Si ens situem en el terreny de les polítiques públiques, és relativament senzill trobar exemples que reflecteixin aquest biaix (o aquesta ceguera al gènere). Un exemple paradigmàtic n’és el càlcul de les pensions per jubilació (unes pensions que, no ho oblidem, representen la major part de despesa pública de l’Estat en protecció social). Ignorar la configuració i els rols associats al gènere que tradicionalment han vertebrat la nostra societat, acaba traduint-se en polítiques que remarquen i perpetuen les desigualtats existents. Calcular les pensions basant-se en una trajectòria laboral típicament masculina (més contínua, amb un major nombre d’anys cotitzats i una base de cotització més alta) castiga les dones la feina de les quals s’ha circumscrit a la llar i a la família, restant, en conseqüència, invisible per a les administracions.
Una altra mostra d’aquest biaix és l’aplicació de quotes com a mesura pal·liativa a l’hora de reduir la diferència entre el nombre de dones i d’homes que conformen un grup de treball o organització. Més enllà de la crítica que es pot fer a l’aplicació indiscriminada de quotes, és interessant observar com el simple fet de “posar dones a llocs” no fa que aquests “llocs” siguin més feministes o igualitaris, ja que, perquè realment s’hi produeixi un canvi profund i ampli, cal no conformar-se amb una paritat forçada que, sovint, no és res més que aparença. Un dels efectes associats a aquesta mena de pràctiques és l’anomenat back-lash effect, que, de manera resumida, s’entén com la penalització social que les dones pateixen quan mostren actituds contra-estereotípiques que posen en dubte el sistema de jerarquia home-dona tradicional. I és precisament pel fet que incorporar dones només perquè són dones no és suficient (perquè aquesta acció per si sola, com dèiem, no representa un veritable canvi de paradigma sinó una mera estratègia més de màrqueting), que esdevé necessari anar més enllà, atendre d’una manera seriosa el context en el qual ens trobem, la diversitat que el regeix i les implicacions socials, econòmiques i polítiques que se’n deriven. Així doncs, adoptar la perspectiva de gènere en l’avaluació de polítiques públiques, no només representa una acció més a fer, sinó una qüestió troncal que cal abordar.
És per això, i perquè cal qüestionar el sistema sexe-gènere predominant, que esdevé necessari exigir, no només la implantació de polítiques explícites d’igualtat, sinó també la incorporació de la perspectiva de gènere en el disseny i l’avaluació de totes les polítiques públiques que es duen a terme. Al capdavall, per entendre la justificació que subjau aquesta demanda, cal sortir del marc de pensament neutral i comprendre que la configuració socioeconòmica actual no és tal com és per casualitat. Quan des de moviments feministes es parla de la necessitat de feminitzar les polítiques públiques es fa amb voluntat transformadora, amb el propòsit últim d’incidir en les dinàmiques i les estructures que regeixen el funcionament de la societat. En aquesta línia, s’han creat aliances des de diferents fronts per tal de desenvolupar una xarxa comuna feminista que actuï en els diferents esglaons de les polítiques públiques, implicant les administracions, la recerca, les classes polítiques i les usuàries. Una institució que recentment ha començat a treballar, amb rigor i convicció, en aquesta direcció és l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques (Ivàlua), que recentment ha publicat La perspectiva de gènere en l’avaluació de polítiques públiques, una guia que recull la comesa que exposàvem i n’ofereix un coneixement clar i pragmàtic.
Tal com s’afirma en aquesta darrera publicació d’Ivàlua: «incorporar la perspectiva de gènere implica prendre en consideració sistemàticament les diferències existents entre dones i homes en els diversos àmbits, polítiques o programes amb la voluntat d’identificar aquestes desigualtats i els factors que les generen, fer-les visibles i dissenyar i aplicar estratègies per reduir-les i així avançar cap a la seva erradicació».
La guia que esmentem és el resultat d’una anàlisi exhaustiva que permet identificar i exposar diferents eines per a l’aplicació de la perspectiva de gènere en les diferents etapes de l’avaluació. En aquest article, però, més enllà de justificar el seu ús volem destacar alguns d’aquests mecanismes. Abans d’implementar una política, cal fer un estudi de les possibles resistències a la seva materialització. L’informe parla de les resistències individuals i institucionals a aplicar certs canvis. No només és interessant entendre qui, per motius ideològics o per qüestions personals, s’oposa a la implementació de mesures amb perspectiva de gènere sinó també saber com la socialització dins l’organització dificulta o no la seva implementació. Quan parlem de socialització ens referim a com per exemple els rols de gènere estan presents d’una manera més o menys forta en un grup de treball mixt que no en un treball individual. Conèixer el pes que té en un grup el trencament o el seguiment de les pautes relacionals derivades dels rols de gènere ens permet evitar situacions com les resultants de l’anomenat back-lash effect.
Per posar un exemple de com aquesta “naturalitat” assumida del sistema actual afecta la manera d’entendre els biaixos de gènere, ens sembla convenient esmentar un concepte desenvolupat bastament a la guia: la presa de decisions. Tal com hem assenyalat, aplicar la perspectiva de gènere no és una qüestió fàcil ni supèrflua, sinó que representa un canvi profund i, per aquest motiu, quan es qüestionen les decisions preses per homes en organitzacions no es qüestiona (o no s’ha de qüestionar) només la decisió, sinó el camí seguit per a prendre-la. En aquesta línia, cal tenir en compte que perquè les dones prenguin decisions no només han de poder-ho fer sinó que també, i encara més important, han de voler-ho fer; i l’ambient hostil, la penalització maternal i la desigualtat a l’hora de distribuir el temps reproductiu fa que tant les seves prioritats com les seves aspiracions estiguin més limitades i condicionades d’entrada.
Per acabar, volem assenyalar que amb aquest breu article perseguim un doble objectiu: d’una banda, convidar les diferents organitzacions, institucions i entitats a llegir sobre la importància d’introduir la perspectiva de gènere a les polítiques públiques i a la seva avaluació per tal d’aplicar-la en un futur immediat o pròxim (oferint com a un molt bon punt de partida la guia pràctica citada anteriorment); i, d’altra banda, iniciar una reflexió sobre la neutralitat, qüestionant-la, i entenent, com hem dit repetidament, que el fet d’avaluar una política pública atenent el gènere implica reflexionar sobre l’estructura patriarcal que regeix la societat i els seus efectes, examinant no només les situacions més notòries o evidents sinó també aquelles més subtils i que tenim més normalitzades, sigui per costum o per incomprensió. En suma, voler conèixer l’impacte real d’una mesura requereix necessàriament la incorporació d’una perspectiva que comprengui les implicacions que té per a les dones, però també per als homes i la socialització d’ambdues postures. I no només això, sinó que també cal tenir present altres categories com ara l’orientació sexual, la classe social o l’ètnia. Perquè, no cal dir-ho, no és el mateix una dona heterosexual, occidental i de classe alta que una dona racialitzada de classe baixa, i l’objectiu, en darrer terme, és que les polítiques que s’institueixen des de les administracions públiques tinguin en compte aquesta interseccionalitat durant tot el procés de formació, implantació i avaluació de les polítiques.
Olympia i Ainhoa són membres de l’Espai08
Catalunya Plural, 2024 
