La primera cita és del reporter Ryszard Kapuscinski:
“La guerra, vista a distància i hàbilment manipulada en una taula de muntatge, no és res més que un espectacle. En la realitat, el soldat no veu més enllà de la punta del nas, té els ulls coberts de pols i inundat de suor, dispara a cegues i s’arrossega per la terra com un talp. I, sobretot, té por”.
La segona cita és del premi Nobel d’economia Paul Krugman:
“Els mega rics de tot el planeta tenen diners amagats en comptes a l’estranger. Això significa que adoptar mesures eficaces contra el punt més feble de Putin exigiria enfrontar-se a la mateixa corrupció d’Occident i derrotar-la. El món democràtic pot estar a l’alçada d’aquest desafiament?”
La tercera cita és d’una amiga ucraïnesa, M., que ha fugit amb la família de Járkov, mentre que a la ciutat es lluita als carrers contra l’ocupant rus.
“Crec que el nostre exèrcit, té més motivació per defensar la nació que els russos per matar per res”.
La reflexió:
Al camp de batalla és on pateix i mor la gent, majoritàriament la gent que no té recursos per fugir. També és al camp de batalla on es destrossa el país, se sacrifica una generació sencera i se sembra un trauma i, molt sovint, un odi que costa diverses generacions de superar, si és que abans no es converteix en la nova èpica que alimentarà les noves guerres dels odis no resolts i de les mentalitats encartonades, incapaços de pensar una altra manera de resoldre els conflictes humans.
El soldat, com diu Kapuscinski, no veu més enllà de la punta del fusell i té por. El fusell, posem, per exemple, d’un marine que desembarca a Normandia per deixar els seus ossos enterrats a les platges franceses, no sap res dels càlculs del polític i del general que el mana a una mort estadísticament més probable que improbable; probable la del soldat, no la seva pròpia, és clar.
Darrere d’una guerra, hi ha un “sistema”: aquest sistema, adverteix Krugman, en el cas de Rússia té un nom: la corrupció de Putin forma part de la corrupció d’Occident, del blanqueig de capitals generalitzat, de la casta dels mega rics que tenen més poder sobre els Estats que les pròpies institucions públiques, democràtiques o no. Putin no és Rússia. Putin és un sistema. Un sistema “amic”. Tindrem el valor d’enfrontar-nos-hi? La guerra, sens dubte, no modificarà aquest sistema. Més aviat al contrari.
La tercera cita ens dóna una nota d’esperança: la motivació per defensar-se és més gran, diu la meva amiga, que la que tenen els soldats russos per matar. La vida és millor que la mort. La llibertat és millor que l’opressió. La companyonia millor que l’odi. La curiositat i la ment oberta per comprendre, per gaudir de l’altre, gaudir junts, millorar el món i la vida sobre el planeta, millor que el tancament autoreferencial, dogmàtic, espantat, limitat, autodefensiu.
No se’l pot demanar al soldat d’ulls polsosos, encegat per la por, clarividència més enllà de la trinxera, ni humanitat contra el tirador – el germà que va deixar de ser-ho sense saber per què! – que el mira apuntant-lo des de l’espiell del seu fusell amb el dit al gallet.
Però, nosaltres, els que no estem a la mira del fusell, sí que podem fer diverses coses: evitar el circ i aprofundir en la informació, el coneixement, donar veu als que no la tenen, narrar el que està passant, fixant-nos en la vida de les persones, assenyalar els qui viuen del dolor aliè, desmuntar la propaganda i la mentida, atacar amb la força de la justícia i de la pau la línia de flotació d’un sistema que provoca les guerres i les aprofita per mantenir-se a flotació.
Catalunya Plural, 2024 
