosvelt i a Anglaterra amb Churchill i el que va ser el nou estat del benestar europeu, això donava a l’estat un paper molt més fort del que tenia. No anul·lava el mercat però donava a l’estat un paper més gran que el reequilibrava. En aquell moment van sorgir veus que parlaven de la por al leviatan, la por que el creixement de l’estat al final anul·lés la llibertat dels individus. La millor expressió d’aquesta por és el llibre “Camí de servitud”, de Friedrich Hayek. Hayek,front a Keynes, alertava del risc d’impulsar un estat benefactor i regulador de l’economia que acabés sent un estat totalitari. Tenia en compte la revolució, que ja s’estava veient què significava i el mateix nazisme. Per què el presagi de Hayek que l’estat del benestar significaria un leviatan que acabaria amb la llibertat no es va complir? Perquè la societat civil va desenvolupar un activisme, a través de la premsa i altres mecanismes de control que va evitar aquesta deriva de l’estat del benestar cap a un leviatan. Avui estem enfrontats a un repte que és equilibrar bé aquestes tres potes de la democràcia i la prosperitat del país, que són: el funcionament del mercat, les relacions lliures en l’àmbit de l’economia; el paper de l’estat com a ens que ha de fixar el rumb cap al qual hem d’avançar; i una societat civil que sigui activa a l’hora de promoure la prosperitat i controlar tant la deriva del mercat com la deriva de l’estat cap al leviatan. Aquesta és una mica la meva esperança.
El futur és Europa; no Rússia o la Xina, ha dit. Pronòstic o desig?
Si agafo un llistat de dotze atributs que la major part de les persones desitgem per a la societat on vivim o volem viure: esperança de vida, jubilacions adequades, bona formació, poder anar pel carrer sense por que t’assaltin, encara que de tant en tant et toqui, la seguretat, la seguretat especialment de les dones… Si vaig agafant indicadors, i també econòmics i tecnològics, a mi em surt Europa com la zona del món amb millors indicadors de tot aquest llistat. Per això defenso que el futur del món és Europa. Quan Biden està defensant ara grans programes, que de moment no ha aconseguit aprovar, sobre el que ell anomena ‘economia de les cures’, de les cures dels nens i de les persones grans, què està fent?: apropant-se als programes europeus de benestar, d’economia, de les cures. Quan parla del programa de grans inversions públiques, què està fent?: una mena de Next Generation als Estats Units. I la Xina? La Xina pot mostrar en les darreres dècades un progrés social extraordinari, millor que el d’Occident, però té un gran problema i un gran repte que és el propi desenvolupament polític i la continuació del desenvolupament econòmic. Quan jo era estudiant de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, un catedràtic d’Hisenda pública, Trias Fargas, d’orientació liberal, veient, en aquells anys, principis dels setanta, que l’URSS tenia uns indicadors de creixement econòmic més grans que Occident ens parlava del cost de la llibertat. Volia defensar Occident. La seva idea era que encara que Occident creixia menys érem més lliures i el cost de la llibertat era una eficiència econòmica menor. Això va durar fins a l’any 1989, quan l’URSS s’enfonsa i es veu que tot el que hi havia darrere era un desastre. Avui pot tornar a passar el mateix, que alguns mirin la Xina com a exemple de progrés social i siguin més relativistes quant a la llibertat de les persones, però crec que en molt pocs anys veurem una mica el mateix que vam veure en el cas de la URSS. El futur del món en el sentit no només d’imaginari sinó de realitat a la qual hom pot aspirar pel que fa al progrés social i polític és Europa. Es parla molt de la decadència europea, però jo no la veig enlloc i, en tot cas, és la millor de les decadències en què un pot viure. En segon lloc, Europa té molt futur, no té un problema de talent. Europa té molts Gasols. El que no té és una NBA. Tenim talent, però encara no tenim una NBA en el sentit d’un gran país que no tingui fronteres per expandir les seves iniciatives. Treus una startup a Espanya però no pots operar de manera immediata a França, Alemanya o Itàlia perquè no hi ha una lliga europea de bàsquet, per dir-ho així. Aquest és el repte que té Europa. Si uneixes tots els països europeus i sumes, veus que l’estadística et surt força bé: continua sent la regió del món amb més capacitat de consum, la més oberta en termes de relacions comercials i també de moviments, de fluxos de persones. No veig la decadència d’Europa com ens diuen tantes vegades. El futur del món és Europa.
Tanquem aquesta entrevista amb l’inici de la invasió d’Ucraïna per Rússia. Influirà aquesta guerra en les previsions econòmiques que ha fet fins aquí?
Depèn del que duri la invasió, del tipus de “represàlies” occidentals contra Rússia, de les contra represàlies de Rússia contra Europa –tall del subministrament de gas i petroli, cosa al meu parer poc probable- i de les conductes imitatives que la Xina pogués emprendre sobre Taiwan. Si aquests tres tipus d’efectes són continguts, les conseqüències de la invasió russa d’Ucraïna les veig més de tipus geopolític que econòmiques.
Catalunya Plural, 2024 
