Respostes europees amb Ucraïna a l’horitzó

Són moltes les decisions que ha adoptat el Consell Europeu durant els darrers dies. En matèria econòmica, tecnològica, industrial, política i militar. Durant molt temps s’ha pensat que la complexitat dels processos de presa de decisions en el marc europeu feia impossible reaccionar amb la celeritat adequada per donar respostes a esdeveniments sobrevinguts. Ha calgut una guerra, potencialment sistèmica, per descobrir que això no és exactament així. Ha estat necessària la irrupció d’una amenaça real sobre la pròpia estructura de seguretat euro atlàntica la que ha fet reaccionar als Estats Membres i afanyar-se a l’hora de prendre decisions sense fissures.

Altres vegades no va ser així. Recordem les guerres de l’antiga Iugoslàvia on la inoperància i la inacció de la UE, l’ONU, o els EUA, van ser còmplices de genocidis com el comés a Srebrenica. Aleshores també es van sentir declaracions del tipus “no podem permetre aquestes escenes a Europa” com les pronunciades aquests dies pel ministre José Manuel Albares i llavors podrien haver estat dites per Javier Solana.

Als anys noranta del segle passat la Unió Europea començava el seu camí com a projecte polític avançant en la integració dels seus Estats Membres. Les guerres d’aquells anys la van enxampar en un moment quasi fundacional, acabat d’aprovar el Tractat de Maastricht. Passat un temps, van tenir lloc altres guerres (Líbia, Síria, Iemen, Txetxènia, Palestina…), i també invasions (Afganistan, Iraq), però en cap cas es van prendre les decisions tan ràpid en el marc de la UE. Probablement perquè la percepció de perill i de por sobre el territori europeu era inexistent. Es tractava de conflictes que eren llunyans, entre gent també llunyana. O fins i tot eren invasions realitzades amb l’objectiu fonamental de protegir-nos i estaven realitzades pels nostres aliats naturals.

Sigui com sigui, ara és diferent. Ara el procés d’integració europeu, no sense dificultat, està molt més avançat que aleshores. Sempre s’ha dit que Europa es construeix a través de les crisis, o almenys així ha estat fins fa uns anys quan el nombre de crisis ha estat numèricament i qualitativament d’unes dimensions que encara estem digerint. Gran Recessió, Brexit, pandèmia. Si de la primera la UE va sortir més dividida, amb les altres dues es va avançar cap a més unitat i integració, si més no en aparença. Això sí, les crisis de les democràcies no aconseguien resoldre’s i alguns Estats de Dret van fer fallida o eren qüestionats. A l’àmbit exterior es pensava en una autonomia estratègica i en una Europa més geopolítica que parlés el llenguatge del poder. I llavors Rússia va envair Ucraïna.

Òbviament, això no va passar d’un dia per l’altre. Durant anys, la UE havia ignorat i subestimat de manera explícita la seva veïna oriental. A més, havia anat construint la seva arquitectura de seguretat sobre la base d’una aliança fèrria amb l’OTAN i amb l’ampliació d’aquesta cap a l’Est. Molts (Kennan, Kissinger…) van avisar que això no era una gran idea, i que les conseqüències es farien sentir a mitjà o llarg termini.

Aquests dies se sent dir a l’exministre d’Afers Estrangers i exsecretari general de l’OTAN, Javier Solana, que allò de l’expansió a l’Est no havia estat una bona idea. Rússia va reaccionar davant d’allò de manera violenta amb les guerres a Geòrgia el 2008 i a Ucraïna el 2014. Van fer que Moscou controlés Abkhàzia i Ossètia, annexionés Crimea i tingués el control del Donbàs. La finalitat d’aquestes escaramusses era impedir que aquests països s’unissin a les estructures atlàntiques, així de senzill. Tanmateix, poca gent, potser amb l’excepció dels apòstols de la nova guerra freda, va imaginar que es pogués atrevir a llançar una ofensiva militar contra el territori d’un Estat sobirà amb la intenció de controlar-lo totalment.

Aquesta invasió, doncs, no és qualsevol guerra. És una guerra que té moltes implicacions més enllà de les fronteres ucraïneses. Aquesta guerra és vista des de la UE com una amenaça existencial als valors sobre els quals s’ha articulat el procés d’integració europeu. Per això la rapidesa a prendre decisions. Algunes mai no pensàvem que finalment, després de més de vint anys de vigència, s’activés la Directiva de Protecció Temporal 2001/55/CE. Sens dubte això és una bona notícia. També hem pogut veure com s’aprovaven les sancions més dures que s’han imposat contra un Estat a la història en àmbits que inclouen des de les finances fins a la comunicació.

I juntament amb elles també l’aprovació d’un fet sense precedents a la història europea, que és aprovar un fons específic per poder enviar armes ofensives. Aquests tres eixos conformen una estratègia d’acció que pretén ofegar l’economia russa i aïllar el país, armar la resistència ucraïnesa perquè pugui aguantar efectivament l’atac rus i donar una sortida ràpida als milions de persones que escapen del conflicte.

Diuen alguns que d’aquí sortirà una UE més unida i millor. No entraré a qüestionar aquesta afirmació, però tot depèn del que s’entengui per unida i millor. Si per unida s’entén que s’adoptaran decisions de manera consensuada i unànime amb la intenció de millorar la vida dels ciutadans, no ho crec. Si per millor s’entén que sortirà una Europa amb les idees clares sobre el seu paper al món, tampoc, ja que adopta unes mesures imprescindibles i necessàries sí, però reactives. Unes mesures que tenen unes implicacions de futur que no s’han explicat bé a la ciutadania i que no tenen un pensament estratègic darrere. Però, probablement, el que es refereixin sigui que d’aquesta guerra tindrem una UE que haurà incrementat la despesa en defensa, reduïda la despesa social, i que parlarà de manera conjunta el llenguatge del poder més militaritzada, otanitzada i dependent dels Estats Units. Tanmateix, aquesta és l’Europa que volem construir?