Ucraïna. I després, què? Intentem dibuixar un futur probable. Ucraïna és conquerida per Rússia, que deixa un territori devastat i arruïnat, i imposa un règim (no democràtic) amb un govern favorable a Moscou. Vladímir Putin fa molt més mal: provoca una esquerda profunda, probablement irreparable, en el sistema global de relacions entre països. Ell ha utilitzat, de forma rendible, la força de les armes convencionals, amb l’amenaça implícita de l’ús de l’arsenal nuclear. I Occident ha respost amb la força de les sancions, desconnectant Moscou del sistema econòmic global. Putin ha guanyat la seva aposta geopolítica, a canvi de perdre bona part de la influència internacional i restar pràcticament aïllat. Aquesta podria ser una primera fotografia d’un món que no serà el mateix d’abans de la guerra.
I després, què? Des d’un punt de vista diplomàtic, Putin és un marginat, un autoexclòs, un mentider compulsiu, un sociòpata i un megalòman. Ningú no se’l creurà. Biden ja no mussitarà quan parli amb ell per telèfon. Macron ja no presumirà de lideratge després de ser vexat des d’una taula quilomètrica. Olaf Scholz ja no es podrà fer el longuis. Boris Johnson perdrà el seu somriure murri. I Josep Borrell ja no donarà lliçons d’anglès sense contingut ¿Podrà recuperar Putin alguna mena de credibilitat? No. Però mentre regni, tindrà el poder de prémer el botó nuclear. Així que, d’una forma o una altra, caldrà negociar amb ell.
No se sap si les sancions assoliran els seus objectius, o simplement faran mal als ciutadans russos. És probable que això no importi massa a la majoria dels jerarques del Kremlin. I qui dia passa, any empeny. El sistema econòmic global quedarà força afeblit, sobretot si tenim en compte que encara no s’han superat els efectes de la pandèmia. I es viu sota l’amenaça d’una energia molt cara i una inflació que es dispara.
I després, que? ¿Es conformarà Putin amb Ucraïna (i Bielorússia), o voldrà més? Recuperem la geografia. I, en especial, la seva branca socialment més significativa: la geopolítica. La vam esmentar i utilitzar en un article anterior, titulat “La venjança de la geografia”. I ja vàrem aclarir que això no volia dir que tot el que succeeix en l’àmbit de les relacions internacionals estigui determinat per l’espai terrestre en el qual es desenvolupen les activitats humanes. No és exactament així. Intervenen moltes més variables. Però, segons alguns experts, la geografia condiciona, i bastant.
Examinem el mapa de Rússia. Al nord, l’Àrtic, fins ara gairebé impracticable, però amb la perspectiva (sens dubte, trista) de convertir-se en una via de navegació oberta a causa del canvi climàtic. Cap problema per al Kremlin. A l’est, Estats Units (Alaska), Japó i la immensitat del Pacífic (en el bell mig, les illes Hawaii) fins a arribar a l’Amèrica del Nord. A hores d’ara, tampoc cap problema. Al Sud, el gegant Xinès i una sèrie de països altament inestables, que cal sotmetre a vigilància permanent.
I a l’Oest? A Putin l’interessa especialment l’Oest. Allà, hi figuren els vells territoris pròxims i, fins fa relativament poc, afins: Estònia, Letònia, Lituània, Bielorússia i, naturalment, Ucraïna. I una mica més enllà, Polònia, Txèquia i Eslovàquia, Hongria, Romania, Bulgària, els països de l’antiga Iugoslàvia, Turquia i Geòrgia. No són pocs. I si el president rus es posa exigent, perquè res atura la seva imaginació fantasiosa, Finlàndia i Suècia. Abans era un gran espai de seguretat, un airbag, una muralla impenetrable, un taló d’acer… És igual. Però ara s’ha convertit en una soga. Amarrada per l’OTAN. En definitiva, des d’una concepció nacionalista, reduccionista i paranoica, Rússia està rodejada d’enemics. I això produeix, dins del Kremlin, agitació física i mental.
I després què? ¿Voldrà Putin, dèiem, anar més enllà? Probablement, sí. Potser no immediatament. Però tothom està avisat. Analitzem l’estratègia de Putin. Resulta fàcil de visualitzar que la frontera oest s’ha ensorrat. Això ho entén tothom. Es va anar erosionant, pas a pas, després de la caiguda del poder soviètic. I Vladímir Putin, un agent secret vocacional del KGB, un autèntic txequista, ho va viure com una traïció. Megalòman de llibre, observava inquiet com la soga que envolta Rússia s’anava estrenyent, sense que ningú en donés resposta. D’aquí va néixer la seva voluntat de recuperar la presència internacional i el poder imperial de Moscou. Hi ha diversos llibres i documentals que intenten esbrinar l’opaca personalitat d’aquest autòcrata de professió, i descriuen el seu recorregut fins a la presidència. A mi m’agrada especialment un film sense massa pretensions, però molt revelador, perquè el protagonitzen els seus primers col·laboradors: “Els testimonis de Putin”, de Vitaly Mansky (Filmin).
I en aquest context, els països d’Occident no van actuar, crec jo, de manera intel·ligent l’any 1991, quan tot l’imperi soviètic es va ensorrar. Eufòrics per la caiguda del vell rival comunista, encegats per una victòria que es va atribuir falsament a Ronald Reagan, a Margaret Thatcher, als seus teòrics ultraliberals, al Papa Joan Pau II i a tutti quanti, no van saber preveure que el gegant estava ferit, però no mort. I es van apressar a obrir la porta de l’OTAN a tots els antics membres del Pacte de Varsòvia.
Error fatal. Perquè, davant d’un gegant que estava malmès i debilitat, hi havia un personatge intrigant que estava disposat a recuperar-lo. No era ni comunista ni capitalista. Era nacional-imperialista. Creia en la geopolítica. I tenia fam de revenja. Putin va anar acumulant poder, mitjançant l’ús dels ardits propis dels serveis secrets: assassinant els seus oponents, condemnant-los a anys de presó mitjançant acusacions sospitosament trucades, provocant atemptats de falsa bandera, patrocinant els partits d’extrema dreta arreu del món, fent ús de forces mercenàries cedides per empreses militars privades (Wagner), desestabilitzant els veïns, mentint i desinformant, aplicant a fons la ciberguerra… Tot un desplegament de parafernàlia il·lícita i de pompa imperial. En conclusió, és difícil que no continuï insistint per aquesta via.
Putin va trobar, a més a més, un aliat inesperat, un admirador gairebé incondicional: Donald Trump. No està del tot provat que l’expresident nord-americà rebés ajuda de Moscou per a guanyar les eleccions. Tan sols n’hi ha indicis. I això seria molt greu. Però Trump no només no va dissimular la seva admiració envers el dirigent rus, i va lloar la seva voluntat d’exercir el poder, sinó que li va atorgar tota la credibilitat, desautoritzant i ridiculitzant públicament el Departament de Justícia nord-americà i els serveis d’intel·ligència. I no resulta sorprenent. Perquè llegit el llibre de la seva neboda, Mary Trump, es dedueix que Trump i Putin comparteixen una mateixa personalitat sociopàtica, que utilitza la mentida com a forma de vida. Imaginem, per un moment, un món regit per aquests dos personatges. No és un escenari impossible.
I després, què? Suposem que Putin no es deté a Ucraïna. I d’una manera o una altra, vol anar reconstruint el seu espai de seguretat. ¿Com se’l pot aturar? Cal descartar el conflicte armat (una guerra) entre Occident i Rússia, perquè correria el risc molt probable de convertir-se en una cursa accelerada d’armaments i, finalment, en una batalla nuclear global. La destrucció total. La via diplomàtica sempre s’ha de mantenir oberta, però ja se sap que és gairebé impossible negociar amb un farsant. Resten les sancions, sempre que impactin sobre la jerarquia i no sobre la població. Per ara, tot és incert.
A no ser que s’acabi imposant el principi de realitat, com va succeir amb la caiguda del règim soviètic l’any 1991. En contra del que acostuma a dir la interpretació usual, crec que va fer més mal Carter i el seu equip de govern, amb la seva defensa dels drets humans, que Reagan amb les seves fanfarronades bel·licistes. I sobretot va fer mal la incapacitat per part de la dictadura soviètica d’assumir la complexitat dels desafiaments científics i tecnològics de finals del segle XX i principis del XXI.
En aquest sentit, la posició de Putin pot ser més fràgil de la que aparenta. Pot ser víctima de la seva ambició desenfrenada, d’una política internacional sense principis, del manteniment d’un sistema autocràtic i corrupte, d’una economia debilitada i de la incapacitat de resoldre els complexos reptes de mitjans i finals del segle XXI.
I després, què? Després, un món molt més complex i perillós. Caldrà reforçar la Unió Europea, i convertir-la en una interlocutora poderosa. Caldrà compatibilitzar la fermesa en la denúncia i les sancions amb la contenció intel·ligent en l’admissió de nous membres de l’OTAN. Caldrà esbrinar quin paper vol jugar l’altra gran gegant: Xina. I tot això acompanyat d’una voluntat ferma de defensar els drets humans fonamentals, i d’atraure cap a la democràcia i les llibertats els ciutadans russos i dels països veïns.
Caldrà actuar amb duresa, sí, però també amb astúcia i intel·ligència. No es pot estrènyer la soga fins al punt que Moscou tingui la sensació de no poder respirar. O el que és millor: caldrà propiciar que Putin i els qui l’acompanyen s’ofeguin en els seus propis deliris i contradiccions.
Catalunya Plural, 2024 
