Abans de començar, vagin per davant dues prèvies necessàries: encara que aquí és l’epicentre de l’observació, la lectura energètica no ho explica tot. És una peça més d’un trencaclosques d’una complexitat que desborda la possibilitat d’anàlisi d’aquest text. Per a una mirada més àmplia és molt recomanable llegir Carlos Taibo sobre Ucraïna i Rússia. La segona prèvia és que, com que l’anàlisi és en calenta, no voldríem pecar d’oportunistes. La intenció implícita de l’article és posar l’accent a l’absurditat de les guerres i acollir el patiment de la població civil que pateix els seus horrors. Quin aquí el nostre més sentit suport i solidaritat.
Fets els aclariments que consideràvem imprescindibles, anem al tema. A l’Observatori del Deute a la Globalització (ODG) fa gairebé deu anys que analitzem la política energètica europea i creiem que podem descriure amb detall com s’ha alimentat el monstre. Esteu pensat en Vladímir Putin? Doncs és molt més complexa.
Ucraïna no només és territori de trànsit
Les exportacions de gas rus a Europa no van començar fins ben entrada la dècada dels setanta del segle passat amb la construcció de grans gasoductes com el Brotherhood (1983) i Yamal-Europa (1997). Precisament el Brotherhood, el Soiuz i un ramal del Yamal-Europa creuen Ucraïna per alimentar, principalment, els països de l’est d’Europa. Sens dubte, això confereix a Ucraïna un valor estratègic i uns ingressos en forma de peatges per ser territori de trànsit.
El que potser és menys conegut és que el subsòl ucraïnès també és ric en hidrocarburs. Així, la conca Dnipro-Donetsk acumula reserves de gas i petroli. De fet, la invasió russa del 2014 a Donbass i Crimea va afectar sensiblement Kíev perquè no pot extreure aquestes reserves terrestres i marines.
A més Ucraïna és la setena potència mundial en energia nuclear, amb 15 reactors i més de 13GW de potència. La zona de la central de Txernòbil, ara mateix ja està sota control rus, s’utilitza com a dipòsit de residus nuclears.
Recursos de petroli i gas d’Ucraïna abans del conflicte. Font: The Energy Consulting Group.
Estratègies contra l’hegemonia energètica russa
L’any 2014 es va fer pública l’estratègia de seguretat energètica de la Unió Europea, on s’apuntava les grans vulnerabilitats per les dependències de l’exterior. L’estratègia també era una resposta a les disputes del 2006 i el 2009 entre Rússia i Ucraïna, que van provocar una interrupció del subministrament i un autèntic pànic als països de l’est de la UE. Poc després, el 2015, la Comissió Europea va presentar una nova estratègia sota un nom d’aparença menys defensiu i més afable: Unió de l’Energia, una proposta perquè la UE creés un mercat únic, parlés amb una sola veu i per fi es posés mans a l’obra per reduir la dependència energètica de l’exterior per frenar el poder del Kremlin a Europa.
La narrativa a Brussel·les al voltant del gas va fer un salt qualitatiu, convertint-se en imprescindible per a la transició energètica. Val a dir que en aquell moment, el Comissionat d’Energia europeu era el nostre Dick Cheney nacional: Arias Cañete.
Sigui com sigui, la Unió de l’Energia va construir i alimentar el relat del gas com a combustible de transició. Encara que de facto la centralitat del gas li conferia més poder a la Rússia de Putin, l’esforç polític, diplomàtic, econòmic, financer i territorial estava dirigit a diversificar els proveïdors. Val a dir que la Federació Russa va ser durant dues dècades (1990-2010) el proveïdor més gran de petroli, carbó i gas de la Unió Europea.
En aquell moment viatgem als territoris de diversificació: Algèria i Azerbaidjan. Algèria era considerada un soci estable amb què ja existien relacions gasistes. Encara que posar més pressió als territoris d’extracció de Hassi’R’Mel, al Sàhara algerià, tenia un preu. L’esgotament progressiu de les reserves de gas i les exigències de l’exportació havien suggerit utilitzar el fracking a Algèria. Vam tenir l’oportunitat d’entrevistar-nos amb els que havien liderat el moviment contra el fracking, articulats a través de les xarxes de desocupats. La revolta va córrer com la pólvora al sud del país –Ghardaia, In Salah, Ouargla, Tamanrasset– i, després de les protestes d’èxit, algunes persones van haver d’abandonar el país o amagar-se després en el més absolut anonimat.
Poc després viatgem a l’Azerbaidjan, una ex republicà soviètica governada per la família Aliyev des del 1991, coneguts corruptes i repressors, que, malgrat el conflicte a l’Alt Karabakh, mantenen una bona relació amb Rússia. La Unió Europea va arribar a un acord per construir un megagasoducte des d’Azerbaidjan fins a Itàlia, 3.500 km i 45.000 milions de dòlars per fer el bypass a Putin; malgrat els més de 50 presos polítics àzeris. Vam poder entrevistar Kadhiya Ismaliyova, Rasul Khafarov o Intigam Aliyev; empresonats poc després per càrrecs fabricats pel règim.
A més de la via terrestre contra l’hegemonia russa, es completava amb una via marítima: augmentar la capacitat d’importació per vaixell estimulant la construcció de noves regasificadores.
Tot aquest desplegament s’ordenava a través dels llistats de Projectes d’Interès Comú (PIC), una categoria que oferia als projectes una aportació substancial de diners i garanties públiques a través de bancs públics com el Banc Europeu d’Inversions i el Banc Europeu de Reconstrucció i desenvolupament.
Alemanya va per lliure
Enmig de tot aquest aparent esforç, l’abril de 2017, Gazprom, ENGIE, OMV, Royal Dutch Shell, Uniper i Wintershall signen un acord per a la construcció del Nord Stream 2, un mega gasoducte que connectaria la Ust-Luga a la regió russa de Leningrad amb la ciutat alemanya de Greifswald. Per fer-se una idea de la seva mida: entre els dos Nord Stream podrien subministrar el gas a tres Espanyes.
El Nord Stream 2 va aixecar dures crítiques, sobretot des dels Estats Units, Regne Unit i la UE. Angela Merkel ho va justificar: “aconseguirem el gas més barat”. Li va faltar dir: “per a nosaltres”. La energiewende, la transició energètica alemanya, necessitava assegurar el tancament del carbó i de les nuclears amb un subministrament prou barat de gas.
Les crítiques al Nord Stream 2 van continuar al mateix ritme que la construcció. Aquest projecte també era una eina per a Putin: li permetia reduir les exportacions a través d’Ucraïna i minimitzar els 2.000 milions d’euros anuals amb què alimentava a contracor al govern de la Ucraïna maidanista.
Quin monstre, doncs?
Doncs n’hi ha més d’un. El primer monstre és la doble dependència: després d’una dècada de retòrica de seguretat, unió, diversificació i de diners públics comptants i sonants, seguim amb una gran dependència fòssil i de l’exterior. I Rússia encara ostenta més del 40% de les importacions de gas de la UE, ingrés segur per al Kremlin.
El segon és la unió soldada entre Alemanya i Rússia, el Nord Stream 2. Ara ens volen fer creure que paralitzar la posada en marxa és una mesura de pressió. Però quina pressió? No serà més aviat la representació material del fracàs de la política de seguretat energètica europea en els termes que es plantejava?
El tercer és l’imperialisme. El rus, per descomptat, amb Putin al capdavant. Ara bé, no us oblideu del president nord-americà, Joe Biden, que en el conflicte actual pot colpejar el vesper quan hi ha un oceà pel mig i menys dependències que la UE.
Caldria un quart i últim monstre que no ha tingut gaire presència al text: el mercat. Les sancions econòmiques exemplars a Rússia veurem quin efecte tindran. De moment, la volatilitat en els preus de l’electricitat, dels hidrocarburs i de moltes primeres matèries va en augment i s’acabarà transmetent a la ciutadania.
I amb tant de monstre, al final és la gent corrent, la d’aquí, la d’Algèria, la d’Azerbaidjan i, ara, molt especialment la d’Ucraïna; la que acaba sent la víctima més gran.
Aquest article ha estat publicat originalment a Climàtica
Catalunya Plural, 2024 
